Tancar
  • Entrevista
  • Identitats

María José Llergo, quan cantar sense pressa és polític

La cordovesa és una artista-pont. El seu ‘cante’, profund però a la vegada proper, connecta present i passat: la memòria de la seva terra, els aprenentatges fets amb els seus avis, les seves arrels andaluses i un present injust que combat recuperant allò que el flamenc és. Lluita.

Desperta la mateixa admiració i assossec quan parla que quan canta. Són pocs els artistes que emocionen de la mateixa manera sobre un escenari i davant d’una gravadora. María José Llergo (1994) ho fa. Potser perquè entèn allò contemporani des dels aprenentatges passats: els dels seus avis, els dels camps a Pozoblanco on es va empapar de flamenc. Amb tot plegat, la cordobesa ha despertat una atenció quasi mística entre el públic.

Establerta a Madrid, previ pas per Barcelona per estudiar música amb una beca (“tota la meva vida m’han dit que no somiés amb això que m’està passant”), amb les poques cançons que ha decidit llançar fins a dia d’avui n’ha tingut prou per tocar os a molts.

La jove, que el gener publicarà el seu EP debut, Sanación, trenca el bullici amb el seu cante, però també amb el seu discurs, que atempta contra els convencionalismes i aposta per una cosa tan senzilla –i tan menyspreada– com el respecte a l’altre. L’artista reivindica l’esperit combatiu del flamenc, l’únic esperit que té per a ella. Aquell que serveix per lluitar contra l’antigitanisme, des del feminisme i des d’una perspectiva social.

L’artista ha aconseguit aplicar pausa en temps de fast food. Seguir els seus ritmes. Sumant aliats, que l’acompanyen sense marcar-la: la companyia Sony, el raper Juancho Marqués (Quema) o el productor Lost Twin, amb qui ha treballat el flamenc vanguardista del tema El Péndulo, la seva última referència.

Es pot portar un altre ritme en temps d’instastories? Cal fer-ho?

Sí a les dues coses. Un ha de fer allò que sent, com a mínim jo ho necessito. Si sento que estic obeint, es perd l’espontaneïtat de l’art. L’art és una manifestació espontània d’alguna cosa que duus dins i que es materialitza, en el meu cas, amb la música. I he definit l’art de forma superconcisa, perquè l’ésser humà encara no ha aconseguit trobar les paraules. De la mateixa manera que tampoc ha aconseguit definir la bellesa. Aconseguim sentir-la. Quan treballes amb l’art, i això que jo porto només des de l’abril professionalitzada, poc temps podent materialitzar això meu amb garanties, el que més agraeixes és haver pogut dir ‘no’ a moltes coses.

El mercat ens fa viure amb por a pronunciar aquest ‘no’.

Jo porto tota la vida pensant en el meu present. No m’ha donat per pensar en el meu futur. La precarietat, la incertesa em fan viure en un present constant.

Jugar amb la idea de futur també sorgeix d’un privilegi?

Jo estava a Barcelona estudiant amb una beca, estudiava tot el que podia, perquè sabia que el meu temps aquí era limitat. Em vaig tirar aquí sis anys estudiant i vaig estar… Estudiant. Poca festa, poca broma. Perquè per mi era vital. I m’alegro moltíssim perquè ha sigut molt productiu, però jo no li demanava res a canvi a l’esforç que feia; feia el que sentia. Em deixava endur per la màgia de la música que estava coneixent aquí. De les persones. No hi ha res com prendre decisions al voltant de l’art, perquè el meu art és la meva vida. Jo no canto lletres d’altres. Jo no canto la vida d’un altre. Jo canto la meva, com jo veig el món. I si hi ha una tempesta i em surt un poema o una cançó, aquell és el meu centre. La meva terra, que sempre he trobat a faltar, és el meu centre. És com si la meva terra fos un filet tirant cap a mi, i quant més lluny marxo, més em fa així [mou les mans com si rescatès el cubell d’un pou].

I aquest centre, com dialoga amb la immediatesa? Amb el fet que les cançons pràcticament caduquen abans de ser publicades?

S’ha de buscar l’aquí i l’ara. Quan estic a l’escenari trobo l’aquí i l’ara. I quan canto a casa meva. Això m’abstrau de tota pretensió, de l’ego. Simplement m’expresso, amb la màxima sinceritat que puc. Amb mi i per tant amb els altres. Això és el millor que em puc fer a mi mateixa, ser sincera. Molta gent et pot donar el que vols, però molt poca el que necessites. Jo intento donar-me a mi mateixa el que necessito.

Aquest centre… És només individual?

Tot és una decisió política. Què et compres. Què menges. Estem escollint contínuament, i no fa falta que siguin decisions tan grans com a qui votar. Com tractes als altres. Si els tractes per sobre l’espatlla, saps? Si respectes a la resta, tot i que tinguin una feina diferent a la teva, tot i que vinguin d’un altre país. I que et respectin a tu. Tot és política. Perquè tot el que fas té un efecte sobre els altres. La meva música té un factor polític, sí, però no és escollit, ni impostat ni preparat. Jo he après molt i em queda molt per aprendre, però si parlo del drama del Mediterrani [Nana del Mediterráneo] com ho faig, és perquè ho sento així. I si m’indigna que hi hagi governs irresponsables, ho penso dir.

No li demanes res a la música?

La música m’ha salvat la vida, no puc demanar-li més.

I a tot allò que està al seu voltant? A la indústria?

No li faig cas.

I com ho fas per tal que les empreses del sector no s’apropiïn del teu entusiasme?

El més revolucionari és ser lliure. En el teu art, en la teva música. I no deixar que ningú es creuï pel mig, ni en les teves lletres, ni en les teves cançons, ni en la teva expressió.

Com ho has fet perquè això passi amb una multinacional com Sony? Segueixes podent reivindicar la teva identitat al complet, com a jove, racialitzada i feminista?

Mira, ho tinc tot [riu]. Però sí, és això que dius. Així ha sigut: tota la meva vida m’han dit que no somiés amb això que m’està passant. Jo igual vinc d’un món on el menys comú és que passin aquestes coses. Un món humil, però on mai m’he sentit pobre. A mi, ni els diners ni la vanitat em tempten. Per coses de la vida, he après allò que importa. Em quedo amb la llibertat, abans que amb la pasta. No hi ha res que pugui compensar això. La pèrdua de les llibertats és terrible, en podem aprendre del poble gitano. Per al poble gitano les llibertats són imprescindibles. Molts de nosaltres cada dia perdem llibertats i no les reclamem.

I aquests compromisos, es tenen o s’adquireixen?

Els compromisos es descobreixen. Jo no estava al corrent del tema del Mediterrani, fins fa uns anys. Em va esglaiar i vaig cantar-hi sense pensar mai que podria grabar aquella cançó i donar-se-la a la gent. Podem anar adquirint-los igual, però hauriem de buscar la igualtat sempre. Ens concerneix a tots, com una obligació. La igualtat hauria de ser un dret, per a tots. Tanmateix, no reivindiquem quan veiem que els nostres avis tenen pensions de merda o les nostres àvies, que ni tan sols en tenen per haver treballar sempre en les cures a casa…

Si no ens afecta, no ho lluitem.

Exacte. A mi m’agradaria que ens poséssim en el lloc de l’altre, ser més sensibles, perquè demà et pot passar a tu. No és res sofisticat. Em sento una mica tonta per dir coses tan evidents, però tot i que soni evident, el complex és fer-ho.

Si s’universalitzés aquest sentit comú…

Tant de bo s’universalitzés. I s’entengués als artistes com ens lliures i no com a presos del mercat. Un artista no està aquí per complaure. Molta gent, insisteixo, pot donar-te allò que vols, sobretot quan va de la mà de convencionalismes que estan recolzats per indústries.

El complaure és l’amic més típic d’una carrera…

Complaure als mercats és amic d’una carrera industrial. És enemic d’una carrera personal. Perquè estem en un mercat on se’ns cosifica. Contínuament. I a vegades es deshumanitza, sembla que de cop i volta ets un ídol a qui adorar cegament. Enlloc d’una persona que fa art, que sent, que és sensible. I en conseqüència és forta. No és sensible i dèbil. Al contrari, és sensible i per això forta. Perquè té perspectiva, esperit.

Tornant al principi de la conversa. Aquest esperit deu donar per a unes stories, però no per a milers. Els artistes treballen tot el dia per a les xarxes?

Les xarxes construeixen un retrat parcial d’un mateix. A Instagram tot és de color de rosa; a Twitter tot és atacar; i a Facebook, tot familiar. És totalment diferent depenent de la xarxa social que utilitzis, això és la sinceritat de cada xarxa. Si a Instagram comparteixes una foto rient, estarà tot genial. ‘Molt cuqui’. Però si comparteixes una story trista, parlant de la teva depressió, malament. No és el que el món vol veure.

Tu vols fer de les teves xarxes un reflex complex de la teva vida o, al contrari, fer decréixer la teva relació amb el teu jo a Internet?

La gent que em segueix és preciosa. M’envia poemes. No els veig com una comunitat, els veig com a iguals. Però també sobre un escenari. Per això els dono el millor de mi, estant en aquest espai-temps mirant-me. Això per mi és el més bonic. Tothom hauria de viure-ho alguna vegada, quan sento aquest aplaudiment és com una abraçada. Sentir-lo és l’acceptació més bonica del món.

I com fer-ho perquè tothom ho visqui? Sempre ens han dit que els escenaris són per a uns pocs.

Jo reivindico molt que els meus referents tinguin visibilitat. Si Vogue em fa un reportatge, els dic que no em podran conèixer sense conèixer els meus. ‘Anem a Pozoblanco i us presento els meus avis, el camp, on jo vaig aprendre a cantar’. En el número de desembre estan la meva àvia Maria i el meu avi Pepe, això per mi és el més bonic que hi ha. Que sentin com d’importants són, que ho sàpiguen. Estan als crèdits dels videoclips.

Als crèdits?

I poso: ‘María Aguado Calero’. El nom complet de la meva àvia. I ella em diu: ‘Aquesta es diu com jo’. [riu]. Mai al seu cap quadrarà que es tracti d’ella… I ho és, és clar! Sense ella el videoclip no estaria allà. Cadascú amb la seva família ha de repartir alegries. Les alegries compartides es viuen millor. El meu avi sempre ha somiat amb cantar. Ell va viure a Barcelona cinc anys i anava pel Paral·lel, per les sales, desitjant cantar en elles. I ara que estic jo cantant en elles, me’n recordo d’ell, i intento que visqui a través de mi el seu somni. Quan l’equip de Vogue va anar a Pozoblanco, el meu avi es va posar de peu i es va sentir com en un teatre. Al pati de casa seva! Li dura encara l’alegria. ‘Quin bon dia vam passar!’, em diu. Segueix molt emocionat amb allò. I jo amb ell.

Tancar