Tancar
  • Poder
  • Reportatge

No hi ha lloc per a l’infrahabitatge a Instagram

Tothom que disposa d’una casa ha hagut de tancar-s’hi durant gairebé tres mesos per la Covid-19. A dins de les cases, i amb les cases com a escenari, ens hem comunicat amb família, amics i companys de feina. Hem ensenyat les nostres cases, i hem vist les cases dels altres. Espais il·luminats, jardins, piscines, vistes boniques a stories, tik toks i tuits … però de celebritats. Perquè la majoria de cases no tenen les comoditats que els influencers mostren al món. Entitats en defensa de l’habitatge digne alerten que la comparació ha atiat l’estrès de moltes persones per l’habitatge durant aquests mesos. Ha afegit un problema psicosocial transversal que se suma a la precària situació del parc d’habitatge a Barcelona, i a la incertesa de molts ciutadans, que no saben si podran mantenir la seva llar en la ‘nova normalitat’.

Millors cases. Més grans, amb més llum, amb terrassa. Molts les han imaginades durant el confinament o, fins i tot, les han somiat. Altres les han vist, i les han maleït, de scroll en scroll, a les seves xarxes socials, postejades pels seus influencers favorits.

N’hi ha que fins i tot les han dibuixat.

“Em vaig veure dibuixant la façana de davant i el text que posava sota era: ‘Em fan enveja els veïns perquè els dona més el sol que a mi’. Jo anava amb jersei i ells en calçotets. He anat recopilant dibuixos durant la quarantena. M’he adonat que només he dibuixat la casa. La meva obsessió per veure una mica el sol”, explica Elena Mompó, il·lustradora i gràfica tèxtil de 29 anys. Elena ha passat la quarantena en un estudi de no més de 50m2 amb la seva parella.

La jove és assídua de les xarxes socials. Les fa servir per mostrar els seus treballs i també per inspirar-se. Però durant el tancament pel coronavirus, es van convertir en una tortura. Un aparador d’habitatges inabastables a què va haver de dir prou. Li minava l’ànim. “Faig servir les xarxes per seguir a il·lustradors i gent a qui admiro. Veia les seves vides i que tothom tenia un estudi i estava dibuixant un munt i jo aquí teletreballant i sense espai per a això a casa meva. M’absorbia energia. Tothom amb casa gran i currazos”, apunta.

“Tema stories en terrasses… vaig deixar de mirar-ne totalment. Sobretot per la comparació, és inevitable estar mirant Instagram i no comparar-se”, acompanya.

El cas d’Elena no és aïllat. L’ús intensiu de xarxes socials i les comparacions que relata la jove han provocat sensació d’estrès i ofec en relació a les llars. Han fet encara més costa amunt el confinament. Entre stories, ha aflorat una realitat encara més cruenta: l’habitatge és desigual, antic i precari a Barcelona. Així ho afirmen dues de les principals plataformes en defensa del dret a un habitatge i unes condicions dignes, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), que els dies de confinament estricte van haver de reinventar-se en assemblees virtuals i cures en línia.

Maria Campuzano, portaveu de l’APE, explica que durant les setmanes de tancament han detectat moltes més famílies que viuen en condicions precàries: “La crisi sanitària ha visibilitzat encara més vulnerabilitats. La gent que era vulnerable, ara ho és més; i molts dels que no ho eren, ara ho són”. La sobreexposició a les xarxes durant el confinament, i la campanya de publicitat d’administracions i grans empreses ha tingut per objectiu actuar en la moral de la ciutadania a l’estil de les píndoles de soma, la droga que a Un món feliç, d’Aldous Huxley (1932), servia per curar els sentiments més melangiosos: “El que ha aconseguit aquesta campanya és generar encara més frustració a les persones que no tenen un habitatge digne”.

Les persones que acudeixen tant a l’APE com a la PAH acostumen a presentar més d’un tipus d’inseguretat relacionada amb l’habitatge, ja sigui pel pagament del mateix o relacionada amb pobresa energètica: “Els nivells de vulnerabilitat —avisa Campuzano— se solapen. Qui no pot pagar els subministraments sol tenir deutes amb les subministradores i també condicions precàries en el seu habitatge”.

El parc d’habitatge de Barcelona és, en general, antic i ineficient energèticament. Així es constata a partir de les dades de l’informe Emergència habitacional, pobresa energètica i salut, que l’APE, la PAH, l’Observatori DESC i Enginyers Sense Fronteres van presentar el 16 de juliol. Un estudi fet a partir de 415 qüestionaris realitzats entre juny del 2017 i gener del 2020 de manera presencial a persones afectades per problemes d’emergència habitacional.

El 65% de les persones enquestades a l’informe viu en pisos construïts abans del 1979, dels quals gairebé la meitat té goteres o humitats. Això coincideix amb la informació que difon l’Institut Nacional d’Estadística (INE): a l’Estat espanyol més de la meitat dels habitatges es van construir abans del 1980. Segons el cens del 2011, el més recent, dels 18 milions d’habitatges, 3.308.301 són d’abans del 1960. D’ençà, i en només vint anys, es van aixecar 6.423.591 més, gairebé el doble dels que hi havien. L’estat en què es conserven els edificis és difícil de valorar, tot i que l’INE mostra que un 5,52% no presenten totes les condicions requerides per viure-hi dignament: més de 800.000 són “deficients”, més de 125.000 es classifiquen com a “dolents” i gairebé 40.000 són “ruïnosos”.

Segons l’INE, a Barcelona només són majoritaris els habitatges de més de 90 m2 als barris de l’Upper Diagonal, a la Vila Olímpica i a la zona més noble de l’Eixample, la central (de Balmes a Girona). Els habitatges de menys de 60 m2 són majoritaris a districtes com Nou Barris, Gràcia, Horta-Guinardó, i als barri d’El Besòs i el Maresme, El Poblenou, a les Marines de Port i Prat Vermell i a tot el casc antic.

A L’Hospitalet de Llobregat, els pisos de menys de 60 m2 són els majoritaris a tots els barris de la ciutat, excepte als polígons industrials i als blocs de Gornal i Bellvitge. I no perquè abundin els xalets; a Bellvitge, com a La Mina, Ciutat Meridiana o Badia de Vallès, el que hi ha és edificis bloc, aïllats i desarrollistas, polígons d’habitatges. A Bellvitge es van començar aixecant pisos de 68 m2, amb cuina, sala d’estar i tres dormitoris. Cap als 70 es van afegir blocs de pisos de 80 m2 i alguna torre de 100 m2. El saló guanya espai a les habitacions en aquestes construccions, pensades per portar la vida social als espais comuns com el menjador i restringir el dormitori a això, a dormir.

“El que més hem notat és por, incertesa, no saber què serà d’ells”. L’estat d’alarma va frenar el procés de regularització dels lloguers socials que molta gent que forma part de la PAH estava tramitant. En molts casos, només faltava una signatura, ja que estava tota la documentació lliurada, però tot això es va aturar de cop. “Molta gent té por de tornar al primer pas —lamenta Delgado—. S’estan allargant els terminis de negociació, i ara que els desnonaments s’han reactivat, aquestes persones tornen a tenir por que les facin fora de casa”, sentencia Lucía Delgado, portaveu de la PAH Barcelona.

Wendy Galeas es troba en la situació que descriu Delgado. Viu al barri de la Trinitat Nova amb dos dels seus fills. Des que va arribar a Barcelona fa divuit anys ha treballat una mica de tot, però s’atura recordant el seu pas per la botiga de fotos. Es declara una persona curiosa, diu que va estudiar fotografia per gust. “I per conèixer millor la meva feina”, etziba. Però l’era digital i la crisi econòmica van fer tancar la botiga, i Galeas també va perdre el seu segon treball. Des d’aquell moment va ser molt difícil remuntar, i el 2016, després de quedar-se a l’atur, es va retardar tres mesos en el pagament del lloguer.

L’informe Emergència habitacional. Pobresa Energètica i Salut mostra que el 74% de les persones enquestades amb problemes d’ocupació són dones. A més, el 38% són famílies monomarentals, com en el cas de Wendy Galeas.

Encara que va aconseguir treball ràpidament i va arribar a un acord amb el propietari per saldar el deute de tres mesos, no va poder evitar ser desnonada, en virtut de la modificació de la Llei d’Enjudiciament Civil aprovada el 2018 (Anomenada vulgarment “Llei del desnonament exprés”), que permetia desallotjar en menys de vint dies habitatges ocupats propietat de particulars, entitats sense ànim de lucre o de l’Administració pública.

Un cop desnonada del seu antic pis de Badalona, Galeas va conèixer una persona que li va obrir un altre pis, a canvi de 1.000 euros: “Vam entrar i vam canviar el pany. Als tres dies va venir la policia. Buscaven a les persones que hi vivien abans, per desnonar-les. Així que el nostre cas es va allargar una mica, mentre es tancava l’anterior”. I així va començar a ocupar en precari.

D’ençà, febrer del 2018, lluita al costat de la PAH per aconseguir signar un lloguer social per als gairebé 40 m2 del pis que habita a la Trinitat.

“Del que no s’ha parlat durant l’estat d’alarma és de les persones que vivim en pisos sense subministraments, o en pisos petitíssims. Nosaltres no ens hem pogut posar a fer vídeos i tik toks de ‘Oh, que guai m’ho passo jugant amb tot el paper higiènic que he arrabassat com un boig al supermercat’. Jo perquè no puc, no perquè no vulgui, no perquè no em diverteixi, perquè soc persona i tinc sensibilitat…, sinó perquè la meva situació durant el confinament era que no podia sortir, que no tenia diners per comprar prou menjar, que ni podia gestionar l’immoble en què visc, perquè qualsevol nit podien venir a fer-me fora, i on haig d’anar…?”, reflexiona Galeas. Aquest últim extrem, el del desnonament, es va prohibir pel Govern, almenys fins que va acabar l’estat d’alarma, ja que des del dia 4 de juny, els desnonaments s’han reprès a tot l’Estat.

Wendy Galeas, al costat dels seus dos fills, va viure durant dos anys i quatre mesos sense llum, fins que, a mitjans de maig va aconseguir subministrament elèctric: “Quan, a meitat de confinament, vam aconseguir tenir llum a casa i vaig poder carregar el mòbil a casa i connectar-me a xarxes, vaig pensar que la gent s’ho estava prenent tot a conya. Potser per evadir-se de la realitat, però vaig pensar que faltava informació sobre els que no ho estem passant bé. Al cap i a la fi, t’acaba per no venir de gust explicar les teves històries per xarxes. Quan surten aquests personatges famosos a ensenyar les seves cases, divertint-se, penso que molt bé per ells, però que s’hauria d’informar també dels que no podem; de per què no podem”, afirma Galeas. No hi ha infrahabitatge a Instagram.

Per Lucía Delgado, a la PAH tota la sobreexposició del nivell de vida i de les cases d’alguns que hem vist aquests mesos s’ha encaixat “com una bufetada de realitat”, i afegeix: “Ja sabíem que hi havia desigualtat, però sembla que, en general, tot això ha servit per visibilitzar encara més qui compta i qui no. Hem notat molta manca de consciència de saber què està passant en el dia a dia de la gent que viu en ciutats i pobles. Hi ha una part de la societat que ha estat exclosa de la societat. Gent sense papers, sense residència, sense contracte, sense habitatge. Tots aquests no compten”.

Ja desconfinades, i amb el temor d’un nou i incert tancament, Wendy Galeas segueix lluitant al costat de la PAH pel seu lloguer social, i per acabar de regularitzar tots els subministraments, per viure tranquil·la. A casa seva també estan pendents d’una multa que la policia li va posar al fill al principi del confinament, per si poden no pagar-la. El van multar mentre portava una bateria de cotxe a casa d’un amic, per carregar-la. Un cop carregada servia per il·luminar el bany de casa seva, una bombeta que es podia encendre, almenys durant uns dies: “La persona que ens portava les bateries viu a Mollet de Vallès, així que durant el confinament ens en vam quedar sense. El meu fill —explica Galeas—, amb l’excusa de passejar el gos, portava a carregar les bateries. Però el mateix policia el va veure massa vegades passejant el mateix gos…”. Tot i que el fill de Wendy es va esgargamellar explicant-li que necessitava la bateria per, almenys, il·luminar el bany uns dies, el policia no el va creure.

Elena Mompó descriu casa seva com petita. Encara que això no era un problema abans de la crisi per la pandèmia. “Ens sobrava l’espai”, sentencia. “Fins que vam haver de començar a teletreballar els dos a casa. Els dos menjàvem i teletreballàvem a la mateixa taula”.

“Em vaig portar l’equip a casa i estava contenta per no haver de desplaçar-me, tinc una tauleta i en tinc prou, però com casa meva és un estudi, l’ordinador està a la taula del menjador i ocupa més de mitja taula. No em queda ni l’altra meitat per dinar i fer qualsevol altre hobbie. Aquests mesos, casa meva ha acabat sent un ordinador: qualsevol cosa que volgués fer era impossible, s’ha convertit en una gàbia”, conclou.

Ara, la jove està en plena mudança. La seva empresa, encarregada de servir estampats a grans firmes de sector tèxtil, ha decidit prescindir del local. Això l’ha obligada a buscar un nou espai. Han tingut sort. “Quan comences a cercar pis és tot súper agressiu. Tothom em deia que era bon moment, però només he vist molta demanda, coses cares i per mesos; pisos turístics trets per lloguer temporal. Vam cercar un preu més barat, però impossible. Finalment, vam haver de marxar a un pis més ampli i car, i haurem de comprar tots els mobles. Però té llum”.

Tancar