Tancar
  • Reportatge
  • Treball

No descansar ni de vacances

Quina ràbia, merda, ja torna a sentir aquelles veus que la reclamen, espantades, dins el seu cap. Al davant hi té les aigües remoroses d’El Perelló, el poble que ha triat per agafar forces de cara a una segona onada de la pandèmia. Però ni així, no-hi-ha-ma-ne-ra, la segueixen reclamant:

—Mireia, quina dosi de morfina li poso perquè no pateixi?
—Mireia, si us plau, com funciona una bomba d’infusió [mecanisme per posar la medicació en situacions agòniques]?
—Mireia, ajuda’m.
—Mireia…

Són les veus angoixades dels sanitaris que tantes vegades li han trucat aquests últims mesos en situacions límit per demanar-li consell. Sobretot, diu, li venen records de converses reals que ha tingut amb professionals de l’atenció primària que han atès residències i que no havien hagut de fer front mai a tanta mort, i tan fulminant. Li trucaven a ella, Mireia Rusiñol, metge d’atenció pal·liativa domiciliària amb més de trenta anys d’experiència, perquè s’havia ofert com a assessora davant de la falta de mans. “El meu telèfon ha estat actiu 12 hores cada dia durant el pic alt de la pandèmia. Cada dia em trucaven col·legues que havien d’acompanyar a morir malalts en qüestió d’hores. He estat posant pautes de sedació per telèfon molts dies de la setmana!”, exclama exhausta.

Allunyada de la resta de banyistes, amb la pertinent cadira de plàstic estratègicament col·locada sota l’ombra d’uns pins, assegura que aquestes vacances està tenint més dificultats que mai per desconnectar per més que s’esforça perquè té “una sensació d’alerta constant” ficada al cos: “Pateixo perquè sé que he deixat una responsabilitat molt important als companys. Pensa que els equips amb qui treballo estan formats per deu professionals i ara n’han quedat quatre en plena època de rebrots”. Amb els dies, reconeix, aconseguirà anar abaixant la guàrdia. Tampoc té molt de marge, però, perquè al final no es va acabar agafant totes vacances que tenia disponibles per no deixar soles les altres treballadores.

Així com li ha passat a aquesta metgessa de pal·liatius, la gestió que s’està fent de la pandèmia ha provocat que aquest estiu hi hagi treballadores de tots els sectors amb veritables dificultats per disfrutar del descans que es mereixen. Per disfrutar com tocaria d’aquells dies en què la gran preocupació hauria de ser estendre bé el banyador per tenir-lo sec l’endemà, d’aquells dies en què el màxim plaer hauria de ser devorar llibres o crucigrames amb els peus arrebossats, d’aquells dies en què poses el mode avió i que els bombin a tots. La gestió d’aquesta crisi ens ha ensenyat les vergonyes de tot un sistema, però també ha posat contra les cordes —i no ha sigut fins ara que ho hem vist— una de les conquestes socials més costoses del segle XX: les vacances.

¿Però què fa que no puguem descansar de la feina, com marca l’Estatut dels Treballadors, ni l’estiu que precisament més ens ho mereixem perquè hem viscut una pandèmia mundial? Darrere dels casos que hem recollit a deriva hi ha un mateix fantasma: el de la precarietat laboral que s’ha agreujat encara més del que ja ho estava arran de la crisi provocada per la Covid-19.

Així ho denuncia Núria Vallès, doctora en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, que apuja l’aposta: “Desconnectar durant les vacances no hauria de ser la prioritat. No es tracta de tenir bones vacances, es tracta que les persones treballadores tinguin assegurats períodes de descans de qualitat”.

La investigadora, que és especialista en cures i robòtica, incorpora també l’element de gènere. Considera que la gestió de la pandèmia ha suposat un “retrocés històric” en el reconeixement de les cures en l’àmbit públic. “Si vaig de vacances —exemplifica—, a no ser que tingui els recursos necessaris per despreocupar-me’n, continuaré havent d’alimentar els fills, netejar la casa, fer la compra, gestionar l’economia domèstica, preocupar-me per la matrícula dels nens, estar pendent de si la mare es troba bé o malament”, tasques totes elles que recauen sobretot en les dones.

Entre aquelles persones que han vist truncada aquesta desconnexió que tant necessitaven o que s’han trobat amb què aquesta no s’ha produït d’una forma tan alliberadora com esperaven no hi ha només professionals de la sanitat. També estan vivint aquestes vacances precàries les treballadores d’altres serveis essencials que tornen a patir ara un augment de la pressió arran del creixement de positius. Un cas més extrem és el de les treballadores que ni tan sols han pogut fer vacances; moltes d’altres no han pogut perquè els seus caps les van obligar a fer vacances durant el confinament, o perquè són autònomes i no es poden plantejar baixar la persiana i no facturar, encara que sigui a l’agost. “Tenint en compte la precarietat laboral de qui té contracte i sense oblidar l’economia informal —remata Núria Vallès—, el que necessitem per descansar i tenir una bona vida són condicions laborals dignes”.

Article 24 de la Declaració Universal dels Drets Humans:

“Tota persona té dret al descans, al gaudi del temps lliure, a una limitació raonable de la duració de la feina i a vacances pagades”.

La trampa de la responsabilitat

—És inevitable que ens sentim responsables de la feinada que li deixem a l’equip quan marxem —apunta Mireia Rusiñol, bikini de tirant gruixut i pareo ben amunt, sobre el seu sector, el de la sanitat—. Al darrere hi ha un dèficit de personal tremendo.

Les professionals de la salut consultades són conscients que darrere les seves angoixes hi ha la vivència pròpia d’una pandèmia —que les ha esclafades físicament i emocionalment—, però també l’infrafinançament del sistema sanitari.

Mentre Rusiñol parla, una família s’emociona amb un ànec que desapareix a l’aigua, reflota com si fos un suro i surt, blup, vencedor, amb un peix a la boca. És gairebé impossible no desitjar que el sistema sanitari s’aguanti, suri com l’ànec, perquè està ben dissenyat per fer-ho; i no perquè hi ha treballadores que s’hi deixen la pell, i les vacances.

Però no.

Les retallades en el Departament de Salut impulsades pel govern d’Artur Mas van deixar la sanitat catalana tremolant: 2.400 professionals i 1.100 llits menys des del 2010 fins al 2016. Un estudi del Cercle de Salut publicat a principis del 2020 assegurava que el sistema sanitari català necessitava una injecció de recursos d’uns 5.000 milions d’euros anuals per no col·lapsar. En aquest context van afrontar la pandèmia les treballadores catalanes de la sanitat.

Més enllà dels hospitals, la precarietat abunda: 150.000 treballadores encara esperen cobrar els ERTO a tot l’Estat i els ajuts a autònoms es van acabar per a moltes treballadores des del juliol, amb noves restriccions que deixen fora d’aquesta ajuda totes les treballadores per compte propi que no portessin més de dos anys donades d’alta com a autònomes. Situacions totes elles que no permeten ja gaudir d’unes vacances en condicions, sinó que impedeixen tenir uns ingressos dignes per viure.

Rusiñol explica que sempre hi ha menys mans a l’estiu —“encara que tampoc hauria de ser normal”, comenta—, però els casos consultats confirmen que aquests mesos de calor hi ha equips que estan especialment en quadre. Primer, perquè la càrrega assistencial és major que anys anteriors en època de vacances i, segon, perquè s’ha demanat als professionals que concentrin les lliurances abans que arribi el fred davant la previsió d’una segona onada de la pandèmia.

L’Hospital de Dia de Granollers, que es va convertir en zona covid durant el pic de la pandèmia, és exemple d’aquest desajust: el calendari de vacances d’aquest any és un tetris “d’entrades i sortides” de personal que han hagut de configurar al mil·límetre per aconseguir que tothom pugui descansar, ni que sigui uns dies. Així ho confirma la infermera Imma Vidal, que és coordinadora al centre: ella ha fet només dues setmanes i mitja de festa quan normalment en faria quatre. “A més, ens han dit que no marxem lluny, que estiguem trucables per si falten mans”, afegeix per telèfon. La llista de sanitàries que no estan tenint unes vacances d’estiu com tocaria s’amplia.

Ella és de les que creia que apagaria el mòbil i fora.

—Pensava que diria “Aquí us quedeu i ja em direu”, però no —rebla per telèfon Vidal, encara espitosa, sobrerevolucionada, amb aquella veu de no haver aturat encara la inèrcia de tants mesos al límit—. La vegada de la meva vida que més necessito les vacances, i el primer dia vaig arribar a casa plorant. De cara enfora diem “Me n’aniré a casa i desconnectaré”. Som unes boques, perquè, quan saps que tens companys positius que s’han d’aïllar, escrius, truques, t’ofereixes. O simplement quan sents que algú diu “Quina calor!”, llavors el teu cap pensa en elles, que saps que estan suant la màscara facial sota diverses capes d’EPI. És que és molt fort. Nosaltres sempre portem roba interior de recanvi per canviar-nos a mitja tarda: sortim xopes d’allà dins… Ens sentim responsables per les que deixem treballant, i més ara després de tot el que hem viscut juntes.

Les condicions extremes amb què han viscut la pandèmia també han enfortit de forma brutal els vincles humans dins dels passadissos dels centres hospitalaris, i això també ha fet sovint més difícil encara la missió de desconnectar del tot de la feina. La infermera de l’Hospital de Dia de Granollers recorda que per edat és gairebé població de risc. De nou, no havia viscut mai unes vacances semblants: “Hi ha coses que quedaran per sempre entre els meus companys i jo, que no puc explicar a la meva família perquè seria molt fort per a ells. Per això crec també que em sento trista. Perquè més que mai sento que ells formen part de mi i, si ells no estan bé, jo tampoc”.

A les residències de gent gran, durament castigades per la pandèmia, també van agafar el telèfon per comunicar les morts als familiars. Carla Salas, que és psicòloga a la residència Alchemika de Barcelona, recorda aquelles trucades. “La relació que tens amb el pacient és encara més estreta als geriàtrics perquè no hi ha la mobilitat pròpia d’un hospital —una proximitat que s’ha accentuat amb la pandèmia—. A les treballadores ens han pogut donar la mà; a les seves famílies, no. I des del març que no les poden veure en condicions”. Només ho van poder fer durant menys d’un mes, tres cops com a màxim, i no més de mitja hora.

***

I, encara, ens arriba un Whatsapp que confirma, un cop més, que la gestió de la pandèmia qüestiona si de debò tenim garantit el dret laboral de les vacances. És la mare d’una amiga que treballa a un CAP de les Terres de l’Ebre:

“Una infermera positiva, lo pediatra, un metge i un infermer aïllats 14 dies i PCR. I una administrativa de baixa per estrès 😯 Estem sota mínims, ja veurem demà què podem arreglar 😢 Però bueno, què hem de fer? Es lo que hay, fins el 31 d’agost toca torejar”. 

I llavors tornes a pensar en aquelles veus que li impedien sentir la mar a Mireia Rusiñol els primers dies de vacances, i ara les penses diferent. Si fins ara les havies pensades amb un “hòstia puta”, ara les penses amb ràbia. Amb l’enuig de saber, i amb la por de preveure, que, si la segona onada es confirma, el sistema l’aguantaran professionals que no han descansat el que es mereixien. Els quals no han tingut ni un mes de descans la majoria temen no poder esgotar les vacances que els deuen abans de final d’any després d’haver-ho donat tot a l’ull de l’huracà.

Com la Marta Giró, resident de tercer any, que al març va abandonar la seva especialitat, d’oftalmologia, per una planta covid: “Molts no estàvem preparats i ens van llençar a una lleonera”. Diu que simplement vol no pensar. Només s’ha agafat dues setmanes de vacances per no perdre temps de formació.

La conquesta social és ara un privilegi

La història de la conquesta social de les vacances a l’Estat espanyol comença al segle XIX. Des de la fallida Constitució de Cadis, l’any 1812, que les classes populars i treballadores comencen a lluitar per millors condicions de feina, entre les quals, les vacances pagades. La primera regulació, però, triga un segle a arribar. Una llei de 1918 (coneguda com “l’Estatut de Maura”) indicava que els funcionaris gaudirien anualment d’unes vacances de quinze dies consecutius, sempre que les necessitats del servei ho permetessin.

Amb lleis successives, el ventall de treballadores que podien gaudir de vacances es va anar obrint, fins arribar la Segona República, quan el 1931 s’aprova la Llei de Contractes Laborals i, en l’article 56 llegim: “El trabajador tendrá derecho a un permiso ininterrumpido de siete días, al menos si su contrato de trabajo ha durado un año. (…) El disfrute de ésta no supone descuento alguno del salario que gane el trabajador”. No, Franco no va portar les vacances (ni la Seguretat Social).

“En un temps en què estem perdent drets laborals i s’estan agreujant les formes de desigualtat, hem de recordar que les vacances són una conquesta social que va aconseguir la lluita sindical —denuncia la doctora en sociologia Núria Vallès—, i que s’està convertint, cada dia més, en un privilegi per a uns pocs”.

Un segle després, i en el context de la pandèmia, sembla que tornem a considerar les vacances com un privilegi, o com un luxe, i no com una fita històrica que cal cuidar, com un foc que es va encendre amb molt d’esforç i que cal mantenir viu per tal que no s’apagui. Per a Núria Vallès, hi ha un símptoma inequívoc que la vessant social ha estat apartada de l’equació de la gestió de la pandèmia: “Falten doctores en ciències socials al gabinet de crisi de la pandèmia”.

En la mateixa línia, l’epidemiòleg social Pedro Gullón, membre del col·lectiu Silesia i co-autor de Epidemocracia (Capitan Swing, 2020), defineix l’actual crisi sanitària dins d’un context de crisi social global que anomena “crisi matryoshka”. La crisi de la Covid-19 estaria dins les retallades de la crisi financera de 2008, que estarien dins una crisi general del sistema econòmic en col·lapse, que estaria dins la crisi climàtica, que ell considera l’última matryoshka.

De vacances amb el foc encès

Les platges que no són platges, que són veus barrejades o flaixos de situacions agòniques, platges que no et veuen respirar fons, que són nervis a l’estómac perquè “hauria” d’estar “allà”, són les protagonistes secundàries d’aquest reportatge.

A la platja de Santa Llúcia, que és la que ha triat Rusiñol, tres joves es fan fotos rient de forma exagerada —carn d’storie— mentre ella celebra que s’ha pogut acabar el seu primer llibre després de mesos sense temps ni concentració. “Els primers dies de les vacances era com si m’haguessin apallissat, necessitava estar sola i que ningú no em digués absolutament res”, explicarà dies més tard. Carla, músic professional, va preferir les aigües de Tossa de Mar per al seu primer dia de vacances: “Porto cinc mesos tancada a casa sense gairebé treballar i ara me’n vaig de vacances? No sé si m’ho mereixo molt”, va pensar llavors aquesta cerdanyolenca que assenyala el sentiment de “culpabilitat”, la “poca intensitat” i la manca de diners com els companys més desagradables d’aquestes vacances.

Un altre cas és el d’Amalia Bartolini, que treballa com a coordinadora de voluntaris en una entitat que treballa pels drets de les persones sense llar, el centre d’acollida ASSÍS. Ella encara no ha trepitjat el mar, però tampoc té clar que ho pugui fer. “A qui li deixo aquest tetris de voluntaris que és més complex que mai? Normalment tanquem el centre quinze dies, però enguany hem decidit mantenir-lo obert. A més, la majoria de voluntaris que tenim ara són nous, perquè els que teníem eren població de risc i no es podien exposar. De veritat que espero poder-me agafar alguns dies al setembre, perquè estic esgotada”, reconeix mentre parla amb el proveïdor que li porta el pa, i que se sent de fons.

Son pastas y pan. Ponelas en la cocina, por favor. Sí. Dale. Cuando termine ya me ocupo yo —li va dient rapidíssim, gairebé atropellada, amb aquell accent sincopat que arrossega i la delata com a originària de la província de Córdoba, a l’Argentina.

Imma Vidal també confirma que els decorats de costa han sigut testimonis forçats d’aquest escac a les vacances. “A Instagram no pares de veure platges, també els Pirineus, però les sanitàries ni així veuràs que hem desconnectat: cap no envia fotografies de cales amb molta gent i per tot escriuen recordatoris de dur la mascareta i missatges de suport a les col·legues”. Salas, que ja fa un mes que va tornar a la residència, ho sintetitza amb la pressió de fer unes vacances segures: “Notàvem que teníem necessitat d’agafar vacances, de desconnectar una mica, però alhora teníem por pel que ens trobaríem, de si agafàvem algo i tornàvem a portar el virus a la residència”.

Elles ho anomenen “la síndrome del foc encès”, en referència a aquella angoixa que se t’instal·la a l’estómac, quan, de cop, ets fora de casa i no recordes si t’has deixat els fogons encesos o —creues els dits— apagats; quan no saps si tens la casa en flames o senzillament l’estrès t’està jugant una mala passada. La síndrome del foc encès també és l’alerta de la feina, el 24/7, el “Truqueu-me, feu el favor, per a qualsevol cosa”. La centrifugació contra la qual estan lluitant moltes treballadores aquest estiu per poder abstreure’s i disfrutar d’un dret laboral que, sovint, queda en un segon pla: el de les vacances.

Totes les entrevistades coincideixen que no les havia avisat ningú que això els passaria. Com a molt parlen de converses informals amb les companyes, sovint per Whatsapp, que les advertien, descol·locades, de les flames. Com un dia van fer, les unes amb les altres, les dones romanes que van mantenir viu durant segles el foc sagrat del temple de Vesta per evitar el desastre a la ciutat. Amb sort, algunes d’elles, les treballadores del segle XXI —qui sap si les vestals també ho devien fer—, dies després han aconseguit donar un cop a la taula i dir “M’ho mereixo”. Tampoc no tenien elecció.

Tancar