Tancar
  • Opinió
  • Poder

Txarango i el privilegi d’un món sense fronteres

Definitivament, seguim anant a la deriva. I el que ens queda. Aquesta és la conclusió a la qual arribo després de veure diverses vegades el vídeoclip del grup musical Txarango que porta aquest nom, “A la deriva”.

Miro aquest videoclip des de la meva perspectiva de dona afrodescendent, però també des de la mirada crítica que em proporciona el meu treball des de l’antiracisme, que implica deconstrucció permanent de tot allò après i que em permet veure determinats comportaments i criticar-los. I, en criticar-los, esdevinc jo la criticada, perquè veig coses que moltes persones blanques no veuen i llavors em culpabilitzen a mi, perquè filo molt prim.

El vídeo de Txarango em genera força malestar. Tot i que no és el vídeo de Txarango en sí el que em genera malestar concretament, sinó les dinàmiques que el vídeo posa de manifest i amb les quals jo el relaciono, així que faré servir aquestes línies per intentar explicar-me.

Com que em costa decidir per on començar, ho faré per la lletra. Com a himne d’esperança i canvi sona bé. Per a persones blanques, és clar. No obstant, jo l’escolto i sento algunes expressions que no em fan el pes i que em recorden el posat de moltes persones (blanques): tenen un discurs d’aliança per trencar el sistema, però en són part i no són conscients que, més enllà del discurs, les seves accions perpetuen el sosteniment d’aquest sistema. Aquest sistema es reforça cada vegada que des de l’activisme antiracista s’assenyala una conducta racista i el mecanisme de la fragilitat blanca es posa en marxa, cosa que es percep com una acusació i un atac en lloc d’una oportunitat per (des)aprendre i créixer. Es reforça cada vegada que s’invisibilitzen les injustícies que patim, darrere de lemes com “tots som persones”, “jo no veig colors” o cridant que les fronteres no existeixen que se’ns diuen a les persones afro quan insistim en la necessitat de veure colors i d’entendre que, sense veure els colors de les altres persones, és difícil poder formar part de la solució. La discriminació pel color de la pell és real. Dir que no existeix és, de nou, un privilegi que tenen les persones blanques, ja que a elles no se’ls nega un treball, un habitatge o l’accés a determinats espais per aquesta raó.

A mi, com a dona afrodescendent, sentir noms com el de Víctor Jara o Rosa Parks descontextualitzats (i apropiats) em fa mandra. O ràbia. Ja no ho tinc clar. I quan no és Rosa Parks és Angela Davis. I quan no és la Davis, és en Martin Luther King, per comparar la seva lluita amb qüestions que no tenen res a veure, com va passar l’octubre del 2017 quan el president Quim Torra va relacionar el procés amb la lluita de la població afroamericana dels Estats Units. Em cansa i m’afarta que no es vegi que aquestes lluites no són compartides i que, tot i que em sembla bé i entenc i accepto que els referents siguin universals, hi ha una línia molt fina que separa l’aliança amb altres lluites de la suplantació. I això s’hauria de cuidar molt.

Un altre dels motius que em genera malestar és aquesta idealització del món sense fronteres i del privilegi que demostra. Només es pot parlar d’un món sense fronteres sent una persona blanca que viu a Occident. O que viu on sigui i té un passaport europeu que obre portes; quan a moltes persones tenir un passaport africà, o d’algun altre territori del sud global, els suposa obstacles i més obstacles. Per a moltes persones, el món no és un lloc meravellós i sense fronteres. Per a moltes persones, sobretot si no són blanques, molts països esdevenen fortaleses on no són benvingudes.

Només es pot parlar d’un món sense fronteres sent una persona blanca que viu a Occident.

Està genial que Txarango expressi aquest desig de viure en un món sense fronteres, i m’agradaria deixar clar que no responsabilitzo el grup de les polítiques migratòries o de l’externalització de fronteres. El que sí que vull és posar de manifest que, com a part del procés de deconstrucció propi, és necessari aprendre sobre com les fronteres esdevenen instruments dels Estats que restringeixen drets a les persones (a les persones, però no pas a les mercaderies ni a les matèries primeres).

Només cal mirar com Europa reforça la seva frontera sud a Ceuta i Melilla posant-hi tanques amb fulles tallants on moltes persones s’hi deixen la pell i la vida literalment; i que permeten que milers de persones segueixin morint al Mediterrani, que ja ha esdevingut fossa comuna de massa cossos negres anònims i que no sembla que hagi de deixar de ser-ho en un futur proper. Només cal mirar com els països de la Unió Europea es passen la responsabilitat d’acollir vaixells plens de persones africanes com si fossin una patata calenta, rentant-se les mans i eludint tot tipus de responsabilitats.

Mentre passa tot això, sí, és molt bonic cantar per un món sense fronteres on cap persona sigui il·legal. De debò que és genial, però fora de la música s’ha de traduir en accions, i això és el que veig que hi manca. Perquè de gent anònima que vol un món sense fronteres, com els integrants de Txarango, a Catalunya en tenim a cabassos: amb uns missatges reivindicatius i d’aliança, però que a l’hora de passar a l’acció i ser veritablement antiracistes s’ho pensen una miqueta més. Mullar-se costa per la deconstrucció que implica i perquè comporta acceptar una interpel·lació que incomoda. 

D’altra banda, aquesta llibertat de moviment de la qual parla la cançó genera la falsa il·lusió que el món et pertany. I dins d’aquesta dinàmica expansiva, es produeixen fenòmens com l’apropiació cultural, la utilització de persones diverses com es fa al vídeo de forma testimonial –i sense un paper de pes– perquè es tracta de persones de col·lectius discriminats (d’això se’n diu tokenisme), la imposició de la salvació blanca i, en els casos més flagrants, l’extractivisme en diferents vessants (cultural, espiritual, de recursos, etc).

Tot i l’anàlisi que estic fent, entenc el propòsit del vídeoclip de Txarango: mostrar que tots som persones i que tots som iguals. Aquest és un eslògan que també s’ha fet servir molt aquest dies entre les persones que mostraven el seu suport al moviment Black Lives Matter després de l’assassinat de George Floyd. Tots som persones, tot som iguals. De nou, és un enunciat controvertit perquè evidentment som persones, però no som iguals; i la societat, tal i com està muntada, no ens tracta igual. I al videoclip això també es veu. 

És cert que hi apareixen persones diverses. Malgrat això, l’escena em fa connectar amb la publicitat de la firma United Colors of Benetton. De nou, apareix aquest tokenisme que utilitza l’alteritat, però el centre continuen ocupant-lo les persones blanques. En el cas de Txarango és comprensible, al cap i a la fi, és el seu videoclip. Però aquesta actitud em recorda molt les formes de fer de les persones que es desplacen a territoris del sud global en viatges de cooperació i voluntariat i se situen al centre de la narrativa, fent servir les persones autòctones com si fossin l’atrezzo de les seves fotografies. També em recorda com en moltes ocasions, a Occident, s’inclou la presència de persones discriminades a debats i activitats sense que en realitat tinguin oportunitat de dir-hi molt; i simplement hi són per tal que no es pugui dir que no hi són i aparegui l’acusació d’estar discriminant. 

De nou, aquest comportament connecta amb aquesta necessitat d’explorar el món des del privilegi, de desplaçar-se a zones empobrides del planeta per viure una experiència trascendental i transformadora, com si això no pogués succeir en l’entorn més proper. I així Txarango es desplaça a l’Índia per portar-nos unes imatges on es romantitza la situació de les persones que hi apareixen, que és quelcom que fan molt habitualment les persones que viatgen a aquests indrets.

Jo, davant d’aquests viatges i davant d’aquesta necessitat de fer servir l’Índia com a parc d’atraccions espiritual, proposo alternatives, i així també neutralitzo una mica la sensació de queixa poc constructiva que algunes persones que m’estan llegint poden estar tenint. Vegem-les.

La primera és deixar de romantizar indrets empobrits com a destinacions de transformació personal. Si has de recórrer més de sis mil quilòmetres i deixar-te molts diners per canviar la teva vida, això t’hauria de fer saltar alguna alarma. I, a més, pren consciència del privilegi que suposa (de raça i de classe) el fet que puguis viatjar a l’altra punta del món per prendre’t una temporada sabàtica lluny de la teva rutina habitual i replantejar-te la teva vida.

Si tu ets una persona que té la necessitat de viatjar tan lluny per ajudar o per mostrar altres realitats, voldria que tinguessis present que al teu voltant, a la teva comunitat, al teu barri o a la teva ciutat també hi ha realitats que necessiten ser ateses i que “ajudar” no ha d’estar relacionat amb viatjar lluny, i la inversió econòmica que comporta. Com si aquí a la vora no hi hagués projectes en els quals cooperar. O com si sumés més punts cooperar al tercer món que no pas fer-ho al menjador social del barri. 

Valora-ho. Potser no cal viatjar fins a l’Índia per participar a cap projecte de cooperació. Així ens estalviarem les imatges estereotipades que sempre ens arriben des d’allà; perquè les imatges d’infants corrent descalços o banyant-se al riu i de tuk tuks conduïts a velocitats que ens fan pensar en imprudències i risc ja les hem vist massa. El problema aquí és que participar a projectes als barris humils de Catalunya i ensenyar la canalla corrent i jugant és una mica més complicat, ja ho sabem, pel tema de la protecció dels infants i adolescents i pel dret a la intimitat. Sembla que aquest dret el tenen els infants a Occident, però a d’altres indrets no és tan rellevant i podem exposar-los. Així apareixen totes les fotos dels viatges a l’Àfrica i a l’Índia plenes d’infants que envolten una persona blanca, que de nou és el centre. I aquestes imatges es comparteixen a tot arreu: Twitter, Facebook, Tinder… i no importa. Perquè no són nens d’aquí. Ens ho podem estalviar? Crec que sí.

Si has de recórrer més de sis mil quilòmetres i deixar-te molts diners per canviar la teva vida, això t’hauria de fer saltar alguna alarma.

A més, tingues en compte també això: si t’estalvies el viatge, t’estalvies els calerons; aleshores, tota la inversió que implica fer un viatge així la pots donar a algun projecte local i de proximitat. Aquesta també és una alternativa interessant a tenir present en comptes d’anar a l’Àfrica a ajudar, com si no es pogués ajudar prop de casa. Molta gent pensa en estalviar per pagar un viatge que els durà lluny, a un entorn completament diferent i moltes vegades amb una barrera idiomàtica que també suposa un repte. M’agradaria saber quantes persones es plantegen estalviar i, ja que volen ajudar, donar part d’aquests estalvis a projectes locals per persones en situació de risc d’exclusió. Pensem una mica en la doble moral que comporta voler anar a altres territoris a ajudar i no informar-se sobre projectes propers.

Més coses. Tal vegada, i ja que decidien viatjar a l’Índia, els integrants de Txarango podien haver aprofitat per fer una col·laboració amb músics locals. No estem parlant de buscar un nou món plegats? Doncs tenir en compte les persones dels territoris que es visiten i fer-los protagonistes també és una manera d’aconseguir-ho. Així sí que construïm plegats, com diuen a la seva cançó. Perquè si no, no venim a trencar els marcs, sinó a confirmar-los. A mi m’hagués resultat més interessant, novedós i, sobretot, respectuós. Perquè, si no, es continua perpetuant la imatge de sempre: l’home blanc que arriba a un país del tercer món, hi fa el que vol i marxa sense preocupar-se de què passa allà un cop que se n’ha anat ni de l’impacte que suposa la seva irrupció en aquell territori. Ha estat així des de la colonització i, pel que sembla, no hi ha molta previsió de canvi. Aquestes són les actituds i les dinàmiques relacionades amb la colonització que critico des de la meva mirada de dona afrodescendent i de les quals parlava al començament d’aquest article.

Anem a la deriva, sí, però la deriva de què parlo jo és diferent de la que proposa la cançó. Parlo d’una deriva mandrosa que dificulta el canvi. Una deriva que porta a repetir una vegada i una altra les mateixes conductes invasives i neocolonials que continuen deixant clar els privilegis d’un grup davant les opressions i les discriminacions de la resta de persones.

Des d’aquí faig una invitació a trencar aquesta inèrcia des de la responsabilitat, des de l’acceptació de l’existència d’aquestes desigualtats. I des de la comprensió que trencar aquests patrons ens portarà temps i esforç, però pagarà la pena. 

Hem de canviar el món, sí, però comencem prop de casa. Deixem d’intervenir en altres territoris de forma paternalista i d’infantilitzar els seus habitants creient que, si les persones occidentals no hi van, no se’n sortiran. Com diu freqüentment en Sani Ladan, “Àfrica necessita que la deixin en pau”, i això és aplicable a qualsevol altre territori. Siguem-ne part conscient i canviem la deriva.

Tancar