Tancar
  • Poder
  • Reportatge

Can Por, l’estiu de les alarmes

Grans empreses, bancs i la dreta mediàtica fa mesos que duen a terme una agressiva operació contra l’ocupació d’habitatges, que estigmatitzen a través d’una campanya que busca infondre inseguretat i por en la ciutadania. Ho fan als mitjans, com demostren els reportatges publicats a El Mundo i El Español, o mitjançant una cobertura alarmista i matinal al programa Espejo Público, d’Antena 3. Ho fan al Congrés, on PP, VOX i C’s han presentat diverses propostes de llei durant els últims mesos per endurir el Codi Penal i “protegir la propietat privada”. I, com no, ho fan en l’àmbit comercial, amb sengles campanyes de publicitat i venda per part de Movistar Prosegur Alarmes, d’una banda, i La Caixa i Securitas Direct, per l’altra. La maniobra té per objectiu acusar el govern de coalició de connivència i acabar amb el reconeixement social de les entitats en defensa del dret a l’habitatge, una campanya que criminalitza a qui, davant la situació de veure’s desnonat, decideix ocupar.

El moment escollit per a aquesta missió de persecució implacable no és casual. A Barcelona, concretament, els últims anys han aflorat sindicats d’habitatge en diversos barris, que donen respostes ràpides i locals quan hi ha un desnonament, ja sigui per aturar-lo o per donar una solució residencial a la família sense llar. A més, en l’àmbit legal, la lluita d’aquestes entitats fa temps que ha començat a recollir fruits, amb la Llei 24/2015, en el seu moment i, més recentment, amb els avenços per la regulació dels preus del lloguer, que han secundat CUP, CeC, ERC i semblava que també JxC, tot i que ja es veurà si és així perquè dins el partit semblen, ara, dividits…

D’altra banda, la força de les entitats en defensa del dret a l’habitatge ha crescut els últims anys i a la PAH l’acompanya el Sindicat de Llogateres. A més, ambdues s’han estès per tot l’Estat. Lucía Delgado, portaveu de la PAH, assumeix que a la plataforma hi ha preocupació per aquesta campanya, que intenta “desfer tot el camí” que han fet, durant tants anys, “reivindicant l’ocupació de pisos propietat dels bancs per allotjar a famílies desnonades o sense recursos”. Aquesta ha estat la gran victòria de les plataformes en defensa del dret a l’habitatge, aconseguir que l’opinió pública aprovés l’ocupació com a mètode de resistència pacífica davant la mercantilització i especulació del mercat immobiliari. I aquesta acceptació social està, ara, més en perill que mai a causa de la campanya de la por.

 

No poder dormir

La Mari (nom fictici) intenta agafar el son al llit, al barri de la Florida de L’Hospitalet de Llobregat. Està una mica agitada i li costa dormir. Tampoc no hi ajuda aquesta calorada. Estem en plena canícula d’un estiu estrany, probablement el més estrany de tots, també per a la Mari i el seu marit Luis (nom també fictici). Els fills fa anys que han abandonat el niu i el matrimoni s’entreté cuidant nets i veient la vida passar, com tota la gent gran. Mig confinats, i reduint la mobilitat i les interaccions socials, tal com manen les autoritats, el Luis i la Mari passen més temps que mai veient la televisió. La Mari és d’aquestes persones que li dona moltes voltes a tot, i fa uns dies que en porta alguna de cap.

Ho ha sentit molt. A la televisió, de boca dels seus veïns i també al banc. Se sent insegura perquè té por que algú entri a ocupar la casa quan no hi són, o a la nit. Així que no pot dormir, perquè “Ai, mare, quina calor!” i perquè té por dels ocupes. Voldria tapar-se amb el llençol, això li donaria una sensació estranya de seguretat, com quan som nens i creiem que l’home del sac no se’ns en portarà. Però, és clar, a veure qui es tapa amb aquesta calor! I amb tot això dels ocupes! Així que no pot dormir.

A la perifèria nord de Barcelona, a Badalona, una família tampoc pot agafar el son. El nadó plora cada vegada que sent la sirena del cotxe dels Mossos d’Esquadra. És massa petit per relacionar conceptes, però l’inconscient l’avisa. Aquest so, el de les sirenes, ha estat sempre el preludi d’un desnonament. Així que el nadó no pot dormir, perquè una patrulla ha passat per sota de casa amb la sirena encesa, encara que aquesta vegada no va a buscar-los a ells. I la família, és clar, tampoc acluca l’ull. Ocupen una casa… i qui sap si la pròxima sirena dels Mossos que sentin sí que va per ells.

A l’Estat espanyol hi ha 25.208.622 habitatges —si comptem els principals, els secundaris (3,6 milions) i els buits (3,4 milions)—, segons les dades més actualitzades de l’INE, del 2011. Segons les xifres publicades per La Vanguardia, el 2019 es van produir 14.621 ocupacions il·legals. Una simple regla de tres ens diu que, el 2019, només el 0,0580% dels habitatges espanyols estaven ocupats. A Catalunya, i segons les dades recollides en l’Informe sobre la ocupació de l’habitatge buit a Barcelona, publicat per l’Obra Social —entitat en origen vinculada a la PAH fins al 2016, i dedicada a ocupar blocs sencers i buits propietat dels bancs—, el 82% dels pisos ocupats són propietat de grans tenidors (un 70% d’aquests, bancs). A més, a l’informe l’entitat mostra que un 70% dels ocupes són famílies sense recursos, de les quals un 60% havia sol·licitat un lloguer social abans d’ocupar. Aquestes xifres no les coneix la Mari, i caldria preguntar-se si la seva por seria menor si les conegués.

 

Aquí vaig viure

Al barri de Can Serra, precisament ben a prop d’on viu la Mari, una noia afronta el moment d’independitzar-se dels pares. S’ha fet gran i vol viure, per fi, sola. Està molt il·lusionada. Els pares tenen un pis en propietat al barri i tot just ara venç el contracte de lloguer de la família que l’habita. Així que els pares ho tenen clar, no renovaran aquest contracte, i així el pis de Can Serra quedarà lliure per a la seva filla. És l’opció més lògica, tenint en compte que el preu dels lloguers no baixa.

Així és com la Khadija i les seves filles es van quedar sense casa: la propietària va decidir no renovar el contracte que tenien, després de més de cinc anys vivint-hi sense cap problema. Sense recursos i supervivent de maltractament per part del marit, l’única alternativa residencial que ofereix l’Ajuntament de L’Hospitalet a la Khadija i les seves filles és el reallotjament provisional en una pensió, en la qual s’hi estan tan sols unes setmanes. Els serveis socials es desentenen i la família va directa al carrer. La PAH difon el cas, però no serveix de res. “Busqueu un familiar o un amic que us aculli, nosaltres no podem fer-hi més”, els diu l’assistent social. Així que la Khadija i les seves filles es troben desemparades per la llei i per l’administració, i havent d’arrossegar el deute per les setmanes que van viure a la pensió.

La Nayat és activista, té ànima de lluitadora, és implacable. I està acollint a casa, al Raval de Barcelona, la Khadija i la seva família. Em conviden a menjar cuscús. No estan soles. La Nayat hi acull a més persones que han estat desnonades i que no tenen una altra alternativa residencial que la seva hospitalitat. Ens asseiem al voltant de la taula, mentre la Khadija acaba de pastar i emplatar un majestuós cuscús amb pollastre, ceba, prunes i cigrons. “No porta pinyons, que no som riques”, apunta Nayat.

Khadija demana els comensals que s’atipin a cuscús sense vergonya i que gaudeixin dels sabors. A taula, mentre es menja, la conversa s’allunya de les qüestions més polítiques (no es parla de desnonaments o ocupacions) per abraçar temes costumistes, rutinaris, meravellosament trivials, com per exemple les variacions en la manera d’elaborar el cuscús, segons l’ingredient principal i la zona.

Havent dinat, ara sí, els pregunto:

—I ara, aquí a casa de la Nayat esteu bé, però suposo que no serà per sempre.

—No, és clar —contesta Nayat.

—I què penseu fer?

—Doncs el de sempre, habibi, un desallotjament, una ocupació —respon al moment Nayat, que somriu d’orella a orella.

Posa una alarma a la teva vida

A mitjans de setembre del 2019, Telefónica va anunciar que havia comprat la meitat del negoci d’alarmes de Prosegur per 300 milions d’euros. Un cop signat l’acord, el març del 2020, es va presentar Movistar Prosegur Alarmes amb una agressiva campanya comercial, 45 euros al mes sense quota d’alta ni permanència. S’acostava l’estiu, època de l’any en què es venen més alarmes, perquè és necessari protegir la primera residència durant les vacances, i calia retallar distàncies amb el gegant del sector a l’Estat, Securitas Direct, que controla el 50% del mercat gràcies al seu acord comercial amb La Caixa.

Fa uns anys que les antigues oficines de La Caixa van desaparèixer. Ara es diuen Caixa Store. Il·luminació escassa, poc mobiliari i molt espai. Els sofàs i els llums donen una sensació estranya, com de sala d’estar de casa pija. O potser sembla més aviat una botiga de mobles amb els llums apagats. El paisatge de les Caixa Store el completen alguns ordinadors portàtils, que presideixen faristols disposats al llarg de l’oficina, i un treballador de l’entitat que parla amb una dona gran. La senyora porta un feix de bitllets, que voldria ingressar en el compte corrent. El treballador se sorprèn de veure una cosa tan exòtica com diners en efectiu i li pregunta a la senyora si en té més, a casa. Sí, en té. Però li fa cosa ingressar-ho tot. El treballador insisteix que en una casa no ha de guardar diners, que ho porti al banc que, si no, pot ser que “li entrin a casa”. Davant els dubtes i reticències de la senyora, el treballador de l’oficina pregunta: “Almenys tindrà instal·lat un sistema d’alarma a casa, no?”.

No només La Caixa, el pastís de les alarmes de Securitas Direct es reparteix entre altres comensals de renom, com la família March, que a través del seu empori, la Corporación Alba, va comprar, l’abril del 2019, el 7,5% del grup suec Verisure (matriu de Securitas Direct) per 557 milions d’euros.

Parlo del negoci amb en Manel (nom fictici), que treballa en una oficina de La Caixa a Barcelona. M’atén per videoconferència, després de la jornada laboral, amb una samarreta de gimnàs. Parla pla i col·loquial, allunyat de les formes tècniques i polides que s’estilen al seu lloc de feina.

—Han augmentat les vendes d’alarmes els últims mesos a l’oficina on treballes?

—Sí, sí, sí, molt exagerat, fa any i mig que la contractació de sistemes d’alarma s’ha disparat.

—Com funciona la venda? És activa o passiva?

—No s’acostuma a fer venir el client expressament pel tema de l’alarma, sinó que s’aprofita per vendre-ho com a servei addicional. Quan es tracta amb un client, es repassa tota la seva situació i aprofitem per treure el tema. “Ei, tens alarma, tens segona residència, vius sol…?”, depenent del perfil que tingui el client.

—Per aconseguir aquestes vendes, rebeu per part de l’empresa directrius o protocols de venda?

—Un protocol com a tal, no. Sí que rebem internament moltes formacions tècniques, de producte. Però al final cadascú ho ven com sap, sense dir bestieses, és clar, has de saber el que tens sobre la taula.

—Per vendre els serveis d’alarmes, rebeu directrius diferents sobre quan, per exemple, toca vendre assegurances?

—No especialment, però sí que en el cas de les alarmes potenciem el fet que Securitas és líder del mercat i que té la resposta més ràpida a l’hora d’avisar a la policia, els seus punts forts, vaja.

—Quin pes tenen els arguments de la por i la inseguretat quan veneu un servei d’alarma?

—Tenen un pes important, és clar. Al final, que juguis amb què… que facis veure a la gent que tu pots patir una ocupació a casa, en una casa que has pagat durant molts anys i que una persona en un dia o dos et canviï el pany i deixi de ser teva… doncs, neguiteja bastant. I molta gent coneix casos, li ho explica una veïna, un familiar…

—Ve molta gent preocupada que posa d’exemple els casos que ha vist a la televisió, per exemple?

—Sí, més que res perquè últimament s’està fent molt de bombardeig de publicitat a la televisió, a la ràdio, amb Movistar Prosegur s’està donant molta canya.

—Teniu objectius de venda mínims de sistemes d’alarmes com a treballadors individuals?

—Sí, objectius anuals. Fluctuen depenent de l’any, de la campanya, de l’acord a què s’arriba amb Securitas, perquè, al final és un conveni de col·laboració entre empreses.

—Què passa si no arribes al mínim de l’objectiu anual de vendes d’alarmes?

—Passar, passar, no passa res. Però vaja, cal fer el possible per arribar-hi.

—Però, si no arribeu al mínim, veieu reduïda la vostra retribució?

—Sí, sí, és així.

—És fàcil arribar a aquest mínim anual?

—No, no, no és fàcil arribar-hi, ja t’ho dic ara. Sembla que sigui pim-pam, però una alarma no és tan fàcil de fer, al final ha de quadrar la casa, el perfil, que el client el pugui pagar… al final són 50 euros al mes i hi ha gent que viu molt al dia. El preu és el que més fa tirar enrere al client.

—Quines altres coses fan que el client no es decideixi a instal·lar una alarma?

—A més del preu, que molts no ho veuen necessari. Sempre han estat sense alarma, no els han entrat mai a robar i així van fent.

—Des que no es venen tantes hipoteques, quin pes té per a vosaltres la venda de serveis, com ara assegurances o sistemes d’alarmes?

—Jo a La Caixa només fa un parell d’anys que hi treballo, però sí que és veritat que, pel que expliquen companys que porten més temps, el banc, a causa de la situació de l’economia europea i amb els tipus d’interès en negatiu, ha hagut de reinventar-se amb la venda d’assegurances, que és un pilar molt potent, i amb els altres extra que oferim, com ara els rentings o les mateixes alarmes.

Comercials ‘sexys’ a la teva zona

A la pàgina web de Securitas Direct hi ha un aplicatiu per calcular en línia, “en menys d’un minut”, el pressupost per instal·lar una alarma al teu domicili o negoci. Efectivament, en un minut, et formulen una sèrie de preguntes bàsiques per calcular un pressupost. L’últim que et demanen són el teu codi postal i el número de contacte. Tot just acabes el formulari, la web et redirigeix a un vídeo, que et demanen, sispli, que et quedis a veure. Dura només un minut. Aquest vindria a ser el guió del vídeo:

INTERIOR. DIA.

[Ambient d’oficina. Molta llum. Diafragma obert a morir, fons desenfocat.]

[Un home de mitjana edat, somrient i segur de si mateix camina cap a càmera en diverses localitzacions de l’oficina. Vesteix de gris.]

—Moltes gràcies per contactar amb nosaltres. Amb les preguntes que ja has contestat hem començat a preparar el teu estudi de seguretat. Una persona de l’equip d’assessors ja té la teva informació…. 

[S’asseu davant d’un escriptori i somriu a la treballadora que té al costat.]

—…I es posarà en contacte amb tu en breu per completar el teu estudi, ja que hi ha algunes dades que, per seguretat, només has de facilitar-nos per telèfon. La normativa de seguretat privada exigeix que la instal·lació d’un sistema d’alarma es realitzi després de valorar presencialment les característiques del teu habitatge i el nivell de seguretat requerit. Per això, és necessari que parlem amb tu per començar a dissenyar el teu pressupost personalitzat. El teu assessor contactarà amb tu molt aviat…

TALLEEEEEEEEU!

Perquè, exactament, però exactament en aquest moment, em truquen al mòbil.

Ignoro la primera trucada, perquè ni tan sols he acabat de veure el vídeo, però insisteixen al segon:

—Molt bon dia, el meu nom és **** i li truco de Securitas Direct.

Vaja.

—Bon dia, sí, estava tafanejant la seva pàgina web, i he vist l’aplicatiu per calcular el pressupost d’una instal·lació d’alarma en un minut, i l’he fet, la veritat que no pensava que això aniria tan ràpid…

—Voldria vostè instal·lar una alarma al seu domicili?

—Bé, en realitat era només curiositat per saber quant costa…

—Hi ha hagut algun robatori o ocupació a la seva zona?

—No, que jo sàpiga…

—…però sí que ha vist casos de robatoris i ocupacions als mitjans, és això?

Després d’apel·lar als tòpics de l’alarma social per sensació d’inseguretat, la comercial insisteix que, per saber quant costaria la instal·lació d’una alarma, ha de visitar el domicili. “Està de sort, perquè, fins i tot a l’agost, ara mateix hi ha un comercial per la seva zona que podria visitar-lo immediatament”. Així que miro de tallar, més o menys en sec, adduint la impossibilitat d’atendre en aquell moment, i fins no sé quan, als seus comercials; i que, si m’interessa finalment, ja els trucaré jo. Abans de penjar, en el seu tercer intent perquè accepti la visita del comercial, a l’altre costat del telèfon es pronuncia el claim final d’aquest improvisat anunci de televisió: “D’acord, Gerardo, però tingui en compte quina és la situació actual de les ocupacions… està vostè de vacances ara mateix?”.

 

Si no en vas tenir prou amb manters i carteristes, aquest estiu arriben les ocupacions

—Aleshores, els preocupa que els entrin a casa? —diu un comercial de Securitas Direct a la pantalla de la tele—. Ara mateix començo la instal·lació de l’alarma.

—Bé, ens preocupa que ens l’ocupin —respon, amb gest greu, l’actor que interpreta el paper de pare de família.

“És només un anunci —pensa Mari—, però sí que és veritat que em podrien entrar a casa”. Tres o quatre anuncis després, torna Espejo Público, magazine matinal d’Antena 3 que fa setmanes que informa sobre ocupacions. Ho fan des del punt de vista del propietari, apel·lant al dret de la propietat per sobre del dret a un habitatge digne. La presentadora assumeix, durant l’entrada al tema que li toca avui, que existeix un “buit legal que empara, en part, l’ocupació d’habitatges”. Davant aquest suposat buit legal, la unanimitat dels contertulians d’Espejo Público aposta per “endurir la llei per protegir la propietat privada”.

No obstant això, la legislació sobre aquest tema ja és àmplia, i severa. Les ocupacions es jutgen segons dos articles de la Llei d’Enjudiciament Civil i el Codi Penal, respectivament. El primer, a través de l’article 250 d’aquesta llei, que va ser modificat el 2018 per l’anomenada “Llei de desnonaments exprès”. Aquesta modificació agilitza el procés d’evacuació de les persones ocupants, sempre que la propietat de l’immoble no sigui un banc o una altra empresa comercial amb ànim de lucre. La majoria de les denúncies per ocupació es resolen per aquesta via, civil i no penal, que no comporta penes de presó, sinó multes.

La segona via per als denunciants està recollida en l’article 245 del Codi Penal. En aquests articles es parla de delicte d’usurpació, és a dir, que es pugui demostrar violència o intimidació cap a les persones per part dels ocupants. Tot i ser menys comuna, aquesta via és molt més perjudicial per a les persones que ocupen, ja que comporta penes de presó de fins a dos anys, la persona denunciada ha de pagar els costos del judici si el perd i, a banda, queda reflectit el delicte d’usurpació en els seus antecedents penals, amb el perjudici que això suposa per trobar feina amb la qual pagar un hipotètic lloguer.

Però la Mari no en té ni idea, de l’existència d’aquests articles, i dona per bo l’argument que s’esgrimeix en el programa de televisió. És el mateix argument que alguns diaris com El Mundo i El Español fa setmanes que repeteixen, en una cobertura parcial i interessada sobre les ocupacions d’immobles. A El Español, per exemple, hi han dedicat vint articles des de finals de juny. En el mateix lapse de temps del 2019 —del 20 de juny al 12 d’agost—, només van ser cinc les notícies que el diari va publicar sobre temes relacionats amb l’ocupació.

En els titulars, destaquen expressions o adjectius com “la ley del ‘okupa’ triunfa”, “la ‘okupa’ de Colau”, “irrisoria multa a ocupas”, “familia se queda sin vacaciones”, “mafias ocupas”, “drama ‘okupa’”, “así ayuda la ley al ocupa”, “la ‘pesadilla’ de los extranjeros como Jorn: compran una casa en España y la ocupan”. A El Mundo i l’ABC s’han bolcat més a cobrir les quatre proposicions de llei presentades per PP, C’s i VOX durant el mes de juliol per endurir la llei, no sense estalviar-se apel·latius com el de “xacra” quan es parla d’ocupacions.

No obstant això, la Mari no llegeix premsa i només s’informa a través de veïns, amics, i de la televisió. Així que tornem a Espejo Público, perquè cap dels seus contertulians sembla conèixer aquestes dues lleis que serveixen per jutjar les ocupacions, i repeteixen una vegada i una altra que els propietaris estan desemparats i els ocupants, sobreprotegits per la llei i per “algunes alcaldesses”. Desemparament davant la llei, desprotecció per part de les administracions, davant els quals només hi pot haver la reacció individual per fer front a la inseguretat. Blindar-se, protegir-se contra la pobresa.

Connexió amb Leganés, barri de la Fortuna. Fa dies que els veïns es manifesten cada tarda perquè asseguren que hi ha molts habitatges ocupats. Expliquen que els ocupes són violents, que intimiden als veïns i que se senten insegurs. Acusen els ocupes de robar.

—Fora! Fora! Fora!

A la reportera d’Espejo Público li falten mans per gravar tantes declaracions entre els veïns, que s’apleguen per explicar la seva denúncia davant el micro. Una senyora es queixa que els seus veïns de dalt són ocupes i que fan nosequè i que “Mira quines humitats que tinc”:

—I a vostè li fa una miqueta de por que potser li entrin a casa i la hi ocupin?

—Sí, sí, sí, de fet és que no me n’aniré a cap banda, no et dic més!

—No se n’anirà de vacances per aquest temor, no?

—No, no, és clar, perquè la meva filla està amb mi treballant i se’n va a les sis del matí i potser, quan torni, sap Déu qui hi ha a casa… perquè com que tenen tants drets… fiqueu-los a la presó o feu-los alguna cosa… se senten amb molts drets, més que els propietaris… jo tota la vida treballant i ara que vingui un fill de Satanàs…

La connexió amb el barri de la Fortuna, a Leganés, dona per a més. La reportera fila un testimoni amb un altre explicant que alguns ocupes ho són “per necessitat, però no tots”. El següent testimoni opina en el mateix sentit, i pronuncia la frase “Viuen de les ajudes i d’aprofitar-se de la gent”. La peça acaba amb el següent testimoni:

—Joder, és que venen a robar als nostres nens… jo parlo amb els meus amics, d’aquí, del barri de tota la vida, i tots em diuen el mateix: “Com se’m fiquin a mi, els mato”.

Tornem a plató i la presentadora d’Espejo Público tanca el tema ocupacions per passar a parlar de la reina Sofía, que ha anat de compres.

 

El negoci de la por

La por i la inseguretat ciutadana són un constructe social que no està relacionat directament amb les amenaces delictives, sinó més aviat amb el pes mediàtic i polític. Des del 2000, els dos grans partits espanyols han protagonitzat retrets per suposada passivitat cap a la delinqüència i promeses electorals per a l’enduriment del Codi Penal. La veritat és que el Codi Penal espanyol ja és bastant dur, en comparació al dels seus veïns europeus.

El Codi Penal franquista va ser vigent a l’Estat fins al 1995. D’aleshores ençà, més d’una trentena de revisions han fet que la durada de les penes augmenti, han fet créixer les conductes sancionables i han posat traves a l’aplicació d’alternatives de reinserció, segons l’informe del 2015 de l’Observatori de l’Entorn Penitenciari de la Xarxa d’Organitzacions Socials de l’Entorn Penitenciari (ROSEP, en les seves sigles en castellà).

El resultat d’aquest enduriment progressiu del Codi Penal ha comportat que, mentre que el 1975 hi havia 8.440 persones preses a l’Estat, el març del 2020 en són 48.184 —tot això malgrat que s’ha reduït bastant la xifra a causa de la pandèmia, ja que el 2017 n’eren 60.203—. Les presons espanyoles estan plenes a vessar. El 1996 la mitjana d’una condemna era de 9,7 mesos; el 2010, de 18 mesos, molt per sobre de la mitjana europea.

En general, a l’Estat la durada de les penes és més del doble que la mitjana europea, per la qual cosa no resulta estrany que la població penitenciària s’hagi multiplicat per vuit en quaranta anys. Aquest panorama es fa encara més pertorbador si comparem l’evolució de la taxa penitenciària amb l’evolució de la taxa delictiva: no mostren correlació. La població penitenciària creix; però la criminalitat, no. L’Estat espanyol és un dels països de l’Europa occidental en el qual es cometen menys delictes, però és el tercer país amb més població empresonada, un 34% per sobre de la mitjana, més del doble que Suècia, Finlàndia o Dinamarca. Sempre segons l’informe de 2015 de ROSEP, la taxa de delinqüència a l’Estat, en canvi, és del 43,8 (és a dir, 43,8 delictes per cada 1.000 habitants), un 27% inferior a la mitjana europea.

La recepta que proposen PP, C’s i VOX per acabar amb les ocupacions és, no obstant això, l’enduriment de les penes. Perquè l’opinió pública ho secundi, és obligatori instal·lar aquesta sensació d’inseguretat, aquesta por.

La Mari i en Luis s’han instal·lat una alarma al seu pis del barri de la Florida de L’Hospitalet de Llobregat. No s’han produït robatoris a la finca, ni intents d’ocupació, però quan instal·lin l’alarma estaran més segurs, pensen. A més, el pagament és finançat pel seu banc (La Caixa), així que tot els sembla més segur així i, de fet, va ser el seu agent de tota la vida, “el Sergio”, qui els va recomanar que se n’instal·lessin una, així que la Mari se’n refia i s’instal·larà una alarma i, potser, dormirà millor a la nit.

Mentrestant, aquell nadó que plora si sent la sirena de la policia passa aquests dies, al costat de la seva família, a casa de la Nayat. Amb la Khadija, la seva família, i altres persones, tenen decidit ocupar. Li pregunto a la Nayat detalls, però ella és discreta i sap el que es fa, així que m’explica algunes coses; i d’altres, no.

Com sembla que és costum, obrir la porta de la finca costarà 1.000 euros, que li seran lliurats a una persona de confiança, que amb unes senzilles eines de manyà obrirà el pany, desconnectarà l’alarma, si n’hi hagués (i, si no, es desconnecta a hòsties), i se n’anirà amb mil pavos a la butxaca. Mentre passen els dies i el record del cuscús s’esvaiex de la memòria gustativa, la Nayat em posa al dia amb un àudio de Whatsapp. Han intentat entrar en una finca, però estava en unes condicions tan dolentes que han descartat l’ocupació. “Si intentaves penjar un quadre, queia la paret”, explica. I ara? Doncs a continuar buscant. Quan ho aconsegueixin, si és que ho aconsegueixen, probablement seguiran sense poder agafar el son a les nits, perquè la por a ser desallotjats dormirà al seu costat.

A la Mari i a en Luis els costa molt configurar l’alarma, analfabets digitals ells. A mida que passen els dies, el matrimoni oblida l’aparell, perquè no saben amb certitud si està connectat o no, i confien que el cartellet de Securitas Direct que el noi els va enganxar a la porta sigui prou per espantar els ocupes quan vinguin, si venen. D’altra banda, la Mari porta uns dies pensant que, si algú vol entrar a casa, acabarà entrant, i que potser la violència de l’ocupa augmentarà pel fet que, només obrir la porta, començarà a sonar l’alarma. Capficada en aquestes suposicions i escenes, la Mari segueix sense poder dormir.

Tancar