Tancar
  • Reportatge
  • Treball

Es busca senyora

Les cures a Occident es deleguen a persones amb una situació de més vulnerabilitat que la de les seves contractants. Un exemple són les treballadores internes que dins de les llars experimenten relacions de poder desiguals. Com és aquest poder entre la família i la persona contractada quan la treballadora viu amb la persona que cuida?

“Tinc l’opció de contractar una persona interna per cuidar la meva mare —explica nerviosa i amb la veu tremolosa Marina Reig, treballadora i sòcia d’una cooperativa de comunicació ètica i feminista—. Jo treballo i els meus germans treballen, i aquesta part més barata la deleguem en aquestes persones. Ho tinc claríssim, però jo no em veig amb cor de cuidar-la”.

La mare de la Marina necessita atenció les 24 hores i la família no sap com resoldre-ho. Davant la necessitat, es reuneixen la Marina, la seva germana petita i el seu germà per decidir què fer amb la mare.

—Jo l’he cuidat fins ara —comenta la germana petita—. Ja no puc fer-ho més.

—Jo no puc, eh, ja ho sabeu, tinc el nen —respon ràpid el germà.

—Jo no vull —confessa la Marina—. No seria bo per a les relacions familiars cuidar-la.

—I si la portem a una residència? La mare ho pot pagar —proposa el germà.

—Serà un procés molt lent, necessitem una solució ràpida… —reflexiona la Marina—. I si contractem algú que la cuidi les 24 hores? A més, la mare vol quedar-se a casa…

Finalment decideixen contractar dues dones migrants com a internes, la Maria i la Nadia, que cuidaran la mare tot el dia. Elles formen part de les 483.000 persones que es dediquen al treball de la llar, segons dades de l’Enquesta de Població Activa del segon trimestre de 2020, unes 93.000 menys que al primer trimestre de l’any. El 87% són dones, moltes d’elles migrants segons les veus expertes consultades, tot i que no es troben dades exactes en les estadístiques dels organismes oficials.

***

“L’última baula de la cadena del sistema de cures global és la dona migrant treballadora, que fa feina per una tercera persona o família que no té les condicions per poder-se encarregar de les cures”, explica Karina Fulladosa-Leal, doctora en psicologia social i activista a Sindillar. El racisme estructural que travessa el sistema, fruit de la divisió colonial nord-sud, impacta directament en les dones migrants treballadores. Els seus cossos es veuen abocats a realitzar feines exigents en l’àmbit físic, emocional i psicològic com són les tasques de cures i de la llar internes. En aquest marc, la Llei d’Estrangeria limita els seus drets i dificulta els processos de regularització administrativa i d’accés a la ciutadania. Genera una situació de desigualtat estructural que les converteix en una sub-classe treballadora explotada.

En el Manifest d’un feminisme per al 99%, Cinzia Arruzza, Tithi Bhattacharya i Nancy Fraser argumenten: “Les societats capitalistes han instituït des de fa molt temps les divisions racials del treball reproductiu. Ja sigui a través de l’esclavitud o del colonialisme, del apartheid o del neoimperialisme, aquest sistema ha obligat a les dones racialitzades a proporcionar aquesta feina gratis o a baix cost per a les seves ‘germanes’ blanques o de l’ètnia majoritària. Forçades a proporcionar cures als infants i a les llars de les seves caps o ocupadores, han hagut d’esforçar-se més per cuidar dels seus”.

Fulladosa-Leal complementa aquesta idea i afirma: “Les mateixes dones ocupadores acaben no carregant-se tota aquesta responsabilitat que hauria de ser la corresponsabilitat d’un Estat i d’una població masculina. No m’agrada culpabilitzar unes dones en base a les altres, tot i que evidentment hi ha uns privilegis que unes tenim i altres no, i està bé dir-ho. Cal observar a qui estic oprimint quan jo m’allibero”, diu.

Una explotació silenciosa

La Mei, treballadora interna sense contracte, cuida els bessons de nou mesos de la Sílvia, que ha demanat que la citem amb un nom fictici. No vol que la Mei (també nom fictici) llegeixi el reportatge i descobreixi que existeixen sindicats: això la podria dur a reivindicar els seus drets. “Segur que serà anònim, oi? —pregunta per segon cop la Sílvia—. Prefereixo que no s’impliqui al sindicat, perquè em fa por que la gent li comenci a dir que ha d’exigir coses: és millor com fins ara, que anem parlant les coses. El nostre estil és tot el contrari a exigir drets, això és enfrontament. El nostre és bon rotllo, donar i rebre. Però no crec que em vingui a mi amb el nyi nyi nyi, perquè no és el seu caràcter ni el nostre plan. A més, ella vol ser professora de nens i així fa pràctiques”.

Mare soltera i amb la família fora de Catalunya, la Sílvia es va plantejar com treballar de comercial al mateix temps que cuidava de dos nadons. Va valorar el preu de l’escola bressol pels dos i, comparant les despeses, va decidir cercar una persona que visqués amb ella i li donés suport les 24 hores. La Mei cuida dels nadons durant el dia i fa tasques de la llar les estones que dormen. “Al final era millor tenir una noia perquè m’ajudaria amb més coses que l’escola bressol”, explica nerviosa la Sílvia mentre remena frenètica el seu cafè, que li ha fet canviar a la cambrera perquè no tenia exactament la mida que li havia demanat. Ha sortit de la feina una estona i els nadons i la Mei l’esperen per dinar.

Als bessons els costa dormir, així que, per distribuir-se les tasques, la Sílvia i la Mei dormen cadascuna amb un nadó durant una setmana i cada dilluns canvien. “Jo valoro la flexibilitat: si una nit el bebè dorm malament i, per tant, la noia també, pot dormir quan els nadons fan la migdiada. És normal si està esgotada. Però he tingut molta sort —s’obre un somriure a la cara de la Sílvia—. Té molta energia. Algunes vegades dorm a la tarda, però poques. Normalment neteja, ordena, posa rentadores…”. La Sílvia li paga el sou mínim en mà, 950 euros al mes, i com que no té contracte no cotitza a la Seguretat Social. La Mei acorda amb la Sílvia els dies de vacances que li pertoquen durant l’any. Descansa un dia i mig a la setmana, de dissabte al matí a diumenge al vespre, tot i que la flexibilitat en què s’organitzen pot fer variar el dia de festa.

***

Dins dels feminismes hi ha el debat sobre si cal abolir el treball de la llar intern per les seves condicions alienants i d’esclavitud. “Les companyes diuen: ‘Què farem amb totes les que treballen en això?’ —comparteix Fulladosa-Leal en referència a les membres del sindicat Sindillar—. Volem visibilitzar i denunciar que les condicions de la feina són esclavitzants. Acabes vivint una vida que no és la teva: portem posada la vida dels altres, vivim a la casa dels altres i vas perdent autonomia. Cap d’elles no ha dit mai que el seu somni era ser treballadora de la llar i de les cures. Hi ha moltes que els agrada la feina, però no en detriment de la seva salut física, emocional o psicològica”.

A l’Íñigo Espinosa li ha remogut molt pensar que la Concha va deixar de viure la seva vida i de cuidar el seu fill per atendre’l a ell. L’Íñigo va tenir una cuidadora durant la seva infantesa. Anys després, han reprès el contacte (ell ara en té 50), i la Concha sí que recorda com a feliços aquells temps.

Iñigo Espinosa.

“Quan estava malalt la veia habitar la casa —comenta l’Íñigo, melancòlic—. Hi havia una horeta que ella es quedava llegint una revista o cosia i es posava la tele. Quan no hi érem aprofitava la casa, com si estigués a casa seva. Era raríssim veure a la Concha mirant la tele, però no estava currant tot el dia, evidentment. En un moment donat parava, es feia el dinar i dinava en una casa buida”. Que no era la seva, però on passava moltes hores per poder dur un sou a la casa que sí que era seva: aquella on hi havia la seva família.

 

La feminització de les cures, una qüestió de classe

El gènere continua sent un factor clau en les tasques de cures. La seva feminització s’explica pel rol que compleix la dona com a cuidadora. Lola Zambrano, directora de l’Agència Casanovas que duu més de 30 anys en la selecció de treballadores de la llar, ho ressalta quan comenta que, tot i que hi ha algun home a l’agència, “el ventall s’amplia amb la dona”. “La dona sap cuinar millor. Som més senyores de casa les dones que els homes, hem de ser realistes. L’únic és que el carnet de conduir el tenen els nois i les dones, no. I a vegades hi ha clients que van a menjar amb amics i volen que els portin. També demanen nois perquè poden aixecar més pes”, argumenta. Aquests estereotips de gènere que remarca la Lola es reprodueixen a nivell social i estructural, i perpetuen la feminització de les cures de manera sistèmica.

***

Quan arribem a l’oficina de l’Agència Casanovas, ubicada a Sarrià-Sant Gervasi, trobem una llarga cua de dones que socialment es llegeixen com a racialitzades. S’organitzen l’espera de manera ordenada als dos costats de la vorera donant-se el torn, intentant no ser més de sis i mantenint la distància de seguretat. A dins, la Lola està parlant amb una noia.

Jo tampoc hi aniria d’interna si tingués la família al meu país. I gràcies que tenim aquesta mà d’obra, perquè la gent gran la necessita i les famílies amb nens, també

—M’encantaria agafar-te, però tens molt poca experiència —li diu la Lola, ferma.

—Però jo he treballat cuidant un senyor…

—Has tingut sort per la pandèmia, ja que hem necessitat més gent —la talla—. Hi ha noies amb quatre anys d’experiència esperant. Ara, molta gent busca feina. T’he de dir que no.

“La cua és per la Covid-19”, ens explica la Lola al seu despatx, ple de records dels campionats d’hípica del pare i també dels seus. Mentre parla, la medalleta amb la verge que duu penjada del coll tintineja. “A les noies del servei domèstic s’afegeixen les noies de restaurants, hotels… que no són professionals del sector. Els dic que no, perquè el client demana un estàndard. És com si fos una agència de models, no puc agafar una noia que ve d’un restaurant”, s’excusa decidida.

El perfil de les treballadores de la llar a la seva agència es basa en tres aspectes clau: “El temps que duen a Espanya, l’experiència i que no tinguin família aquí”. A aquests requisits s’hi suma una bona imatge i saber estar. Explica que les noies espanyoles, “d’aquí”, no volen fer la feina perquè la seva família està amb elles i no tenen la disponibilitat de les noies “de fora”.

De fet, la Sílvia, durant la conversa a la cafeteria, ens ha reforçat aquesta tesi: quan ella va fer la selecció de la Mei preferia una jove sense càrregues. “Les mares com jo tenen molts fills, allà. Em fa pena que tenint fills alguna cuidi els meus i no els seus, i en qualsevol moment vulgui marxar o portar els fills i a casa meva no hi caben”, ha compartit. La Lola també ho té clar: “Jo tampoc hi aniria d’interna si tingués la família al meu país. I gràcies que tenim aquesta mà d’obra, perquè la gent gran la necessita i les famílies amb nens, també”.

Com a factors d’opressió, el gènere, la classe i la raça interseccionen, però Carmen Juares, coordinadora de l’Associació Mujeres Migrantes Diversas, ressalta la classe com a factor preponderant. “És clau. Quan parlem de feminismes ens remou per dins: són les dones les que ofereixen aquestes condicions laborals per no corresponsabilitat”, recorda la Carmen, que té molt present els lemes “No estem totes, falten les internes, temporeres…” del passat 8-M.

La Lola Zambrano (dreta) i la seva germana (esquerra) al despatx de l’Agència Casanovas.

“Només hi va haver aquest moment de sororitat, després cadascuna va tornar al lloc que ocupa a la societat. Hem trobat persones racialitzades amb condicions econòmiques força altes que exerceixen el poder de manera injusta amb la treballadora. Tant et pots trobar dones llegides com a blanques amb un alt estatus de Pedralbes com famílies de Nou Barris, que moltes vegades mostren més solidaritat amb les treballadores”, es lamenta.

El perfil de clients que té la Lola a l’agència és variat, des de gent molt adinerada a famílies joves o fills i filles de persones grans que treballen. “Abans el servei domèstic era un luxe, ara és una necessitat. Vivim més anys, tenim més malalties i apurem al màxim abans d’anar a una residència”, comparteix la Lola.

Al seu torn, quan es demana a Marina Reig sobre els requisits que va tenir en compte per seleccionar les cuidadores de la mare, ressalta que volia “bona gent”, i això només se sap amb el temps i veient el feeling amb la persona cuidada. Admet, però, que no els encaixava un perfil jove: “Buscàvem responsabilitat i que no s’atabalés si la meva mare cau, que li passa molt. Per això una noia molt jove ens hagués preocupat una mica més”, relata segura.

 

Relacionar-se amb qui cuida de la teva família

Els vincles amb qui cuida de les persones que estimes sovint són complexes, i dilueixen la línia entre qui contracta i qui és contractada. La Sílvia veu la Mei, la cuidadora dels seus fills, com una amiga. “Ella és igual que jo. És veritat que treballa per a mi, però ens expliquem les nostres coses o tinc detalls amb ella com comprar-li unes galetes súper cares d’una botiga bio —detalla la Sílvia—. Afortunadament, ens hem fet amigues i a vegades sortim a la terrassa a xerrar i ens obrim un vinet, tot i que sigui la seva feina. La família més gran que té aquí soc jo”.

Ella és igual que jo. És veritat que treballa per a mi, però ens expliquem les nostres coses o tinc detalls amb ella com comprar-li unes galetes súper cares d’una botiga bio

“El més pervers que hi ha és que et diguin que ets de la família o que som amigues —denuncia, en canvi, Juares—. Et fa generar un vincle amb la persona que et contracta i no denuncies la situació de falta de drets perquè et sents culpable de pensar-ho: t’han donat la feina, són els pares del fill que tant estimes i que has vist créixer i que et recorda els fills d’allà, o és la filla de l’àvia que tant vols. Ho vius i sents, però qui et contracta no: ets de la família, però quan et vulguin acomiadar no hi ha drets laborals. Si a algú de la família li ofereixen treballar 24 hores per 800 euros, la família no hi estarà d’acord, però que tu estiguis 14 hores allà sí, i ets de la família”.

La relació d’Íñigo Espinosa amb la Concha, la treballadora que el va cuidar durant la seva infància, també va ser molt estreta i d’estima. La recorda suplint les funcions de la seva mare. “Em va veure des d’acabat de néixer —explica l’Íñigo, que després de tants anys s’ha plantejat els vincles i el rol que va exercir la Concha durant la seva infantesa—. Ens estimàvem molt. Tinc el record que si jo em queia i em feia un bony, anava a la Concha, no anava amb la mare. Em cuidava ella. Però jo no tenia una percepció clara que la Concha tenia una altra vida, i ella tenia un fill de la meva edat, que no va cuidar. El va cuidar la mare de la Concha”.

Iñigo Espinosa (esquerra) amb la seva cuidadora Concha i el seu germà.

Ara es veuen dos cops l’any i ha pogut parlar sobre tot això amb ella: “El seu fill m’ha dit que la seva mare no era seva, que era meva. Jo li he dit que no n’era conscient, però és cert que la seva mare estava sempre amb mi, i no amb ell”, relata l’Iñigo.

El vincle de l’Íñigo amb la Concha, com a persona cuidada, o el de la Sílvia amb la Mei, com a ocupadora al mateix temps que convivent, és diferent del que té la Marina amb les cuidadores de la seva mare, a qui només veu quan fa visites. Ella valora com a “meravellosa” una d’elles, la Maria, que sent com a una igual pel capital social que comparteixen. “La Maria és economista, és com jo. No és per menystenir la gent que no té, però… —la Marina dubta i s’entortolliga; li costa trobar les paraules per explicar-se—. És una persona amb qui podem parlar de moltes coses i és molt dolça amb la meva mare. No tens mai la impressió que està intentant esgarrapar una hora”.

També la Sílvia tenia clar que volia una cuidadora amb qui compartís l’imaginari; buscava algú per cuidar dels bessons que no fos de perfil “típic, baix, sense estudis, que escriu amb faltes” i que li diu “Hola, senyora”. “Són perfils que han treballat en cases amb molta diferència de classes, que porten uniforme, que les exploten. Jo no volia això, em volia sentir d’igual a igual”, argumenta.

Amb les famílies de més alt nivell cal anar amb uniforme, és indiscutible. Per això fem signar les normes de disciplina, educació…

Les normes que l’Agència Casanovas té penjades al seu web sí que remarquen, en canvi, aquesta diferència entre persona que contracta i contractada. Algunes són l’obligatorietat de la higiene diària, dirigir-se als caps de vostè, senyor o senyora, no dir mentides per evitar malentesos i enfrontaments, no fer trucades des del telèfon de la casa o utilitzar objectes personals de la família, i anar amb uniforme o bata i sabatilles. “Amb les famílies de més alt nivell cal anar amb uniforme, és indiscutible. Per això fem signar les normes de disciplina, educació…”, confirma Lola Zambrano, la seva directora. Des de l’agència donen una garantia de vuit mesos a la persona que contracta: si no està contenta amb la treballadora assignada, pot demanar un canvi sense cost.

 

Les condicions del treball de la llar

La precarietat en el treball de les cures als domicilis també es reflecteix en les dades de les treballadores afiliades a la Seguretat Social: només 374.467 al juny de 2020 segons les dades oficials, un 77% del total de persones que es dedicaven als treballs de la llar durant el segon trimestre. El percentatge, més elevat que en altres trimestres, es pot explicar per l’impacte de la pandèmia que ha deixat sense feina a moltes treballadores. Són les que no tenen contracte les més vulnerables per ser acomiadades.

Les contractacions es regulen amb el Reial Decret 1620/2011 que, tot i reglamentar laboralment l’àmbit del treball de la llar (indica descansos, sou mínim, etc.), el manté com un sistema especial dins del Règim General de la Seguretat Social. Això implica que les treballadores no tenen dret a la prestació d’atur o maternitat.

La llei marca el sou mínim, 950 euros mensuals, com el límit a pagar. És un sou calculat per a una jornada de 40 hores, però la mateixa llei indica que, a banda d’aquestes 40 hores laborals, es pot demanar a la treballadora interna 20 hores més de presència en què no ha de fer tasques concretes, però sí que ha d’estar disponible per si hi ha alguna urgència —cas en què se li hauria de pagar a banda—. Té dues hores de descans al dia i cal respectar les 12 hores de repòs seguides de la nit, tot i que, com dorm a la mateixa casa, no es pot assegurar que no hagi de llevar-se per urgències. A la setmana té dret a marxar del domicili 36 hores seguides, que normalment es realitzen durant el cap de setmana. Aquesta regulació comporta que, per cobrir els set dies, calgui contractar dues treballadores.

La Mei, la cuidadora dels bessons de la Sílvia, va arribar fa pocs mesos del seu país i es troba en situació administrativa irregular. La Sílvia l’ha acompanyat a veure una advocada, però de moment sense els tres anys d’empadronament és complicat regularitzar la seva situació. Hi ha l’opció de fer-se parella de fet, però en ser l’ocupadora la Sílvia creu que seria estrany que fessin el tràmit. Estan a l’espera que un amic de la Mei li faci el favor. “Ella vol cotitzar. Em deia que es pagava la seguretat social i li vaig dir que, quan arribi el moment, arribarem a un acord. Segons la meva feina pagarem a mitges, o jo una mica més…”, comenta convençuda la Sílvia, immersa en un soliloqui nerviós i apressat que dona poc peu a interrupcions.

El pagament de la seguretat social de les treballadores va a càrrec, gairebé en la seva totalitat, de les persones que contracten. És un tema que genera controvèrsia, ja que és un cost que no sempre volen assumir. Si les treballadores necessiten el contracte per poder regularitzar la seva situació, sovint s’ofereixen a pagar les seves cotitzacions, tot i que no estigui permès per la llei. “Passa molt que les famílies prometen fer-te un contracte en el futur quan tinguis els tres anys d’empadronament. La majoria ho acompleixen, però la Seguretat Social se l’acaba pagant la mateixa treballadora, cobrant una merda”, explica Carmen Juares des de l’Associació de Mujeres Migrantes Diversas.

L’únic que em fa por és que, si la contracto, em deixi. Si no té contracte, no té on anar. Però confio en ella, soc així

La Sílvia té clar que, si la contracta, és perquè vol “fer-li el favor” a la Mei. “A mi no em beneficia contractar-la, perquè he de pagar més, però prefereixo fer-ho bé perquè estic molt contenta amb ella. L’únic que em fa por és que, si la contracto, em deixi. Si no té contracte, no té on anar. Però confio en ella, soc així”, remarca la Sílvia.

A l’hora de contractar una treballadora interna, l’ONG Anem per feina aposta per unes condicions acordades amb els sindicats i associacions del sector del treball de la llar: un salari base de sou i mig (ja que treballen més d’una jornada, 40 hores y les 20 de presència), més el pagament de dies de festa o hores treballades per urgències nocturnes.

També trobem agències com la de Lola Zambrano, que de manera presencial ofereixen acompanyament en tot el procés de selecció i contractació, o aplicacions i empreses en línia —com Cuideo i Cuidum— que asseguren el sou mínim i acompanyen en la realització del contracte. Cobren una quota mensual a canvi de seguiment i canvis il·limitats de cuidadora. A la web de Cuideo es mostren perfils de possibles cuidadores, a qui descriuen amb frases com “És una dona dolça i discreta” o “És una dona riallera i parladora. Li agrada compartir el té i veure la televisió amb l’usuari”.

Hi ha webs com Topnanny (on la Sílvia va trobar a la Mei), Milanuncios o Jooble, que simplement són aparadors on penjar ofertes de feina i candidatures. Tota la relació es fa entre contractant i contractada sense intermediaris. Això permet que persones en situació administrativa irregular es puguin anunciar i puguin arribar a acords laborals sense contracte. Hi ha molts anuncis que no respecten ni el sou mínim ni les condicions laborals, com per exemple el que busca una “cuidadora interna entre 19 i 31 anys per 900 euros al mes sense lligams per poder viatjar sovint”, o el que ofereix 808 euros mensuals per “una cuidadora interna de dilluns a diumenge”.

Contradiccions i reivindicació

Marina Reig, després que decidissin amb els germans contractar una cuidadora interna per a la mare, va fer tots els tràmits a través de l’ONG Anem per feina. “L’única cosa que puc fer és mantenir les condicions”, reflexiona la Marina, conscient que contractar treballadores internes li genera contradiccions des de la seva posició d’autodenominada feminista. “M’he de netejar la consciència amb altres coses. He treballat amb ONG i he fet lluita, i passes del comerç just al treball de la llar. És el recorregut que hem fet moltes que estem en àmbits activistes. Hi ha coses que faig millor que altres: compro a la cooperativa perquè m’és més fàcil que cuidar de la meva mare. És un gran tema”, conclou la Marina.

Karina Fulladosa-Leal comparteix la vivència que han tingut al sindicat Sindillar amb dones feministes que els han exposat les seves contradiccions. “Hem tingut molts debats amb feministes autòctones que han plantejat el mateix: ‘No estic a casa en tot el dia, necessito una persona a casa, com ho faig?’. Si tens contradiccions pots fer mil accions: donar-li a la treballadora condicions dignes de feina, sense discriminació i sentint que la feina és tan digne com altres, associar-te, dona-li suport o anar a una mani”, reivindica la Karina.

Des de sindicats i associacions de treballadores de la llar, com Sindillar, l’Associació de Mujeres Migrantes Diversas o moltes altres (el sindicat de Cuidadoras sin papeles, Libélulas, Mujeres p’alante, etc.), reivindiquen els drets de les treballadores de la llar i la ratificació del conveni 189. Aprovat per l’Organització Internacional del Treball el 2011 i en vigor des del 2013, defensa la igualtat de drets de les treballadores de la llar amb la resta de persones que treballen, establint unes condicions mínimes a nivell internacional. És un tractat vinculant per aquells països que el ratifiquin, però Espanya encara no ho ha fet. Tot i que les demandes de les treballadores de la llar són més àmplies, seria un primer pas per millorar les seves condicions laborals.

 

Com ens hem de cuidar?

Reflexionant sobre el model de cures que tenim establert, cal plantejar-se quines alternatives existeixen. Les sociòlogues Sara Moreno, Carolina Recio, Vicent Borràs i Teresa Torns proposen en un article sobre les cures de llarga duració que “la percepció de les cures com una qüestió individual representa una dificultat per articular demandes col·lectives”. És a dir, busquem respostes individuals a una problemàtica social i estructural, que va més enllà de les dificultats concretes que tingui una família per fer-se càrrec de les persones que han de cuidar.

“La resposta passa per l’administració. Apujar impostos i crear respostes comunitàries diferents com es fa en altres països —aporta Carmen Juares—. Aquí, tenim la concepció de ‘Com a casa enlloc’, però parlem-ne: en quines condicions tinc la treballadora i en quines condicions estàs tu? La persona que cuida no té perquè tenir coneixements sanitaris i l’organisme va envellint”. En aquest punt sorgeixen propostes com treballadores en domicilis en torns de vuit hores, o atenció en serveis compartits amb altres persones com l’opció de l’habitatge cooperatiu sènior, que pot incorporar serveis sociosanitaris a mesura que les persones habitants desenvolupin dependència o necessitats.

Fulladosa-Leal aposta per una col·lectivització de les cures. “Culturalment hem de modificar la pedagogia de la cura. Sembla que les dones naixem amb el do de la cura i els homes, no. Totes les identitats sexuals i de gènere hem de cuidar de la vida: cal col·lectivitzar i generar molta cultura de la cura, no només parlar-ne, sinó en els espais on estem transformar-la. Que això sigui el centre i a partir d’aquí generar un altre tipus de relacions. I com es parla en l’economia feminista, invertir tots els diners pensats per destruir la vida en la vida. No és car, implica un nou ordre mundial a favor de la vida, no de la seva destrucció, amb relacions de reciprocitat i solidaritat”.

I, en parlar de reorganització, tornem al tema dels privilegis. Per gènere, per classe, per raça… “A què tenen por els homes en relació a quins privilegis? I en relació a la classe, què tenim por a perdre? —pregunta ferma Fulladosa-Leal—. Quan parlem del tema privilegis la solidaritat és una paraula bonica, però quan hem de començar a distribuir l’economia i els privilegis, a cedir, a callar enlloc de parlar, a ocupar altres llocs menys visibles, tot es complica, perquè implica una transformació no només social, sinó també d’identitat. Dius que no pots pagar la seguretat social de la treballadora, però tens un 4×4, te’n vas de vacances… Què és el que no estàs podent pagar? El que passa és que no estàs disposat a renunciar a algun dels teus privilegis per pagar a la persona unes relacions laborals justes”.

  • Edició de text: Gerardo Santos, Arianna Giménez i Cristina Garde.
  • Edició fotogràfica: Claudia Frontino.
Tancar