Tancar
  • Entrevista
  • Identitats

Elizabeth Duval, el cost d’exposar-se

Aquesta jove escriptora porta concedint entrevistes des que és adolescent, quan va començar el trànsit, i cinc anys després ja és una de les veus de la generació Z amb més atenció mediàtica. Elizabeth Duval parla, perquè el coneix bé, del camp de batalla de les xarxes socials (una batalla que, diu, “està guanyant la dreta”) i del dolor que produeix ser-hi. Acaba de publicar la seva primera novel·la Reina, poques setmanes després d’haver llançat el seu primer poemari Excepción.

I de sobte va rebre un DM per Instagram: “Vols participar a First Dates?”. What? El reality de cites del canal de televisió Cuatro, des del seu compte oficial, li havia escrit per privat per convidar-la a “enamorar-se” en directe. Així, sense venir al cas. A ella, una madrilenya de 19 anys que no era seguidora del programa ni combregava amb ell. “Reprodueix el discurs més carca possible sobre l’amor romàntic i, a més, l’intenta incrustar en parelles que a priori en queden excloses, com dues noies, dos nois o les no binàries”, explica. Però @lysduval va respondre que sí. Va decidir aprofitar-se dels milions de visualitzacions de First Dates; seria una performance d’autopromoció més. Al final no va haver una segona cita: “En programes postproduïts és molt complicat fer calar el teu discurs perquè després retallen el que volen”. Però la jugada va funcionar: va ser llavors quan molts la van descobrir.

Van descubrir que l’Elizabeth Duval està acostumada a bregar amb l’exposició pública des que tenia 14 anys, quan va iniciar el trànsit i va començar a sortir als mitjans; que ha escrit llibres (acaba de publicar Reina amb Caballo de Troya), que està més que acostumada a donar entrevistes (“Sóc la trans més digerible per al sistema”) i que està estudiant filosofia a la Sorbona. Que els seus tuits, ella ho diu, són l’equivalent postmillenial als diaris d’Alejandra Pizarnik, la gran i insaciable poeta argentina que es va treure la vida amb cinquanta pastilles de Seconal als 36 anys. Que tan bon punt et parla de Sálvame com de la lluita per la hegemonia del discurs a les xarxes i la violència que et menges quan hi ets. Per què no col·locar discursos subversius utilitzant aquests espais? Polèmica però alhora molt conscient que una cosa és el personatge i l’altra la persona que hi ha al darrere, Duval ens avisa de dues coses: que els darrers anys ha perdut amistats, i que durant l’entrevista potser l’escoltem tallar les patates que després fregirà per sopar.

¿En quin espai hauríem de tenir els debats contemporanis: en programes com First Dates o a la universitat?

És molt complicat que els llibres arribin al màxim possible de persones. Per no dir que em sembla impossible. De fet, no em sembla que els llibres siguin el mitjà a través del qual les idees arribaran al mainstream. Poden ajudar, però l’hàbit lector ja implica una divisió de classe i d’accés a cert capital que estan allà. La població que mira Sálvame és molt més variada que la que llegeix un assaig sobre feminisme, identitat, noves masculinitats o qualsevol d’aquestes coses. I passa el mateix amb totes les xerrades o debats que arriben a un sector molt limitat de la població. Potser First Dates no és el mitjà. En aquest tipus de programes és molt complicat que cali el teu discurs perquè ells, quan ho munten després, retallen el que volen. Però hi ha programes molt massius on sí es poden tractar o infiltrar aquests debats. Penso, per exemple, en tuits que he llegit sobre com s’havia de cobrir tot el tema del coronavirus a Sálvame [durant la segona setmana de març]. De sobte, tenies veus sensates pronunciant-se en relació a tota la histèria col·lectiva. Així que sí: jo crec que hi ha discursos que poden calar utilitzant aquests programes. Ara bé, crec que influeix molt la qüestió del directe. Jo optaria per programes que no estiguin sotmesos a aquesta edició posterior.

Quin preu té traslladar aquests temes a la televisió?

Jo crec és positiu! Hi ha una diferència entre els espais d’elaboració del discurs i els espais on es difon. En aquest tipus d’espais televisius potser no es pot elaborar tant el discurs, o veure’n les diferents vessants, o jugar amb ell, o explorar-lo; però sí que es pot difondre. I aquesta és la qüestió. Està bé que una dimensió del debat, que potser és la d’elaborar abans de distribuir al gran públic, es produeixi a l’acadèmia. Aquests debats contemporanis no poden quedar-se només en fascinacions internes de l’acadèmia.

Per què, mentre tants activismes actuen des dels marges, tu optes per difondre missatges des de dins? Com es prepara una per fer-ho?

Hi ha una part de recorregut personal. Jo vaig passar molts anys de la meva adolescència actuant com a portaveu del col·lectiu trans. Em van començar a fer entrevistes amb 14 anys, vaig aparèixer a la portada del suplement Tentaciones d’El País ja amb 16 o 17 anys i poc a poc em vaig fer menys sensible a les crítiques, trolls i comentaris. I és necessari. Si apareixes en mitjans mainstream, t’exposes a una brutalitat desmesurada que no trobaràs tant si et quedes als marges. És el que li va passar a l’Anna Pacheco a Operación Triunfo. La quantitat de violència verbal que va rebre és brutal. O també recordo els comentaris d’entrevistes que em van fer mitjans de dretes quan era adolescent. O fins i tot ara a El País, per exemple. Aquesta forma de visibilització requereix una espècie de preparació, de curtir-te…

És dur escoltar que és “necessari” insensibilitzar-se…

És molt complicat, sí, però no hi ha una altra manera. Cal acceptar que en el moment que t’exposes al camp de lluita mainstream aquesta violència existirà, estarà allà, i crec que és necessari afrontar-ho. Que evidentment són molt més còmodes i segurs i plens de cures els espais que ens resulten afins, però la lluita discursiva no està tant en la conquesta d’aquests espais sinó en propagar el discurs més enllà. Evidentment, el mainstream és una cosa complexíssima que suscita tant amor com odi, i aquest odi no el tindràs quedant-te a l’espai de la comoditat.

Un odi que es mou com peix a l’aigua a les xarxes. Tu que l’has integrat a la teva vida gairebé com un fet quotidià, qui creus que té més possibilitats de guanyar aquesta lluita per la hegemonia del discurs?

Cal tenir en compte que el món de les xarxes no és un terreny de combat igual per a tots. Hi ha estudis, per exemple, que demostren que l’algoritme de Youtube afavoria els vídeos de l’alt right, cosa molt perillosa. A l’esquerra no existeixen directament tants youtubers o figures públiques que ocupin aquest espai. Els youtubers d’esquerres són gent que se significa molt menys. No existeix, per exemple, Un Tío Blanco Hetero d’esquerres. No existeix un contrapoder a aquestes figures de la dreta. També es veu com s’està portant aquesta batalla en el fet que Vox hagi estat dels primers a fer servir Tik-Tok. I jo crec que és una batalla que per més que hi hagi intents, en general no s’està guanyant per part de l’esquerra.

Amb què està fallant l’esquerra?

A l’esquerra li agrada molt la idea de tenir la superioritat moral o conceptual. Però en política sovint les coses són més una qüestió dels afectes, quelcom gairebé emocional. No es pot vèncer l’adversari només amb una raó moral o intel·lectual, o demostrant que el seu discurs no té sentit en un terreny de discussió més o menys racional. S’ha d’incorporar la qüestió dels afectes. I això ho fa molt bé la dreta. Hi ha emocions poderossíssimes que la dreta ha fet servir, que no són necessàriament les mateixes que ha de fer servir l’esquerra; com la por o la paranòia. La por general a la immigració o la paranòia de les denúncies falses per violència masclista. Al final la lluita per l’hegemonia del discurs té molt a veure amb un joc emocional.

Quin és el cost emocional d’escollir la provocació com a aliada per visibilitzar-te?

Jo tinc la sort de tenir xarxes afectives que em permeten poder fer això. Poder bregar amb aquestes allaus o possibles comentaris. Però hi ha un procés pel qual, en el moment que existeixes de forma rellevant, també perds coses pel camí. Jo he perdut amistats i aquesta és la part gairebé més dura. Pot no importar-me tant la gent que no coneixo o els amics de Twitter, però perdre pel camí la gent que coneixes és la pitjor part. És molt complicat per a alguns distingir entre la dimensió pública i l’íntima. Evidentment jo no actuo de la mateixa manera a Twitter, a Instagram, en xerrades o entrevistes, que després a casa. Quan se’t deslliga completament la persona del personatge és molt fàcil pensar que el personatge és l’únic que queda i ressaltar tot allò dolent o que té o que es diu que té. En el meu cas, egocentrisme, arribisme i tot això.

No sé si és la persona o el personatge, però almenys a les xarxes se’t veu molt segura de tu mateixa. D’on treus les eines per afrontar la vida així amb 19 anys?

Jo crec que és un procés d’aprenentatge i de donar-te hòsties. Més enllà d’aquests plantejaments que van amb ser una persona pública, hi ha moltes coses personals que t’acaben fent créixer o madurar o adquirir aquestes eines quasi per obligació. Que jo no sé si és del tot positiu això de tenir molt clar qui sóc i què vull mostrar i què vull fer. Però és així, crec que no hi ha una altra.

Jo pensava que dubtar molava…

Facis el que facis et criticaran. Jo crec que sí que t’has de permetre el dubte. Però si et permets el dubte o optes pel “jo crec” –que per mi té un component positiu perquè tot intercanvi reflexiu ha de ser un diàleg i no un monòleg en el qual imposes la teva veritat– igualment et criticaran: per debilitat, per no saber, es posarà en qüestió el fet mateix que estiguis capacitada per parlar de res. Sovint has de triar, sobretot quan et posiciones públicament, una de les dues coses. I malgrat t’arrisques a ser criticada crec que funciona millor ser afirmativa.

Per què?

Perquè és més efectiu, és una qüestió casi pragmàtica. Convenç millor i fa arribar un missatge més estructurat. Facis el que facis et criticaran: si no ets altiva, ets dubitativa, i si no segurament et diran que no tens la capacitat com per parlar ni tan sols d’aquest tema. Que a més tot això també té un component de masclisme… A mi m’acusarien de moltes coses si estigués fent tot això des de l’altra perspectiva. Primer, perquè està molt mal vist que una dona tingui ambició. I segon, perquè per a molts és inconcebible que una dona pugui aconseguir coses per mèrits propis. En els intercanvis íntims no sóc tan impositiva, eh! [riu].

Com et relaciones amb els teus privilegis?

Sóc conscient que parlo des d’un lloc on he tingut molta atenció des de fa molt temps. I sóc conscient de per què he tingut aquesta atenció. Quan certs mitjans paren atenció a una dona és per moltes coses. Obeeix primer al fet que sóc blanca, que tinc un discurs més o menys estructurat, certs privilegis que m’han permès donar una imatge molt consumible, que m’ajusto als cànons… Saber on estaré el mes vinent també és un privilegi. Hi ha una part de la gent jove, la més precaritzada, que no pot imaginar-se on serà ni la setmana vinent. És molt complicat conciliar la vida amb aquestes exigències del capitalisme. Per això, de fet, han sorgit tants discursos que parlen de posar la vida al centre. Pel que fa a la gent trans, el que deia és que en un moment donat de la meva adolescència em van escollir com una de les imatges de la comunitat trans: jo era una imatge molt més digerible que una dona trans de cinquanta anys que ha de treballar com a prostituta i que ha fet la transició als quaranta. En aquest sentit, jo sóc una imatge molt més fàcil de vendre.

I això et fa sentir còmode?

Per mi, el que importa és no oblidar que hi ha molta gent que no està en aquesta posició de ser un altaveu social que jo sí que tinc, molta gent que no pot parlar i que sí que té tot aquest component de patiment. O sigui, jo mai parlaré de la comunitat trans per treure un benefici personal. Ha arribat un punt que això tant me fa. Crec que ara el que he de fer és aprofitar aquest privilegi per intentar actuar.

En el teu cas, “actuar” significa escriure articles, llibres, poesia… T’has plantejat tornar a la trinxera?

La producció intel·lectual i política són dues esferes que per mi són autònomes però necessiten l’existència de l’altra. Ara bé, quan et dediques a la dimensió cultural és molt difícil tenir temps per invertir-lo en qüestions purament polítiques. Si a més de tot el que ja faig considerés militar en una organització o sindicat estudiantil… Aquest any no tinc temps. Tots tenim limitacions i ritmes de vida que imposen i que ens obliguen a reflexionar sobre aquests temes. Moltes professions, com la dels periodistes o els escriptors, per exemple, estem treballant tot el dia perquè l’exigència de Twitter ja és part de la nostra feina. En un món ideal tindríem temps per a tot, però si et dediques al món literari-cultural et queda molt poc temps per fer res eminentment polític.

Ho descartes?

[riu] Imagino que tot és possible… Per ara ho descarto, però no és una esfera que m’interessi molt ara mateix.

Hi ha ni que sigui una voluntat d’aprofitar aquests privilegis per convertir-te en referent per a adolescents que estan vivint el mateix que tu fa uns anys?

Jo no vaig tenir referents perquè la carència és brutal, la referencialitat més aviat es donava en un pla horitzontal, amb gent que coneixia, en persona i fins i tot en fòrums d’internet on es tractaven aquests temes, però sense figures genuïnes de referents amb els quals identificar-te. En aquest sentit, crec que, vulgui o no, és una mica inevitable que em vegin i em categoritzin així; per mi és fins i tot una mica incòmode que em col·loquin en aquest pedestal, però és inevitable.

Encara no hi ha hagut cap persona trans a Operación Triunfo… No t’animes?

[riu] Crec que no hi ha hagut cap concursant, no. Va aparèixer el novio de la Marina, que era trans, això sí. Jo si anés a parlar de la comunitat trans crec que faria una pedagogia molt simple. Descriuria els termes, parlaria de situacions concretes, explicaria que no es tracta en absolut d’una massa homogènia de persones. Partiria de la base que la realitat trans no és que sigui una gran desconeguda, sinó que està mal compresa. I dic “mal compresa” perquè hi ha hagut millores en el discurs públic, però encara no han calat prou. A més, va haver un efecte reacció els primers anys de la dècada de 2010: es van donar exemples que solien ser nens trans, que feien la seva transició molt aviat, perfils que eren molt assimilables pel sistema… I això va perjudicar el col·lectiu perquè va invisibilitzar molta altra gent. Es tracta de sortir d’aquí.

NOTA: Aquesta entrevista va ser realitzada amb anterioritat a la publicació de l’Estat d’Alarma causa de la crisi sanitària del Covid-19

Tancar