Tancar
  • Opinió
  • Treball

I si un dia no anem a treballar?

Sabem que sense nosaltres els empresaris agrícoles no poden tirar endavant les campanyes. Sabem que sense les dones immigrants moltes famílies no poden deixar els familiars més grans, malalts i infants a casa per anar a treballar. Som essencials, però no ens tracten amb la dignitat que mereixem. Hem comprès que només si ens unim tindrem poder. I si un dia ens llevem i cap de nosaltres va a treballar?

He vist moltes persones morir al desert i a la Mediterrània.

He passat nits en blanc, sense poder dormir ni un minut, en una barraca, a Lepe, envoltat de companys i companyes africanes, perquè la veritat és que en aquests guetos només hi som nosaltres, els africans. No saps què és una barraca fins que no hi passes la primera nit. No hagués pensat mai, quan vaig començar el meu viatge fa quatre anys, després d’haver sobreviscut el camí a través d’Àfrica i el Mediterrani, que el meu destí a Europa seria aquest: treballar en les campanyes agrícoles i viure en una barraca de cartró, plàstic i palets en un gueto, envoltat de centenars d’homes i dones africanes que patien igual o més que jo.

El meu nom és Seydou Diop. Vaig néixer al Senegal el 1991. Vaig estudiar a la Universitat Cheikh Anta Diop de Dakar. Vaig decidir viatjar a Europa el 2016 per millorar la situació econòmica de la família. En el meu viatge vaig passar per Mali, Burkina Faso, Níger i Líbia. El viatge és extrem. Fins a aquest moment no sabia que les persones poguessin ser tan violentes i que tenir la pell negra fos tan perillós.

Diuen que cap ésser humà és il·legal, però a la pràctica no és cert. Quan vaig haver de creuar aquest desert ple de tombes de persones que, com jo, buscaven una vida millor, quan vaig haver d’esperar durant setmanes en una cova enmig del no-res per pujar a una pastera a la nit i travessar la Mediterrània, tot i saber que moltes persones abans que jo havien mort intentant-ho, em van convertir en il·legal. Des que vaig abandonar l’Àfrica negra, tot el que feia era il·legal i havia de viure amagat per no acabar empresonat o mort. Moure’s era il·legal; buscar una vida millor, també.

En arribar a Europa les coses milloren, però no prou. Ja no tens por a perdre la vida, però has de seguir amagat. Crec que el que tots els immigrants il·legalitzats compartim és la por. Por a sortir al carrer, a anar a el metge, a anar a treballar. Aquesta por augmenta quan la teva pell és negra. La nostra pell defineix la nostra vida en un continent en què el racisme descansa en el pensament més profund, a la pròpia cultura. Quan els polítics parlen d’immigració irregular sembla que parlen només d’Àfrica. Parlen de pasteres, de la tanca de Melilla i de Ceuta, però la realitat és que la majoria dels immigrants irregulars arriben en avió i no venen d’Àfrica.

La nostra pell defineix la nostra vida en un continent en què el racisme descansa en el pensament més profund, a la pròpia cultura

Sabem que som essencials

Però sabem que som importants en aquest país. Sabem que sense nosaltres els empresaris agrícoles no poden tirar endavant les campanyes. Sabem que sense les dones immigrants moltes famílies espanyoles no poden deixar els seus familiars grans, malalts i infants a casa per anar a treballar. Sabem que som essencials, però no aconseguim que ens tractin amb la dignitat que ens mereixem. I és molt difícil unir-se i organitzar-se entre persones a qui s’ha convertit en irregulars, en il·legals, persones que no tenen dret ni a treballar ni a viure en aquest país.

I aquesta vulnerabilitat ens converteix en bons treballadors, fàcils d’explotar i sempre disponibles. A nosaltres no ens has de pagar més per les hores extres, ni ens has de pagar més per treballar en festius, tampoc ens has de donar d’alta a la Seguretat Social, ni ens has de pagar la gasolina. Els caps diuen que som molt bons treballadors, que no donem problemes i que som molt tranquils.

Les autoritats també ens volen submisos. No vam rebre ajudes socials perquè, en no tenir papers, no tenim dret a res. No protestem perquè tenim por que ens expulsin als nostres països. Tots diuen que som molt tranquils i no donem problemes, i sembla que volen que tot segueixi així. Un grup de persones maltractades, oblidades i explotades que no es queixen perquè no tenen dret ni a això, el millor regal per a un sistema capitalista com l’actual.

A Lepe, en plena pandèmia, després que unes 250 persones ho perdessin tot en els incendis dels dos assentaments barraquistes més grans, i sense que les persones afectades rebessin la més mínima ajuda, elles mateixes, amb el suport de companys i algunes organitzacions, van decidir acampar a la plaça de l’ajuntament per veure si així deixàvem, ells i tots nosaltres, de ser invisibles. Però després de 28 dies les van desallotjar a la força i a dia d’avui segueixen sense tenir un allotjament digne, ni tan sols han pogut reconstruir l’assentament on malvivien. No sé on s’esperen les autoritats que dormin aquestes persones en la pròxima campanya.

El panorama es presenta molt dur. La reacció del govern central davant la Proposició no de Llei (PNL) per la regularització de les persones migrants ha estat una gran desil·lusió. La reobertura dels CIE. La posició de Brussel·les davant la crisi de Grècia i les polítiques de control de les fronteres. El paper dels mitjans de comunicació que mostren sempre les migracions com si fossin una amenaça, com si fóssim un perill per a aquest país. Nosaltres, per ara, no podem votar, però els nacionals d’aquest país han de reflexionar bé sobre els dirigents polítics que estan triant per governar, i han de saber que els seus vots provoquen mort i sofriment.

Sabem que som essencials, però no aconseguim que ens tractin amb la dignitat que ens mereixem

Treballar en allò que ningú no vol, fent allò que ningú no voldria fer

A l’Estat espanyol, si no tens papers, si a sobre no parles espanyol i ets negre, no tens moltes opcions de trobar feina. Aviat vaig aprendre que havia de conformar-me amb els treballs que no vol ningú. És cert que la meva primera campanya agrícola a Jaen va anar bé, el meu cap em va donar una casa digna on viure i cobrava la meva jornada igual que la resta dels meus companys. Però aquesta campanya va durar tan sols uns mesos. Quan va acabar, vaig seguir els meus companys senegalesos fins a Huelva i, sense adonar-me’n, vaig acabar en els assentaments barraquistes de Lepe, on vaig viure durant tota la campanya, per després anar a la d’Albacete. Allà, vaig canviar la barraca per un cartró al mig del carrer i un grup de policies em va aturar un dia qualsevol a l’estació d’autobusos pel simple fet de no tenir permís de residència.

La veritat, qualsevol immigrant irregularitzat té mil històries com la meva a explicar. Encara que la campanya agrícola de 2019 i 2020 serà a la nostra memòria per sempre perquè, fins i tot en plena pandèmia, hem seguit sent oblidats per totes les administracions. Han confinat a persones en barraques sense aigua, ni llum, ni sanejament. T’imagines què és això? Només els deixaven sortir per anar a treballar i poc més. I amb por, perquè quan no tens papers és difícil justificar en un control que vas a treballar.

Des d’Asnuci hem cridat a les portes del govern central, diputació, subdelegació, ajuntaments i del defensor del poble, per demanar l’habilitació urgent d’edificis públics on allotjar les persones dels assentaments, o la instal·lació de mòduls de lavabos o punts d’aigua fixos en els assentaments. Al màxim que vam arribar va ser a que ens cedissin un camió cisterna que havíem de gestionar nosaltres voluntàriament perquè l’ajuntament deia no tenir recursos humans per fer-ho. I aquí vam estar, en plena pandèmia, de dilluns a divendres de 15 h a 20 h recorrent tots els assentaments de Lepe perquè, al menys, arribés una mica d’aigua potable. Com qui porta l’aigua als ocellets del parc. Per a mi, una solució vergonyosa que vam acabar acceptant per ser millor que res… Però un camió cisterna no soluciona res. Si durant la mitja hora en què estàvem amb el camió en un assentament algú estava treballant, aquest dia es quedava sense aigua.

Per sort, aquesta campanya no l’he viscuda a la barraca, però sé del cert què han viscut les persones que sí que hi han residit; ha estat horrible. Horrible no només per les condicions dels assentaments, sinó també pel menyspreu rebut per part de totes les autoritats, fins i tot en plena pandèmia. Dins d’una barraca et sents tractat com si no valguessis res. És molt difícil donar la cara i denunciar, perquè sents vergonya, perquè et sents fracassat, perquè tens por de perdre la feina si el teu cap et veu. Quan vivia a la barraca també fugia dels periodistes.

Ara, que la meva vida per sort està millor i que, no gràcies a cap administració, segueixo veient cada dia com segueixen patint els meus companys, he pres la decisió de donar la cara i explicar tot el que estem patint. Sé que quan vaig viure a la barraca i vaig ser maltractat i explotat no era un fracàs personal i que tot era culpa d’un sistema migratori racista i desigual, i per això no sento cap vergonya pel que estem patint, sinó tot el contrari, sento orgull de la nostra força i la nostra valentia.

Quan es va decretar l’estat d’alarma, Pedro Sánchez ens deia que no deixaria ningú enrere, i tots nosaltres vam tenir l’esperança que hi hagués quelcom de veritat en les seves paraules i que les condicions miserables dels assentaments milloressin. Però estàvem equivocats. Imagino que nosaltres no hem estat mai ningú per a aquest país. Interessem per treure la fruita, per fer la feina que ningú no vol fer, també interessen els nostres països per saquejar els seus recursos, però per a la resta no existim ni importem, i aquesta crisi ens ha servit perquè això ens quedi molt clar.

Encara que per a nosaltres no és nou. Des de fa ja massa anys, demanem que es gestionin habitatges, albergs, allotjaments de lloguer on poder viure dignament, que per descomptat pagaríem, no volem res gratis, no som uns aprofitats, com alguns diuen. Ni les nostres peticions a títol individual o com a membres d’altres xarxes, ni les peticions de tantes altres associacions, han aconseguit respostes dignes a la nostra situació.

La trista realitat és que tots assenyalen a l’altre quan toca dir qui ha d’invertir i buscar una solució a tot això. Tots fugen de la seva responsabilitat. Els empresaris tampoc assumeixen la seva, diuen que prou que ens ajuden quan ens donen una feina i un sou amb què poder viure, i que és el govern qui ha de donar-nos papers i buscar-nos un lloc on viure.

La campanya agrícola de 2019 i 2020 serà a la nostra memòria per sempre perquè, fins i tot en plena pandèmia, hem seguit sent oblidats per totes les administracions

I si un dia ningú no va a treballar?

Sembla que, a poc a poc, els i les immigrants il·legalitzats estem comprenent que només si ens unim tindrem poder. I si un dia ens aixequem i cap de nosaltres va a treballar? Aquesta crisi sanitària ens ha ajudat a comprendre que no arribarà cap millora si no lluitem per ella, i per això neix la campanya estatal Regularización YA i per això hem començat des de diferents associacions d’immigrants a mobilitzar-nos i a denunciar tot el que estem vivint.

Si nosaltres, homes i dones immigrants, africanes, no ens mobilitzem per canviar això, mai no canviarà res, perquè som nosaltres, els protagonistes, els afectats, els únics que podem unir-nos i implicar-nos per millorar-lo. I en aquesta lluita hem de buscar on està el nostre poder. I, al meu entendre, el nostre únic poder està en la possibilitat que tenim d’organitzar-nos i fer una aturada laboral contundent per exigir la millora de les nostres condicions laborals, la qual cosa beneficiaria també als nostres companys de treball nacionals, i que aquesta pressió al sistema econòmic promogui una modificació de la legislació migratòria. Hem de fer-los comprendre que, si ens volen en aquest país com a treballadors, ens han de voler també com a ciutadans.

Ja hem demostrat que som molt treballadors, però ara hem d’organitzar-nos per fer just tot el contrari.

Quan ens organitzem per no anar a treballar, la nostra sort canviarà.

Hem de fer-los comprendre que, si ens volen en aquest país com a treballadors, ens han de voler també com a ciutadans

Tancar