Tancar
  • Opinió
  • Poder

Comencem a estimar-nos, impostores

M’ho explica com si no l’entengués. Mentre agafa el volant amb una mà i sacseja l’espatlla contra el seient, em mira de reüll i em confessa que acostuma a contractar dones perquè no negociem el sou. Sé que m’ho diu sense maldat, com qui repeteix quelcom que ha escoltat moltes vegades. Sé, fins i tot, que m’aprecia i que m’ho diu, potser, perquè aprengui a respectar-me. L’escolto com si no l’entengués i miro cap al semàfor, que canvia a vermell. Ens aturem. No veig més que llums. M’ho explica com si no l’entengués, com si jo no fos una dona, com si jo hagués negociat el meu sou quan em va contractar. No ho vaig fer. No se’n recorda?

D’uns mesos ençà que, quan estic nerviosa o angoixada o deprimida, gairebé com un joc, converso amb mi mateixa i busco les diferències entre la impostura, la farsa i el frau. Ho faig per convèncer-me que no he d’odiar-me, que no he d’escoltar la veu que m’insulta la major part del dia. Sempre començo pensant que la impostura neix de la incomoditat de viure, amb nosaltres mateixos i amb els altres. La impostura és un mecanisme de supervivència i s’activa amb el fingiment. Pessoa va escriure que el poeta és un fingidor, però podria haver escrit que el poeta és un impostor. El poeta fingeix que té la veu dels altres i fingeix que sap viure com els altres. Jo soc una impostora com tantes altres perquè sé que la nostra vida és vulnerable i finita.

Amb quinze anys, a casa l’àvia, a finals de juliol, em vaig llevar un matí amb les calces brutes. L’àvia em va explicar que aquella taca marró era la menstruació i que ja era dona. Vaig trucar la mare per telèfon per donar-li la notícia, però mentre l’hi deia em sentia una impostora. Quina mena de dona podia ser jo si aquella taca íntima i ínfima era la regla? Des d’aquell dia vaig haver de fingir que era una dona. Em penso que no ho he fet pas malament. La impostura és una màscara que et poses per sentir-te a prop dels altres, encara que de vegades impliqui enganyar-se. La impostura, al capdavall, neix d’una empatia radical. Jo volia ser com l’àvia i la mare o com l’àvia i la mare volien que fos. 

Surto del cotxe. Em distrec. Intento oblidar que hi ha homes que em contracten perquè no negocio el sou. Per què no el negocio? Intento oblidar que els homes sempre ens tracten, a les dones, amb condescendència. Entro en una llibreria i llegeixo les primeres pàgines d’El sueño de una lengua común, d’Adrienne Rich. Li dedica el primer poema a Marie Curie, però és un epitafi per a totes les impostores.

Murió    famosa   negando

sus heridas

negando

que sus heridas     provenían      de la misma fuente que su poder”

Per què serà, aleshores, que tantes i tantes dones ens sentim malament? “No ets com els altres creuen que ets”. “No ets com tu creus que ets”. “Ets ridícula”. “No t’ho mereixes”. “És culpa teva”. Després de tants anys d’escoltar la veu que m’insulta la major part del dia, m’he adonat que els seus vòmits usen només tres estratègies. La veu alimenta la culpa, l’odi i la desconfiança. No hi ha més. És així de previsible. Per això tantes i tantes dones ens sentim malament. La societat ha convingut que a aquest patiment li direm la síndrome de la impostora, com si les impostores en fóssim les responsables.

No és la veu de la consciència qui ens parla. No ho és. És la veu del sistema fent-se passar per nosaltres. L’únic que vol és dominar-nos, convertir les nostres vulnerabilitats preciosíssimes en carn de canó productivista i reproductiva, convertir la nostra impostura en una farsa. I desviar l’atenció de la síndrome a la impostora, del foc a la ferida cremada. Com va fer amb Camille Claudel o amb Carmen Laforet o amb Elsa von Freytag-Loringhoven o amb Gerda Taro o amb…

Així que quina és la diferència entre la impostura i la farsa, em demano. I torno a posar-me a prova. La farsa utilitza la impostura premeditadament per obtenir un benefici individual que pot perjudicar els altres. Els farsants pretenen tenir virtuts que no tenen per col·locar-se per sobre dels altres. El sistema postcapitalista i patriarcal és una fàbrica de farsants. I n’hi ha tants…!

Sovint entrava a la redacció amb els ulls enterbolits, després de dinar. De vegades, si no ens arrencava conversa, se sentia ferit pels nostres silencis. Nosaltres intentàvem dissimular amb la mirada fixa en les pantalles. Aleshores, buscava algun pretext per dir-nos, al despatx, a soles, o a batzegades, allí mateix, qui érem nosaltres, qui no arribaríem a ser, quant feia per nosaltres, quant li devíem, com havia triomfat i com d’original i perspicaç era… Si no li donàvem corda, s’irritava. La farsa és una màscara que obliga els farsants a mentir. La farsa és un mecanisme depredador que s’activa amb la pretensió. La farsa, al capdavall, neix d’un egoisme radical. En la farsa sempre hi ha la voluntat de ser millor que els altres.

Penso en aquella frase de Vivian Gornick, a Vincles Ferotges. “Per primera vegada, però no l’última, vaig sentir que els homes eren membres d’una espècie aliena a mi. Aliena i desconeguda”. 

Hi ha estómacs agraïts —o precaris confosos— que publiquen llibres on canten les bondats de la farsa i confonen fingiment amb pretensió. Però en el fingiment l’engany aixeca ponts, mentre que en la pretensió la mentida només busca un bé material o simbòlic. Hi ha estómacs agraïts —o precaris confosos— que publiquen llibres on canten les bondats de la supèrbia, de la seguretat, de la força (i no de la fortalesa), de la cobdícia, de la superficialitat, de l’ambició, del self-made man. Aquí hi ha la trampa. Aquí comença la competició. La funció ha generat l’òrgan: Twitter i Instagram són màquines potentíssimes de produir farsants.

I al final, és clar, alguns farsants porten fins al límit de la convenció la seva farsa i cometen frau. El sistema postcapitalista i patriarcal fa l’intent de protegir-se contra el frau, però ni ho intenta contra els farsants, que campen lliurement.

***

Hem de començar a estimar-nos, impostores, perquè la impostura neix de l’empatia i del dubte sa. Hem de començar a estimar-nos, impostores, perquè la impostura és la reacció natural a la farsa. En aquesta lluita velada, els farsants ens faran sentir culpables de ser impostores. Però tant de bo una societat d’impostores que volen ser millors abans que una societat de farsants que ens obliga a competir contra els altres. Hem de començar a estimar-nos, impostores, perquè quan ho fem la nostra impostura ja no serà una síndrome, sinó una força política que ho arrasarà tot. Hem de començar a estimar-nos, impostores, perquè en la reivindicació de la nostra impostura neix una lluita que hem de guanyar.

La impostora que soc jo creix cap endins com en una espiral. La impostora que soc jo s’examina tota l’estona, es posa en dubte i en contradicció, analitza les seves vulnerabilitats i, el més important, converteix aquestes vulnerabilitats en virtud.

¿Frustrada? Sí. ¿Por qué? Porque me resulta imposible ser Dios, o la mujer-y-hombre universal, o cualquier otra cosa importante. Soy lo que siento, pienso y hago. Quiero dar expresión de mi ser lo más plenamente posible porque en algún sitio me he tropezado con la idea de que, haciéndolo, podría justificar el hecho de estar viva” (Diarios completos, Sylvia Plath).

No ens calen més farsants. El que necessitem són impostores.

 

*Els versos no disposen d’edició en català

Tancar