Tancar
  • Identitats
  • Reportatge

Beure en quarantena

La compra d’alcohol ha augmentat durant el confinament per la COVID-19, segons dades de consum, però això no significa que hi hagi hagut un increment del consum poblacional, ni que aquest desemboqui en hàbits que requereixin atenció. No obstant això, diferents professionals de les conductes addictives apunten que és probable que hi hagi un increment de demandes d’ajuda i recaigudes de persones que ja tenen problemes amb l’alcohol, l’atenció de les quals s’ha adaptat a la situació sanitària. L’alcohol, una substància psicoactiva depressora que sovint s’utilitza com anestesiant, i que pot substituir altres drogues menys accessibles, és la primera droga (legal) d’ús problemàtic a Catalunya.

Són les set de la tarda d’un dimecres d’abril i, com estem a meitat de setmana, una setmana que és igual que l’anterior, l’Álex es premia perquè porta molt bé el panorama, obrint una primera llauna de cervesa, que aviat convida a prendre alguna més, mentre juga a l’ordinador. El dijous és el veritable punt mort d’una setmana laboral descafeïnada, perquè l’Álex ara té menys feina. Desconnecta. Cau una birra. Els divendres són divendres, i és clar que el divendres sortim. L’Álex acostumava a fer uns quintos amb els seus col·legues els divendres, però ara no pot, així que se’ls pren durant una videotrucada, que empalma amb unes copes amb la seva parella al sofà. Els dissabtes, moment íntim com no n’hi ha d’altre, és la celebració legítima del relax. Un ritual. Es curra alguna cosa per sopar i tria un vi amb impostura sibarita. Copeta. Més d’una.

El diumenge mitja dotzena d’ampolles s’amunteguen en una cantonada del terra de la cuina, mentre les escombraries desborden de llaunes de cervesa. I l’Álex no sabria dir quan les va comprar.

A mig confinament per la pandèmia de la COVID-19, es va incrementar la compra d’alcohol en supermercats. Ho indiquen les dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, que apunten que entre el 6 i el 12 d’abril va augmentar un 86,5% la compra de cervesa, un 73,4% la de vi i un 93,4% la de begudes espirituoses en comparació amb la mateixa setmana de l’any anterior.

Però aquestes dades per si soles no volen dir res.

Així ho sosté Jordi Bernabeu, psicòleg especialitzat en addiccions de l’Hospital Althaia de Manresa, que advoca per contenir els discursos d’alarma. “Som incapaços d’assegurar el que ha passat, més enllà que les formes de consum han canviat. Potser s’ha distribuït el consum i el que abans es bevia en els bars ara es beu a casa”. En la mateixa línia es pronuncia Joan Colom, subdirector de Drogodependències de la Generalitat de Catalunya: “Pot ser que, fins i tot, hagi baixat el consum poblacional si comptem tots els tipus de locals d’oci tancats. No m’atreviria a dir que ha augmentat, encara que potser hi ha qui era bevedor i ho portava amagat, perquè tenim molta tolerància social a l’alcohol, i ara ha visibilitzat el problema. En tot cas, estem fent una enquesta per conèixer com han estat els canvis de consum, i ja hi ha més de 40.000 respostes. Aviat tindrem els resultats”.

Un canvi és el que va experimentar la Júlia —nom fictici—, enclaustrada en el seu pis de lloguer de Barcelona, quan va començar a veure que els dies passaven. La primera setmana, la Júlia es va prendre la nova situació amb esportivitat, estoica, però aviat va començar a tenir insomni i, quan aconseguia vence’l, li assaltaven els malsons. Per afrontar-ho, “al principi bevia infusions”. “Després vaig començar a beure alcohol per dormir i ho barrejava amb dormidina”, explica. No va ajudar que la seva empresa fes un ERTO per la reducció d’activitat, un dels quatre milions que s’han fet a l’Estat espanyol durant l’estat d’alarma. “L’ERTO m’angoixa molt, em fa por que al final acabem a l’atur, tot i que també he portat fatal no haver vist la meva parella”, apunta la Júlia.

Oriol Esculies, director de Projecte Home a Catalunya, assenyala que l’alcohol “és un depressor del sistema nerviós central”. “Encara que en un primer moment pot ser euforitzant, és una substància que relaxa, tranquil·litza. És possible que estant a casa ara, amb el nerviosisme, l’angoixa o la solitud, les substàncies com l’alcohol, que a més té molt sucre, ens encaixin bastant”, completa.

La Nora i el Josep viuen a Girona, amb el seu fill de dos anys. Els dos teletreballen i s’alternen la jornada laboral per cuidar del petit. “Fins que no van deixar sortir els nens, ens vam agobiar molt. Estàvem tot el dia pendents d’ell [el seu fill], no sabíem què més inventar-nos per entretenir-lo i notàvem que la situació l’afectava, perquè plorava més de l’habitual”, narra la Nora. Un planter per a l’estrès, entre joguines d’interès esgotat i persistents crits d’atenció, en un pis amb un balcó precari. “Durant aquests dies jo crec que he begut més per relaxar-me, sobretot a la nit”, apunta. Tant ella com la seva parella coincideixen que han incrementat el consum durant els àpats, però el Josep difereix de la Nora: “Bec més perquè ens reunim a la taula. Però he baixat el consum de cerveses, perquè no surto”.

Qui ha augmentat de manera clara el consum és l’Álex —nom fictici—, que ja beu per plaer assíduament. “A mi m’agrada beure, i mai he pensat que pogués ser un problema, però reconec que alguna cosa ha canviat”, comenta aquest veí de Sabadell, que viu de lloguer amb dues persones més. “Crec que durant la quarantena he begut per fer el moment diferent, íntim, com quan em prenc una copa amb la meva parella. Cada dia es repeteix, m’han caigut els ingressos, cosa que em ratlla bastant, estic estressat i aquest moment em relaxa i és com molt meu”, explicava a començaments de maig.

Més enllà dels seus parèntesis, l’Álex assegura que també ha begut per fer com si tot fos normal. “Com que continuo sortint amb els amics, i faig videotrucades on tots bevem, perquè això és així, ja ho donem per fet. Però quan veig que el pack de 24 cerveses que vaig comprar fa uns dies ha caigut sencer, m’adono que jo no sortia cada dia. Al final, m’acabo buscant excuses per enxampar una llauna. També és veritat que com tinc pocs encàrrecs de feina tot és més lent, ningú t’espera”, observa.

Perquè durant el confinament el temps transcorre d’una altra manera. Segons l’antropòleg José Mansilla, “hem redissenyat els nostres rituals, que són els que li donen sentit a la quotidianitat: aixecar-se, prendre’s el cafè, anar a treballar, tornar, etc.”. “I en molts dels rituals apareix l’alcohol, per exemple fent el vermut, que és un ritual que ajuda a construir el temps d’oci. Durant el confinament, aquests rituals, aquesta nova construcció del temps que no van tan lligada al temps lineal que marca la feina, implica noves pautes de consum”. En aquest sentit, Mansilla apunta que la quarantena no implica aïllament: “De fet, les relacions en molts casos s’han intensificat, mitjançant les videotrucades. I l’alcohol és un lubricant de les relacions socials, és un facilitador perquè aquestes es duguin a terme”.

Un dels factors que expliquen la seva omnipresència.

Fins a un 77% de la població de l’Estat espanyol va consumir alcohol al llarg de l’any, segons un estudi de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Toxicomanies de l’any 2018. El mateix document apunta que un 9,3% ho va fer de manera diària en els 30 dies anteriors. L’índex de consum és major entre homes de classe socioeconòmica baixa, assenyalen dades de l’INE. El 2017, el consum d’alcohol va moure una indústria de 7.585 milions d’euros a l’Estat espanyol, segons indica un informe de la Federació Espanyola de Begudes espirituoses (FEBE). El 0.12% del PIB. La fundació Projecte Home assegura que el 2018 va augmentar en set punts el consum a Catalunya.

“L’alcohol és la substància que més atenció demanda, la primera droga d’ús problemàtic al nostre país”, apunta Jordi Bernabéu. Dades del Departament de Salut assenyalen que cada any hi ha 14.000 persones que inicien un tractament per addicció, la meitat d’elles per consum d’alcohol. Un informe de 2017 de l’Enquesta Europea estandarditzada sobre alcohol (SEAS) indica que el 22,8% dels catalans ha fet un consum de risc en els 12 mesos anteriors, i un 8,2% té un trastorn vinculat al consum. Gran part dels usuaris són homes, encara que segons la psiquiatra Elisabet Tasa, resident a l’Hospital General de Vic, “això no és tant pel consum sinó per les barreres que les dones tenen per demanar ajuda: un doble estigma per ser consumidores i a més no complir l’ideal de feminitat, allò que s’espera d’elles com a dones, que fa que, per exemple, de seguida es qüestioni la seva validesa com a mares, sobretot les dones de mitjana edat”.

“No li penso dir que vols parlar amb ella d’això, que es cabrejarà. Dirà ‘Què vas dient tu per aquí de mi?’. De debò, que no vull una crisi”, diu un conegut, referint-se a la seva parella. “Posa’m un altre nom a l’article, eh, a veure si ara pensaran que em passo el dia bevent”, apunta l’Álex.

L’alcohol està molt normalitzat mentre no et passis i beguis en contextos compartits. Si sembla que se t’escapa de les mans, es passa del proselitisme del consum a l’estigma. Fins el 1990 encara es podia servir alcohol a menors d’edat en els bars d’Espanya, “i l’alcohol es promou des d’institucions com la família i l’administració, mitjançant les festes majors, per exemple”, apunta Bernabéu, però la imatge estereotipada de l’alcohòlic trontollant-se al costat d’una escurabutxaques, amb la camisa tacada i una barba de tres dies, dilueix la complexitat.

Un aniversari, un àpat de feina, un retrobament. Estrany és que no es begui quan tot convida a fer-ho. I normalment, es queda aquí. Perquè l’alcohol comença a ser un problema quan s’empra com a recurs, com a refugi, i comença a donar indicis de celeritat quan es produeix en solitud.

Segons Jordi Bernabéu, “pots estar malament perquè beus, però normalment el consum problemàtic d’alcohol està relacionat amb la gestió del malestar previ”. “Les drogues sempre acaben veient-se com un objectiu finalista, quan hi ha persones que, per exemple, també tenen trastorns depressius”, aprofundeix el psicòleg. Elisabet Tasa explica que hi ha diverses teories en psiquiatria que intenten abordar el consum: “L’escola més psicodinámica diu que les drogues són desig, que ens injectem desig, mentre que la Hipòtesi de l’automedicació sosté que algunes persones comencen a consumir una substància a la qual potencialment es faran addictes perquè pensen que els ajuda amb una sèrie de símptomes. Sovint, les persones addictes a hipnosedants com l’alcohol són gent amb tendència a l’ansietat, mentre que molta gent que arriba amb addicció a estimulants, com la cocaïna, que imita la dopamina, tenen TDAH sense diagnosticar”.

Per a Oriol Esculies, “el consum problemàtic sol estar relacionat amb una mala gestió de les emocions, quan beus sistemàticament davant situacions que et provoquen ansietat i no generes eines per afrontar-les”.

Unes emocions que estan codificades culturalment.

“La nostra cultura està impregnada per la immediatesa, la por a la desacceleració i a la frustració, cosa que no fa estrany que malestars típics d’avui dia siguin de l’esfera de l’ansietat i la depressió”, sosté Elisabet Tasa. “I si estem tristos, sovint no esperem a veure com evolucionem, sinó que creiem que hem de fer alguna cosa, posar-li remei de seguida, així que una de les coses que es pot fer és consumir, mentre que hi ha persones van a què els receptin ansiolítics, i altres fan esport compulsivament”, desenvolupa.

A l’Estat espanyol, el consum d’antidepressius va augmentar en un 14,75% entre 2012 i 2016, assenyala un informe del Círculo de la Sanidad, que a més apunta que la crisi econòmica va tenir una clara influència en el consum. Entre l’any 2000 i 2013 va augmentar un 57% el consum d’ansiolítics, indica l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU). Unes xifres que situen a Espanya entre els estats amb més consum dels països de la CEOE. “Sembla que també han augmentat les receptes i venda d’ansiolítics durant el confinament”, apunta Bernabéu. Però encara no hi ha dades fiables.

Segons Elisabet Tasa, “actualment tenim una intolerància total cap a les emocions negatives: no deixem a la gent estar trista, perquè quan estàs trist no ets productiu i has d’apartar-te de l’engranatge de productivitat durant un temps, tot i que la tristesa probablement tingui una funció evolutiva”. “Això no significa que no hi hagi gent que necessiti atenció i tractar-se una depressió, però estem en un punt en el qual fins i tot s’estan medicalitzant dols. Hem exiliat el malestar”, remarca. Per la qual cosa, el consum d’alcohol, que també afecta les vies de la serotonina, l’hormona de la felicitat, no desentona.

Abans de l’estat d’alarma, la Júlia bevia una o dues copes de vi a la setmana i, quan sortia, algun gintònic. Mai bevia sola. Durant el primer mes de tancament, quan encara no hi havia cap horitzó, va començar a beure dues copes cada nit. A vegades més. “Jo he begut perquè no tenia porros, així de clar”, etziba la Julia. “Ara estic reduint el consum, perquè vaig començar a preocupar-me. Em faig clares i bec a la tarda”, afegeix. En la mateixa línia es pronuncia l’Álex: “He començat a substituir algunes cerveses per aigua amb gas perquè això no pot ser, però és cert que estem en desconfinament i ja no estic tan atabalat”.

El psicòleg Jordi Bernabeu destaca que “perquè un consum sigui problemàtic ha de perdurar en el temps”. “Jo crec que tenim capacitat per autoregular-nos”, assevera. Segons Oriol Esculies, “no desenvoluparàs una addicció en unes setmanes, que és el grau més alt de dependència, en el qual et trobes malament si no beus i tot s’enfonsa, però hem de vigilar que no hi hagi persones que s’hagin situat en un consum de risc, que no afecta el desenvolupament de les teves activitats, ni les teves relacions, ni la salut, ni l’economia, però que si segueix així pot arribar a fer-ho”, sosté. “La línia entre el consum de risc i la dependència és molt fina”, afegeix Tasa.

Una situació fràgil

“El treball dur començarà quan tot això acabi. Hi haurà gent que vindrà a demanar ajuda per una recaiguda i altres que ja consumien i no tenien una dependència però que amb el confinament l’han desenvolupada”, explica Oriol Sànchez, infermer de la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Sànchez treballa en el dispensari de substàncies per tractar l’addicció als no opiacis, entre ells l’alcohol, encara que durant els mesos de confinament també ha portat la finestreta de la metadona.

En el Sant Pau, ara mateix, només es poden formular hipòtesis, perquè el mateix confinament ha fet que molta gent en tractament no hagi acudit als controls ni a recollir la medicació. “El que sí que puc dir és que dels 80 pacients que venien els dilluns a la meva finestreta haurà estat venint un 20%. Molts dels altres ens truquen i ens expliquen com ho porten, però el més habitual és que el que estigui malament no truqui, encara que ja he parlat amb diversos que han recaigut. Hi haurà un percentatge important tant en l’alcohol com en la cocaïna que haurà recaigut. I entre els cent i escaig que venen a buscar metadona per consum d’heroïna, que aquests sí que venen tots, es nota el consum d’alcohol”, desenvolupa l’infermer.

En ple confinament, el cànnabis va pujar el seu preu, mentre que la cocaïna es va situar entre els 70 i 80 euros el gram, depenent de la zona i el proveïdor. L’alcohol continua sent omnipresent i s’adapta a totes les butxaques. “És la droga pont”, puntualitza Oriol Esculies, director de Projecte Home. “Per això intentem que les famílies dels pacients no entrin alcohol a casa. Els consumidors de cocaïna i cànnabis també poden recaure a través de l’alcohol”, afegeix.

Una quarantena no és mai una situació ideal, però encara menys quan mantens un tractament. “Quan es treballa una addicció, la persona comença a establir noves dinàmiques, noves rutines que l’organitzen, les quals sovint inclouen l’esport i les relacions amb un entorn sa que no estigui vinculat al tòxic. Dinàmiques que de sobte li trenques. A més, el confinament en si és un factor de risc, comences a donar-li voltes al cap perquè no sabem avorrir-nos i necessitem estar hiperestimulats; per això alguns s’han arriscat a contagiar-se o a què els pari la policia i han continuat venint”, apunta Oriol Sànchez. “Si la persona és fràgil i l’entorn ara també és difícil, l’esforç és doble. Una de les recomanacions en el tractament per addicció és que no t’aïllis, i ara estar tancat dos mesos tu sol o amb els teus pares, amb els quals no deixes de discutir, és difícil de portar. Molts dels xavals amb els quals parlem estan angoixats i tenen moltes ganes de consumir, i part de les teràpies van dirigides a gestionar la situació a casa”, afegeix Oriol Esculies.

A Catalunya, actualment hi ha 63 Centres d’Atenció a persones amb Drogodependències (CAS), 14 sales de consum, 14 pisos de reinserció i 17 comunitats terapèutiques. Gran part del tractament d’una addicció es fa a casa.

L’Álvaro bevia amb animosa freqüència des de feia vint anys i, més enllà d’alguna “liada puntual”, no tenia grans problemes. Tot i així, ho va intentar deixar alguna vegada, però sempre tornava a beure. “Fins que al febrer vaig tenir un accident amb el cotxe i vam valorar amb la meva dona que havia d’entrar al Projecte Home”, explica aquest veí del Vallès Occidental. Cent dies més tard de prendre la decisió, l’Álvaro assegura que el confinament li “ha vingut bé”, en tot cas. “Jo no he fet un confinament súper estricte, he treballat, i com tots els bars estaven tancats no he tingut temptacions. Sí que pot ser que hagi tingut algun moment més de tensió a casa, però és el que té conviure tantes hores”, manifesta.

“La visió que jo tinc de les persones que ja tenen un problema previ i que tenim en tractament és bastant positiva. Moltes d’elles estan emprant el confinament com a espai de contenció. També és cert que és gent que ho té molt treballat”, assenyala Jordi Bernabéu.

L’Emilio —nom fictici— va ser consumidor problemàtic durant més de quaranta anys. “Sortia a mitja tarda de la feina a per coca coles, i li fotia whisky a la meva. Així m’emportava el cubata fet i ningú se n’adonava”, rememora. Avui, més de quatre anys després que ingressés a la Unitat de conductes addictives del Sant Pau, condicionat per una diabetis i, posteriorment, per un càncer de laringe, no ha tingut cap recaiguda. “Les ganes de beure existeixen sempre, això és una cosa que no desapareix, és per a tota la vida, però a vegades et venen més i a vegades menys. Visc amb la meva dona i a casa hi ha begudes alcohòliques, convisc amb l’alcohol, però sé que, si algun dia toco alguna cosa, puc recaure. Per això tinc una gran rigidesa i faig solitaris que em relaxen”, assegura l’Emilio, que sí que ha fet el confinament rigorosament.

Una vegada desenvolupada la dependència no hi ha marxa enrere, i l’abstinència és el terreny de seguretat que no alimenta els circuits del cervell que han après a no saber parar. “A mi m’està anant bé, però és veritat que jo estic prenent Antabus, i sé que si bec puc tenir un ensurt”, explica l’Álvaro, referint-se a un medicament de subministrament controlat que genera un desajustament en l’organisme si s’ingereix alcohol, provocant-te un mal viatge a l’hospital entre nàusees. Un dels medicaments que s’utilitza per controlar l’abstinència els primers mesos, mentre es fa el treball emocional. “Encara estic en el procés de saber què m’ha portat a beure, perquè no he tingut una vida especialment difícil”, puntualitza ‘l’Álvaro. “Per això valoro les videoteràpies”, afegeix.

Durant l’estat d’alarma, l’atenció a les drogodependències s’ha adaptat a les restriccions, en un panorama en el qual els serveis sanitaris han estat centrats en la COVID-19. “Al Sant Pau hem mantingut les hores d’atenció ambulatòria, però l’hospital de dia i la sala de desintoxicació han estat tancades. A més, la desintoxicació per alcohol és molt agressiva, cal monitorar els pacients”, comenta Oriol Sànchez, fent referència a les conseqüències de la síndrome d’abstinència dura, que causa des de deshidratació i tremolors fins al delirium tremens, una síndrome potencialment mortal, que provoca al·lucinacions i taquicàrdies, entre altres. “A part de tocar vies dopaminèrgiques, com totes les addiccions, l’alcohol afecta diversos neurotransmissors depressors, que disminueixen la seva producció natural perquè no entris en coma etílic al beure. Quan hi ha abstinència es produeix un desequilibri, perquè al cervell no li ha donat temps a reorganitzar-se”, explica Elisabet Tasa.

Segons el subdirector de Drogodependències, Joan Colom, “aquests mesos s’ha mantingut tota la xarxa d’atenció de manera telemàtica i també les sales de venopunció, tot i que amb un terç de l’ocupació”. Colom detalla que “les sales hospitalàries es van destinar a la COVID-19, però si hi havia un ingrés urgent aquesta persona entrava a la unitat de psiquiatria de l’hospital. Vam tancar els centres de dia i la sala de Cafè i Calor. Però s’estan reobrint progressivament les sales d’unitats hospitalàries de desintoxicació i les de patologia dual”.

La Fundació Projecte Home ha estat treballant amb el Departament de Salut per obrir un centre residencial provisional perquè “ja per si hi ha molta gent demanant ajuda”. “Fins ara, per prevenció no podíem entrar en el centre terapèutic de Montcada i Reixac, perquè no tenim gent gran però sí que tenim gent molt tocada per l’ús de les drogues, amb problemes hepàtics i del cor. En el nou centre, els pacients faran la quarantena en habitacions individuals i els passarem el test del PCR. Si en cinc dies donen negatiu, ingressaran en el centre terapèutic”, explica Oriol Esculies, que posa l’accent en la necessitat que continuïn arribant Equips de Protecció Individual (EPI). “Això durarà mínim sis mesos, però en algun moment, no sols en tema de drogues, també en salut mental o en les residències de gent gran, caldrà tornar a la normalitat”, apunta.

Una normalitat que es compon, en alguns casos, de llistes d’espera d’atenció a addiccions “de més de quatre mesos”, manifesta Oriol Sànchez. Llistes que potser es veuran inflades. “Fins a setembre no podrem saber què ha passat, perquè ara arriba l’estiu, que ja per si mateixa és una època difícil, amb molta presència pública de l’alcohol i amb reducció de l’atenció, com també passa al Nadal. I en aquests períodes els consums es disparen”, adverteix l’infermer. Segons Esculies “probablement en mig any hi haurà un creixement de les demandes d’ajuda per addicció i atenció psicològica”.

Tampoc ajuda el panorama socioeconòmic que s’està obrint, que ja es deixa entreveure a les cues de la fam de ciutats com Barcelona i Madrid, i les dades de desocupació creixent. Situació que, previsiblement, afectarà el consum. “No sabem què passarà, però sí que és cert que en èpoques de depressió social es disparen els trastorns de tipus internalitzant, com la depressió, l’ansietat o la tristesa, i en aquestes èpoques les drogues sempre compleixen una funció”, apunta Jordi Bernabéu. “En els anys 80, l’heroïna va entrar progressivament a l’Estat espanyol en un moment en què la situació vinculada a l’atur, especialment per a la població jove, era molt dura. No es poden establir relacions causals, no per estar a l’atur beuràs més, però sí que en èpoques de desocupació, en general, es consumeix més”, sosté.

Però avui, a principis de juny, en plena desescalada d’un confinament de dos mesos i mig, no es pot assegurar res.

Tancar