Tancar
  • Opinió
  • Poder

La ciutat oberta com a refugi del pensament

I patapam: el 2020 ens ha revelat que som molt fràgils. Que tot al nostre voltant se sosté per fils invisibles dels que ho desconeixem tot. Estem vivint un assaig d’apocalipsi distòpic que ha disparat les depressions i els índexs de suïcidi, i hem descobert que ens manquen paraules i idees per explicar-nos (i per imaginar-nos), tant a nosaltres com a un món en crisi climàtica, sanitària i social. Fa temps que sabem que aquest món, que les nostres ciutats, es deshumanitzen, i ens falten eines. Tanmateix, la crisi és també una escletxa en el sistema que ens permet identificar i repensar els reptes que afrontem: quina democràcia volem, en quina ciutat viurem, com farem servir la tecnologia i per a què.

Com ens ajuda, en això, el pensament i quin futur és possible pensar avui? “Sabem que estem envoltats d’incerteses, la sensació de risc és molt clara. He recordat aquests dies una frase de Magdalena Álvarez que deia que ens enfrontem a problemes del segle XXI amb idees del segle XX i instruments del segle XIX”. Ho deia el comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, en la presentació de la Biennal del Pensament de l’Institut de Cultura de Barcelona, que se celebra aquest octubre i que, precisament, és una oportunitat ineludible per enfocar en els debats que marcaran el nostre futur. La Biennal, doncs, com a oportunitat i com a refugi: el refugi del pensament, tal com la defineix un dels seus comissaris, César Rendueles.

Si l’esperança es construeix damunt del que sabem, tal com va escriure l’escriptor i poeta Edmond Jabès, iniciatives com la de la Biennal del Pensament ens conviden a “aprofitar l’escletxa que aquesta pandèmia ens obre per imaginar canvis profunds i noves maneres de pensar i viure”, com ha dit la directora del CCCB, Judit Carreras.

 

Paraules per a una idea de futur

La incertesa, però, no és un sentiment endèmic d’aquest tram de la postmodernitat que ens ha tocat viure. A mesura que la història avança, el món es confirma com aquest “vast oceà d’incerteses”, en paraules del filòsof Bruno Latour. L’evolució de les societats industrials i la hipertrofia del capitalisme ha acabat malmetent —i contaminant— la idea de progrés i de futur des dels començaments del segle XX. “Cal recuperar la idea de futur en un món que s’entesta a negar-lo”, ens recorda Carreras; i que, si de cas, només el veu com una projecció econòmica de creixement perpetu. Un creixement que provoca desigualtat i que neix de la injustícia assumida com a cataclisme natural.

La pandèmia, que ens ha fet més evidents aquestes desigualtats, també ens ha recordat “la gravetat de l’emergència climàtica i el risc que suposa per a la supervivència de la humanitat i per a la resta d’espècies del planeta, el clima de por sanitària, econòmica i social que se’n deriva”, ha reconegut la directora del CCCB en la presentació de l’esdeveniment del pensament. Davant de tot això, ens hem quedat “sense paraules per imaginar i posar nom a aquest futur”, de tal manera que ha estat, a voltes, un futur impensable.

Aquest, com sabem, no és pas un sentiment nou, ni és pas poc important: la crisi de l’emparaulament, en relació directa amb la crisi de la pedagogia i de la credibilitat, com va apuntar l’antropòleg Lluís Duch, es planteja a Occident almenys des del 1902 quan el poeta i assagista Hugo von Hofmannsthal escriu a la seva Carta de Lord Chandos que el llenguatge se li havia fet insuficient per pensar i compartir el món.

Tant de bo els coetanis vienesos de Hofmannsthal —Stefan Zweig, Karl Kraus i d’altres— haguessin tingut la bona pensada de muntar un projecte com el Vocabulari de Futur, dins del programa de la Biennal, que demana a intel·lectuals i pensadors que trobin paraules per aquest nou món. Per a cadascuna d’aquestes paraules que pensen autors com el ja citat Latour, Stefano Mancuso o Mircea Cartarescu, ells mateixos redacten un text que serà interpretat per cineastes i artistes visuals com Isaki Lacuesta, Carla Simon o Alba Satorra.

‘Cal recuperar la idea de futur en un món que s’entesta a negar-lo’, ens recorda Judit Carreras, directora del CCCB

La inauguració de la Biennal anirà més enllà de l’ecologia de les paraules i abordarà també la qüestió de la supervivència dels humans en el planeta i el futur de les espècies amb pensadores com Donna Haraway i Margaret Atwood. Donna Haraway és coneguda pel seu Manifest Cyborg, publicat l’any 1985, en el que articula feminisme i socialisme i que desenvolupa l’analogia social del ciborg. Sobre l’afer de la tecnologia i els seus reptes en termes humanístics, com les incerteses que generen unes societats controlades per l’algorisme i pels avenços científics i tecnològics de tota mena, Atwood —tot un referent del pensament ecològic— ha escrit que cadascun dels avenços de la ciència i la tècnica comporta “una banda fosca” que cal conèixer i explorar, per poder-la descartar.

 

La ciutat dels afectes

Atwood coincidiria que el pensament utilitari i aplicat ha afeblit la capacitat humana de gestionar emocionalment el dia a dia, sobretot en èpoques crítiques, i que no hi ha àmbit on això hagi succeït de manera més evident que en el tecnològic. Més enllà de quins beneficis econòmics o de temps comporta una innovació tecnològica, hauríem de poder pensar sobre coses inútils, com la manera com afecta a les relacions i les emocions, i quin rol desenvolupen en la construcció d’imaginaris tant les tecnologies com les ficcions tecnològiques.

“La tecnologia —diu en aquest sentit Marta Peirano, responsable dels continguts sobre tecnologia de la Biennal, junt amb Adrià Garcia Mateu— afecta a la nostra capacitat d’imaginar futurs, de projectar noves idees i també afecta a l’habilitat que hem desenvolupat per deshumanitzar a altres col·lectius i manipular”. Peirano, autora d’El enemigo conoce el sistema (Editorial Debate, 2019) i El pequeño libro rojo del activista en la red (eldiario.es libros, 2015), prologat per Edward Snowden, reivindica, precisament, la reflexió sobre la connexió entre tecnologia i llenguatge.

Efectivament, no sempre hem sabut pensar la tecnologia des dels efectes que té en allò social ni hem sabut situar-la dins d’una ciutat humana i humanista. Urgits per la velocitat, tal vegada la premissa dominant en qualsevol àmbit de la civilització humana, com ha escrit Sloterdijk, la rebaixa de la despesa o l’augment dels beneficis, poques vegades hem contestat, críticament, de quina manera ens afectaven com a persones i com a societat l’aplicació política i social que s’ha fet de la tecnologia. Hi ha un impacte clar, per exemple, en com aquesta tecnologia afecta les identitats de gènere, de raça, de classe social, o en com està conduint cap a una perpetuació o no d’uns imaginaris col·lectius.

“Les noves tecnologies faciliten una transmutació del llenguatge per tal de servir a processos que, des del punt de vista democràtic, són tòxics, com la pròpia deshumanització de col·lectius, la proliferació de les teories de la conspiració i de narratives que atempten contra els principis democràtics”, argumenta Peirano. Sheila Sen Jasanoff, també present en aquest àmbit de la Biennal, ha estat una de les autores referents, i pioneres, en aquesta mena de reflexions. Seu és el concepte d’“epistemologies cíviques”, aplicat a la forma com diferents societats, a través de les seves maquinàries polítiques, desenvolupen diferents modes de raonament polític quan prenen decisions relacionades amb la ciència i la tecnologia.

‘La tecnologia afecta a la nostra capacitat d’imaginar futurs, de projectar noves idees’, diu la comissària Marta Peirano

Per a Peirano, ara que la Covid-19 ha aconseguit el que semblava impossible, que és que les relacions, els processos i les interaccions que tenim estiguin del tot mediats per una gran plataforma digital, ja sigui Google o Facebook o Whatsapp o Zoom, incloent espais on fins ara no hi havia entrat, com la sanitat o les escoles, “els escenaris de construcció individual que havíem arribat a contemplar, com resistir a determinades aplicacions o no utilitzar determinades tecnologies, queden completament descartats”. Avui, les relacions laborals i formatives han d’estar necessàriament mediades. ¿Quins són, doncs, els escenaris d’acció col·lectiva que ens queden i com els organitzem? De la reflexió al voltant d’aquestes preguntes dependrà que la tecnologia ens permeti equilibrar les desigualtats socials i facilitar relacions més humanes.

 

Democràcia en temps de crisi

Si parlem de drets, ens hem de preguntar, és clar, si és possible la democràcia en una ciutat en què hi ha aquestes desigualtats. “La idea de la qual partim és una idea òbvia —diu Daniel Gamper, assessor dels continguts de democràcia de la Biennal, junt amb el sociòleg César Rendueles—: reflexionar i practicar la democràcia, que és un sistema de govern, una manera de prendre de decisions, una forma de vida, forma part de la mateixa democràcia. La democràcia és també el discurs sobre sí mateixa. La discussió que en fem és una manera d’exercir aquesta democràcia”.

Al voltant de la idea de democràcia, Rendueles, que tot just acaba de publicar l’assaig Contra la igualdad de oportunidades (Seix Barral, 2020), considera que un altre eix de reflexió és la idea de transició. “Creiem que en la darrera dècada s’ha estès una certa sensació a les nostres societats de pèrdua de sentit, de pèrdua de legitimitat de les estructures polítiques i culturals que orientaven les nostres vides de manera més o menys consensuada”, assegura. El sociòleg considera que estem vivint un moment d’obertura a altres possibilitats d’organització col·lectiva. “Però tampoc està gens clar cap a on anem, no?”.

‘S’ha estès una sensació de pèrdua de legitimitat de les estructures polítiques i culturals que orientaven les nostres vides’, explica César Rendueles

“Ens semblava rellevant en aquest context —continua Rendueles— debatre sobre el paper del coneixement científic, del solucionisme tecnològic, a les nostres democràcies. De sobte, la importància que han pres les dimensions tècniques en els darrers mesos, amb una gran visibilitat pública que possiblement forma part de les estructures de governança del nostre temps”.

Aquesta coartada del solucionisme, com ha indicat la pensadora Marina Garcés, també present a la Biennal del 2020, “ha perdut l’atribució de fer-nos millors”, com a persones i com a societat. “Ja no comptem de fer-nos millors a nosaltres mateixos, sinó que només aspirem a obtenir més o menys privilegis en un temps que no va enlloc”, ha escrit a Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017).

La ciutat com a repte

Els ciutadans i les ciutadanes sabem que el contracte cívic comporta una obligació ètica de tenir cura del medi urbà on vivim. Hem interioritzat, doncs, que el ciutadà ha de cuidar la ciutat. D’altra banda, però, ¿com cuida la ciutat a la gent? ¿Com genera espais de qualitat, inclusius i saludables?

Dins la llista de coses a repensar, en un moment en que el  55% de la població mundial viu en àrees urbanes i s’estima que el 2050 aquesta xifra arriba al 70%, aquesta magnitud de transformacions que afectaran en poc temps a ciutats com Barcelona marcaran l’arquitectura, la nostra manera de viure, de relacionar-nos, de desplaçar-nos, de conviure i de compartir. “Cal pensar sobre l’accés a un habitatge digne, els nous models de mobilitat, el creixement dels teixits, la densificació, i la gestió dels processos i ecosistemes urbans”, assegura, en aquest sentit, la música i arquitecta Núria Moliner, una de es responsables dels continguts sobre ciutat de la Biennal 2020, juntament amb el també arquitecte Josep Ferrando.

Si la convivència urbana és essencialment col·lectiva, necessitem d’un urbanisme capaç de corregir els desequilibris. “Ens cal —diu Ferrando— una ciutat que escolta, que observa de forma atenta i empàtica, que entén la gent, que la cuida, per generar complicitat i comunitat”. Una ciutat atenta i vivible és una ciutat sana, però l’increment de temperatura de l’aire a les grans ciutats, pels efectes de la globalització, requereix enfortir les infraestructures de salut, de masses de vegetació, però també garantir la qualitat de l’aire.

‘Ens cal una ciutat que escolta, que entén la gent, que la cuida, per generar complicitat i comunitat’, reclama l’arquitecte Josep Ferrando

En aquest sentit, l’antropòloga Yayo Herrero, autora d’assajos com La vida en el centro (Libros en acción, 2018) o Petróleo (Arcàdia, 2018) i que estarà present a la Biennal, ha escrit en alguna ocasió que “configurar una sortida alternativa i justa que no reconegui i no assumeixi la natura ecodependent i interdepenedent de la vida humana és missió impossible”. “Només la consciència d’allò que sosté materialment la vida pot ajudar a perfilar polítiques, instruments, processos i institucions compatibles amb aquesta doble dependència”, resol.

Necessitem, doncs, que les ciutats es pensin des de l’economia circular, des de l’emergència climàtica. “Només un 1% dels objectes que estan al voltant nostre són disseny d’autor. Aquí hi ha alguna cosa que no funciona. I el 99%? Molta gent comença a parlar de desenvolupament sostenible, però fins i tot això és una mena d’oxímoron, perquè és impossible créixer infinitament en un entorn, el nostre planeta, que sí que és finit. Alguns models que em semblen interessants són la generació distributiva, que siguem consumidors i productors d’energia alhora, o l’economia col·laborativa”, ha explicat en alguna ocasió Òscar Guayabero, un referent del disseny a Barcelona, que exposarà aquests dubtes a l’esdeveniment del pensament.

Ciutats més obertes, doncs, en temps de tancaments i de pors; més resilients, en temps de feblesa, menys desiguals i més democràtiques quan ens amenaça el populisme. Ens cal pensar-hi, en tot això, amb les eines de la filosofia i de les humanitats, com ens cal pensar en les funcions vitals quotidianes. Nuccio Ordine, citant Ionescu, escrivia a La utilidad de lo inútil (Acantilado, 2013) que “la poesia, la necessitat d’imaginar, de crear, és tan fonamental com ho és respirar. Respirar és viure, no evadir la vida”. Podríem afegir que pensar és com respirar. I que avui ens cal més que mai aquest refugi.

  • Aquest és un text elaborat per deriva per encàrrec de l'Institut de Cultura de Barcelona amb motiu de la Biennal de Pensament 2020.
Tancar