Tancar
  • Entrevista
  • Identitats

Orslok, hackejant la felicitat a Youtube

Germán García és un dels creadors de contingut més respectats de la plataforma (300k seguidors), forma part d’una de les primeres generacions de ‘youtubers’, i els seus vídeos trenquen esquemes. El jove es considera un terrorista contra la fórmula, parla sobre depressió i hipervisibilitat, i reflexiona a velocitat d’’story’ sobre perjudicis associats a les xarxes.

El fred ha arribat a Madrid de cop. I ni tan sols una molsuda bomber protegeix a Germán García (1995). Molt menys els tatuatges –té una bona segona pell que només treu el cap pel coll i les mànigues de la jaqueta– i els anells que ballen entre els seus dits. A més ja no llueix cabellera metalera. Només un concís bigoti.

Orslok, com el coneix la seva vasta comunitat (300K subscriptors a Youtube, gairebé mig milió entre totes les seves xarxes), avui s’ha aixecat amb “cinc quilos de moc al coll”. “No era el dia idoni per tants mocs. Després d’aquesta entrevista tinc un acte amb PlayStation i el cap de setmana bolo amb Yo Interneto…”, cita, escurant-se la gola. Tot i això, al cap d’una hora de conversa, al paquet de cigarretes mentolades li caben ja diversos encenedors.

Sense més fum que el dels pitis, Orslok reflexiona sobre les bondats i els mals que viu en pròpia pell: perjudicis associats a les xarxes, cosa compartida amb els seus col·legues, la generació top de Youtube Espanya (El Rubius o Alexby). Orslok practica terrorisme contra la fórmula audiovisual, fa servir sense embuts el glitch en l’edició i tracta la depressió en els continguts dels seus vídeos; també sobre els tabús sobre la relació, de vegades de malson, entre el jo i els fans. També qüestiona la roda infinita de maquillatge que provoca Instagram: l’altra cara –menys brilli-brilli i glamurosa, més complexa del que sembla– de viure en streaming.

Viure en streaming… És?

És molt difícil posar això en paraules i que no soni a mític discurs caduc de persona de 50 anys. [Riu] Em fa gràcia, però em fot, perquè visc de les xarxes socials. Tenen un milió de coses bones, i no dubto que el problema és de mercat i de l’enfocament de les persones, però és que acaben capitalitzant vides privades. I no només per la intimitat, sinó perquè veus la teva vida com un videoclip; viure la teva vida amb una audiència és xungo. Jo fa cinc anys que no tinc xarxes socials a nivell personal. No m’imagino un Instagram sense aquesta posició de jo i els fans. Tots agafem models de vida que nosaltres interpretem que valen la pena ser viscuts. Vides que es puguin embolicar en paper de regal.

Vides en les que cada dia sembla que un estigui al festival Coachella?

Tot el que faci, si no travessa una retina aliena, no ho he fet. Aquest és el paradigma. El que vindrà després d’Instagram és el directe pur, no parlo d’alguna cosa orwelliana, eh, parlo del següent pas. Allò que perquè una vida tingui sentit necessita d’una audiència que l’observi constantment. És la nova religió: posar la teva vida en termes narratius. La teva vida ha de donar una narrativa general, sinó, quin sentit té.

I per això cal molt de públic?

Què necessita una pel·lícula? Una audiència. Tothom té aquesta sensació, encara que tingui 100 seguidors. I què és el contingut? La vida d’un mateix. No som creadors professionals. És posar un aparador i destacar elements. Què passa? Que tots els elements que no es destaquen van a l’ombra, i no han valgut la pena, perquè ningú els ha vist. Som una generació que, com jo ho veig, portem en el genoma un dèficit d’atenció enorme; jo m’he criat amb pantalles amb colors i sons, som una generació que per créixer en l’auge cultural del segle XXI, amb més contingut que mai, ja vam néixer demandant actuar. Tots.

Quanta frustració.

Tots volem ser els que es pugen a l’escenari, però per a això cal un altre que estigui al públic. Els mitjans convencionals no admetien tothom; la resta, els que no podien estar en el cinema ni en el teatre, han estat capitalitzats per les xarxes socials. És un malson, perquè actues tota l’estona, a tota hora. I a més, amb els tons que marca Instagram. Com transformar el que jo sóc en una imatge potable.

Si es viu d’això, costa trobar coses que no siguin per a consum d’un altre?

[Riu] M’encantaria tenir una perspectiva de la meva vida sense una audiència. Encara que tampoc sigui el puto Rubius. Jo amb les xarxes no tinc relació sense contingut per a la gent. No sé com seria la meva vida si no hi hagués hagut tanta gent que em validi per ser jo.

Si no hi ha perspectiva professional en això, seguiria aquest xip de l’aprovació mitjançant les xarxes?

Realment crec que la validació la busquem tots per mitjans ultra xungos. El que opini usuari X d’Instagram, me la sua, el que m’importa és el suport. Però no sé, tornant a la pregunta, crec que seria com qualsevol usuari de Twitter que fa un tuit graciós i té 20 RT i fa d’aquest el dia més feliç de la seva vida. Tot és proporcional.

La teva generació va ser pionera en l’ús de Youtube.

És curiós el canvi de paradigma de Youtube. Jo amb 13 o 14 anys estava pujant gameplays a Youtube com un nen rata, i odio dir això, perquè és de polla vieja, però amb aquesta edat a l’escola, una de les meves pors més grans era que els meus companys descobrissin el meu canal. I ara tots els xavals tenen canal i parlen del que pujaran. És un altre rotllo.

Per què vas començar, si estava mal vist?

Per posar-te en posició de guanyar-te la validació primer has d’estar disposat a córrer riscos; sempre hi ha un punt de narcisisme necessari per merèixer atenció per gravar. Has de tenir la consideració amb tu mateix que el que has de dir és important. I aquest narcisisme comporta el risc de fer el ridícul. A la majoria de gent que em trobo li agrada el meu contingut, però hi haurà qui s’hagi creuat amb mi i hagi pensat: ‘El gilipolles aquest, què fa?’. La imatge d’un tio explicant el que sigui provoca un ‘qui cony es creu que és’. Però do not tread on me, el benefici comporta el risc.

Risc?

Els xavals creuen que tot és una crescuda a favor. Però a Youtube comences en negatiu, amb possibilitats de perdre. Anava a dir que s’ha de tenir molta seguretat en un mateix, però no és així. Jo no la tinc. Però has de tenir cert grau de sudapollisme. Segueixo batallant amb això: tot el que faig em produeix repulsió. No em suporto a mi mateix. I penso: ‘De debò estàs tan fotut per ser fan meu?’. [Riu]

Cal molt de cinisme per estar en aquesta moguda?

És una qüestió de perspectiva, com tot.

Quins són els teus compromisos?

Jo considero que vaig destacar per atemptar contra la fórmula. El 99% de casos a Youtube són un tio amb un gran somriure, energia alta i gesticulant molt. Jo vaig incorporar la perspectiva que no tothom que consumeix Youtube se sent així tota l’estona. Un tio que ja comença el vídeo de mala llet? És estrany. El que em fa més gràcia és el que més atempta contra la fórmula. Qüestió de contrastos.

No n’hi ha molts que parlin del mateix que tu a Youtube. Però, en si, Youtube ha suposat la validació d’un perfil molt injuriat: el gamer, el raret.

Youtube és un mitjà que s’ha menjat la televisió, sí. I que van començar xavals de 18 anys. Alexby, per exemple, sense ser el més famós d’Espanya, és un noi que s’ha pogut comprar una casa arran que, sent adolescent, va gravar la seva partida al Call of Duty. És ridícul. [Riu] Grabar una partida de Call of Duty és un moviment generacional, tota una generació s’engloba sota un gameplay de Call of Duty. Això respon a la necessitat de compartir una partida, un arma. A la necessitat de comunicar. Més enllà que sigui col·lega meu, el cas de Rubius, un dels més grans del món, històricament va caure just en l’auge de quan els videojocs es van començar a veure com una cosa que estava bé. Ell va ser el capdavanter del ‘sóc un xaval guai, amb sentit de l’humor i m’agraden els jocs’. Una generació sencera de xavals van veure que no estaven sols.

Havent-se menjat Youtube als mitjans convencionals. Sents amb els teus col·legues youtubers que hi ha responsabilitat extra sobre què parleu i per què?

Jo quan començo un video dient que estic deprimit no busco obrir un diàleg sobre les malalties mentals. Ho faig per la qüestió que no t’esperes que algu obri un vídeo deprimit. El reflex de la sinceritat és més graciós.

Pura performance?

Tot és performance però assentat en un pòsit real de com em sento. Però no busco fer pensar a la gent. Defujo quan algú reflecteix en mi la seva pròpia personalitat.

Llavors aquesta part més traumàtica passa a ser un mer objecte de consum?

Quan vaig començar a Youtube la motivació era fer els vídeos perquè els trobava graciosos i m’entretenia, però quan tens audiència, i molt marcada com la meva, es generen expectatives, i aquí tot se’n va una mica a la merda. Ja ha arribat un punt que, sense institucionalizar-me, no puc buscar sempre reinventar la roda. Quantes cares té la meva moneda? Cal fer arrels en algun tipus de contingut.

Però el teu contingut no només entreté. Algú com tu, que participa en el torneig de Fortnite, i mostra els seus problemes emocionals… Sembla un model important. Realista, com a mínim. Mai Cristiano Ronaldo t’ha dit que té un moment baix…

I Cristiano viurà en un moment baix continu, segur… Però per a mi dir que tinc depressió és la cirera sobre el pastís. Anar contra la fórmula. Jo sempre he pensat que els meus vídeos, sense ser la setena meravella, quan saps editar, fan el doble de gràcia. Edito de la forma més incòmoda possible. Però no sóc un agent contracultural. És una faceta.

D’on et ve aquest “anar a la contra”?

Molts youtubers americans ho fan. Sobretot perquè America ens porta anys d’avantatge en el to. Aquí el 100% de la cimera de Youtube Espanya està enfocada a un públic de xavals, tothom pot entendre el missatge. El mercat americà és més gran i dóna lloc a l’especialització. Jo no vull rebaixar-me per haver de fer una broma. No són bromes per a 200 d’IQ però prefereixo jugar-me-la a que no s’entengui a fer-ho ampli i generalista.

Te la jugues molt?

No estem sota l’escrutini d’una multinacional només. Sinó de milers de persones. És fotut el pla de ‘tinc clar el que dic però les cent interpretacions de la mateixa frase no se sap a on poden arribar’. Dir sobrades, ‘tinc càncer’, en un sketch, és perillós. Mai podràs acontentar tothom, però has de tenir clar què dir.

Hi ha línies vermelles?

No ho sé. Per a mi, amb els meus col·legues, no n’hi ha. Podem parlar de qualsevol cosa, tens clar el to i pots fer broma. Però quan fas un vídeo, qui sap. Conscientment no en tinc, però n’hi ha. No les puc estratificar, però n’hi ha.

Passar-se de la ratlla amb un tema de feminismes o racisme, no?

Com més te la juguis, ‘vull empènyer la broma fins al límit’, més notes el canvi d’expressió en les cares… Tenim una funció de teatre amb Yo Interneto i una de la bromes del meu monòleg deia que estàvem reunits 300 víctimes de bullying a la sala. Silenci. Està tot bé, fins que te’n rius de mi. [Riu] L’impacte que tindràs en el receptor mai el tens clar, però jugues amb el que saps. Malinterpretar està més lluny d’entendre una broma que de no entendre-la, hi ha una intencionalitat clara de posar el discurs per sobre de la broma d’un mateix. Però no m’obsessiona. No estic donant discursos filats, sinó bestieses rere bestieses, buscant el punch a cada frase.

Separes les teves idees polítiques del que fas als acudits?

No es pot separar, perquè tot forma part de com entenem el món, i encara que parlis del Fortnite, tard o d’hora donaràs una visió d’àmbit polític i social. Jo aposto per dir les coses del tipus ahí queda eso.

Què vols dir? Et consideres polititzat?

No. No crec que sigui la meva responsabilitat. Ni crec que hagi de posar a la meva audiència en la situació de si accepta la meva paraula o la confronta. Un influencer et cau bé fins que diu alguna cosa de la peli que més t’agrada; a mi em passa. Però no pots estar tot el dia caminant per la vara, per les mitges tintes. Al final se sap de quin peu coixeges.

L’apoliticisme generalitzat a Youtube, és una qüestió comercial?

Qualsevol assumpte social polaritza molt. Què guanyo dient la meva opinió sobre Catalunya? Hi haurà qui recrimina que ja que tenim aquesta posició hauríem de dir… I demanant-me això, assumeixen que estaré en una posició com la seva. Potser sóc votant de VOX, però com faig memes… Realment, no volen sentir-me parlar. [Riu] El que volen de mi és entreteniment i, en tot cas, dir coses que destil·len idees que forgen la seva personalitat. Jo veig els youtubers com personatges del Tekken, no és tant el que és cadascú sinó el que no és. La gent escull un catàleg com al Pokémon quan comences: herba, foc o aigua. Un mirall en el qual veure’s reflectit. Tinc clar que xavals joves que van a l’insti amb les melenes, amb la samarreta d’Slipknot, són el perfil de gent que sent que avalo el seu tipus de personalitat. Tot i que no és la meva intenció.

Hi ha youtubers que sí busquen allò polític. Fortfast WTF, per exemple.

Sí, i aquest contingut polític s’està obrint pas. Perquè fa cinc anys això era impensable a Youtube, i a dia d’avui hi ha moltíssim d’això. Al final és com Un hombre blanco hetero: la gent busca alguna cosa per posar-se al darrere. ‘Agafo la teva opinió i la faig servir com a ariet per anar jo al darrere’. Però jo no vull aquesta responsabilitat, ni per a mi, ni per als que em veuen. Jo no estic per obrir debat. Les meves opinions… Visc a gust amb elles, cada dos mesos les canvio. No hi ha rèplica, això és unidireccional. Tinc una vida normal. Dino a casa. Tornaria a ficar-me a Youtube sabent tot el que suposa? Jo volia fer Audiovisuals, però no em va donar la nota i vaig pensar entre Filosofia i Polítiques. Vaig arribar a Polítiques i ja hi havia gent que estava a la UGT des dels 16. [Riu] Hi havia gent que el seu Fortnite era allò polític; ho respecto però no és el meu rotllo. No va ser una moguda de causa ni vocació, va ser contextual. O sigui que segurament sí tornaria a ficar-me a Youtube. Els mateixos problemes que ocupen la meva vida ara ho farien igual si em dediqués a una altra cosa.

Tancar