Tancar
  • Entrevista
  • Poder

Elisabet Tasa, lectura política de la depressió

blabla

Especialitzada en estudis de gènere, la psiquiatra denuncia que el sistema de salut mental és productivista i heteropatriarcal: es premien símptomes com l’ansietat alhora que el gènere pesa en els diagnòstics. La professional posa en dubte l’aplicació d’una mirada purament biologicista dels processos mentals i fa una crida a no viure de pressa, a espaiar els desitjos per no caure al parany de l’autopressió constant.

Plorar a la finestra d’un avió el col·lapse per l’estrès. No dormir bé en deu anys. La descripció la fa el cantant portoriqueny Residente a un tema, René, publicat uns dies enrere i que ja ha colpejat milers d’estómacs. El compositor de Calle 13 es despulla i deixa veure els trastorns d’una vida sota els focus. Però no cal una rutina pop per conviure amb l’ansietat o la depressió. Una de cada cinc persones patirà un trastorn mental en algún moment de la seva vida.

La dada la dóna, de fonts oficials, Elisabet Tasa, metgessa resident al servei de Psiquiatria i Salut Mental de l’Hospital Universitari de Vic, psicòloga, amb una especialització en estudis de gènere i psicoteràpia integradora… I experta en biaix de gènere a la medicina.

Tasa denuncia que el sistema de salut mental és productivista i heteropatriarcal: es premien símptomes com l’ansietat i en molts casos es diagnostica en clau de gènere.

La professional defuig la mirada purament biologicista –model mèdic que dóna molt de pes al component biològic a l’hora d’explicar els símptomes– dels processos mentals i aposta per promocionar més la salut mental: assumir el malestar i, mentre el sistema promociona la autosuperació i la competitivitat, intentar no viure a tota llet. S’han d’espaiar els desitjos per no caure en l’autopressió –i la frustració– constant. Per deixar de tenir, com René, la sensació que per molt que omplim el temps, ens sentim buits per dins.

Procés mental, salut mental, malaltia mental. Em perdo.

Són termes que es fan servir molt avui dia però són molt diferents. Procés mental és tot aquell procés propi de la ment: pensament, llenguatge o emoció. La malaltia mental parteix del model psiquiàtric clàssic que creu que els processos de la ment poden emmalaltir. A la banda contraria trobem el paradigma de la salut mental, que és la promoció d’hàbits i rutines per a una bona salut mental.

La psiquiatria se centra en el model biomèdic o incorpora factors socials?

Ha anat canviant. Té poc a veure la psiquiatria clàssica amb la d’ara, i de fet hi ha molt de debat sobre com entendre la malaltia mental. Però el paradigma dominant segueix sent el biomèdic. Tot i que s’entén que una malaltia mental, molt prevalent avui dia (una de cada cinc persones patirà un trastorn mental al llarg de la vida), es pot precipitar per factors socials… La meva opinió és que avui en dia allò psicosocial és una comparsa d’allò biomèdic.

Quines conseqüències té això? Receptar massa medicaments?

La sobremedicalització és un fenomen generalitzat. Una conseqüència més de la preponderància del model biomèdic. El sistema està dissenyat de manera que el que resulta més eficient en termes pràctics i econòmics, el que és més accessible a la majoria de ciutadans, és la solució farmacològica. Hi ha un tema més de fons. Estem en un moment social, polític, econòmic i cultural on hi ha certs malestars psíquics que la societat no tolera.

No tolera?

Hem de mirar quines són les característiques de la nostra societat, doncs, perquè s’afavoreix l’emergència de determinades simptomatologies, relacionades amb la precarietat, la soledat, la competitivitat o l’individualisme. Un exemple: el sistema psiquiàtric, avui dia, funciona d’una manera en què determinades queixes simptomàtiques són més ben acollides que d’altres… i no és culpa dels professionals, és com està configurat el sistema.

S’atenen abans unes formes que altres de malestar?

Si tu entres a un servei d’urgències general amb un malestar psíquic i has de passar pel triatge, un sistema basat en la detecció de signes i símptomes d’alarma, identificaran més ràpid determinades expressions d’aquest malestar, com per exemple, una conducta autolesiva. Aquí entren en joc temes d’estigma; si tu vas a urgències amb símptomes psicòtics, el tracte serà diferent en un primer nivell a si dius que estàs molt deprimit. És freqüent dir que tens ansietat, en canvi la psicosi té molt més estigma. Tot això depèn del moment històric. L’ansietat és, possiblement, el tipus de símptoma que més accepta el sistema.

Tolerem l’ansietat perquè beneficia el sistema?

Això és darwinisme pur. Allo que és adaptatiu o que el sistema premia o que filtra positivament serà més prevalent i acaba implosionant. Un cert grau d’estrès i ansietat ‘ens ajuda’. Amb certs missatges camuflats de pro salut mental com l’autosuperació o l’esforç, el sistema premia certs símptomes. Aquests resideixen en la configuració neuròtica i obsessiva, de desig circular que no s’acaba de complir.

És més fàcil medicalitzar que acabar amb el sistema de treball o el patriarcat.

Les causes sistèmiques, com el capitalisme o l’heteropatriarcat, no són alienes a nosaltres. Moltes vegades es parla en grans termes com si fossin un núvol a sobre nostre, que ens està tenyint de negre, però la medicina forma part del sistema igual que el dret o qualsevol altra activitat humana. Som factor de manteniment del sistema, els psiquiatres. Sí que és cert que de vegades he escoltat que l’alternativa a la tendència biologicista seria enderrocar el sistema, però és una mica simplista. Perquè els sistemes polítics són factors mediadors de l’expressivitat del patiment humà, però el patiment psíquic és universal. En un altre sistema funcionaria de manera diferent, però no l’erradicariem. Si l’objectiu és erradicar-lo, estem caient en una trampa positivista.

I com abordar el debat amb perspectiva de gènere?

Hi ha evidència: la medicina s’ha creat en un context d’heteropatriarcat, així que té una perspectiva determinada i unes formes de fer determinades. I no és fins fa poc que s’ha posat l’accent en això. Abans es donava una visió en una suposada objectivitat i fa temps que es posa en dubte això i es parla de diferents subjectivitats. La perspectiva de gènere l’haurien d’aplicar tots els professionals de la salut. Aquest ha de ser un canvi radical. D’anar a l’arrel. Hem de canviar la forma de conceptualitzar la malaltia, el tractament, les proves. Hem de revisar alguns dels criteris diagnòstics. Estem diagnosticant d’una forma, fent servir una forma d’entendre la psicopatologia, que no sempre és beneficiosa per les dones. I pot ser directament perjudicial. Hi ha definiciones de trastorns del DSM [Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders] que són poc feministes i qüestionables.

Per exemple?

Si et revises els criteris del trastorn límit de la personalitat, que la majoria de persones diagnosticades són dones, veuràs que molts d’aquests es poden entendre com a forma hiperbòlica de característiques tradicionalment femenines dins del heteropatriarcat. Moltes de les dones que pateixen aquest trastorn han patit algun tipus de victimització per violència masclista. Són nombrosos els casos. Això porta a algunes persones a qüestionar el diagnòstic i la forma de definir-lo.

Hi ha una diferent concepció d’ansietat i depressió segons el binomi de gènere?

La clau està en la lectura que es fa del malestar subjectiu, si es llegeix com un símptoma o com un efecte colateral. Hi ha coses que es consideren normals en uns individus segons el gènere. L’astènia, la sensació d’estar cansat, s’ha interpretat diferent en funció del gènere. Una dona que fa doble o triple jornada que es queixa d’astènia, es pot caure en la temptació de normalitzar-ho. ‘Com no estarà cansada si treballa fora de casa i té cura dels fills…’. En canvi en un home es simptomatitza més facilment, es normalitza menys, i això porta a fer més proves.

La psiquiatria està a prop de canviar-ho?

Mentre no s’aboleixi el sistema de gènere present, tot s’interpretarà sota la lent del sistema. Sense tanta ambició, hauriem de canviar l’educació que reben els professionals. Hi ha psiquiatres que són més sensibles a aquesta realitat de gènere però si em preguntes perquè és així, no ho tinc clar. Això té molt més a veure amb com t’han ensenyat la pròpia medicina. La realitat és que a nivell d’estudis a mi no se m’ha donat formació específica de gènere al currículum universitari. La perspectiva de gènere s’imparteix com un annex. De retruc, hem de canviar l’educació que reben els pacients.

Psicoeducar?

Cada vegada estem més lluny de la medicina paternalista: terapeuta i pacient formen una aliança. El professional és expert en la seva àrea i el pacient, en si mateix. Entre tots construïm la idea de malaltia i de curació.

Gairebé tothom que conec va a teràpia.

Existeix aquest sentiment de buit, de malestar emocional crònic, que moltes persones no saben ben bé com gestionar. Això no se sap ben bé si correspon a un increment en els símptomes o a una major visibilització o pitjor capacitat de gestionar; pot ser una mica tot plegat. Pot ser que aquesta generació li falti més serotonina? Com a causa biològica primària no quadra. Però en relació a la cultura, alguns autors de meitat del segle XX parlaven molt de com el desig ha de ser dosificat i s’ha d’alternar amb un compàs d’espera. S’està veient un increment del malestar perquè si el desig l’has de satisfer ara i ja, i no hi ha dosificació, sino pics de plaer, de descàrrega de dopamina…

…Dosificar el desig. I què fem en col·lectiu?

El que també s’ha parlat molt és que la persona funciona millor amb una certa constància en el desig col·lectiu, i això tampoc no s’acaba de donar, perquè hi ha relacions superficials i fugaces. Tenim vinculacions en un període curt i de forma molt marcada pels valors del neoliberalisme. Tenim encontres en forma de contracte, pràcticament. I és difícil trobar una intimitat, ens ho diuen molt els pacients.

_
Agraïments al centre de psicologia CAPIA por la cessió de l’espai

Tancar