Tancar
  • Entrevista
  • Poder

Pablo Und Destruktion, trobador anticapitalista

Ni Whatsapp, ni pressa, ni pausa. El cantautor Pablo Und Destruktion ha construït una carrera musical al marge de la indústria convencional. “El mercat en les últimes dècades ho ha arrasat tot”, es queixa. Catòlic, devot de l’amor de Sant Tomàs d’Aquino, promou la síntesi: quan totes les batalles passen per Twitter, ell prefereix lliurar la seva en escenaris d’associacions culturals i pobles. Concert, de concertar, d’unir.

“Em deixes fer un pito? No trobo el paquet”, pregunta, després de tocar-se totes les butxaques de la jaqueta. Ahir a la nit, Pablo Und Destruktion va tenir concert a Barcelona. Va perdre el tabac, i les primeres hores d’aquest divendres.

El ‘y lo que surja’ és irrenunciable per a aquest cantautor que entén el directe com l’espai per unir. Després de treure el cap a la indústria musical amb la seva mescla entre tonada, folk i psicodèlia (Sangrín, 2014, el va situar a la palestra), va fer un cop de porta. Ara es dedica a les sales petites i als pobles. Allà on no ha de pagar pàrquing.

Aquest asturià construeix una carrera musical al marge de la indústria convencional, amb la mirada fixa en la creació d’una cofradia de trobadors: oficis dignes i noves lleialtats, sense xarxes digitals ni hiperconnexió, sense adorar un mercat que, segons denuncia, “ha violat la nostra vida privada i la generositat”. La resposta, l’amor com a motor (el de Sant Tomàs d’Aquino, no el de Hollywood), així ho explica a Futuros valores (Humo, 2020).

No tens Whatsapp.

Em vaig pillar un smartphone el novembre per treballar de profe. Però quan vaig veure que no era tan important per a la feina, em vaig treure el Whatsapp. De fet, fa poc em va arribar una multi SIM per poder tenir el meu zapatófono i el meu telèfon com a ordinador i encara ara segueixo sense ell. Vaig durar unes setmanes amb whats.

Per què?

Em mostrava una cara de gent a qui respecto que no m’agradava. Els hi estava perdent el respecte pels grups, els MEMES, les faltes d’ortografia… Per veure que estava escrivint, i em contestaven sense llegir. Hi ha certes cares que no vull conèixer.

Es pot dur a terme una proposta musical sense la hiperconnectivitat?

Sóc conscient del poder que tenen les tecnologies i, com a poder, vigilo perquè no em condicionin massa. Això [assenyala el mòbil] és un mecanisme psicològic operant de mil parells. Et redueix les possibilitats de la realitat a un estímul constant, et sotmet a un nivell molt productiu, d’estar sempre treballant. No puc renunciar-hi del tot, perquè no sóc ric, bàsicament, si no ho faria. Però intento controlar-ho tant com puc.

Què perds amb la teva aposta?

Pràcticament no he tocat a festivals. El meu lloc són les sales petites, i cada cop vull tocar més a pobles: m’ho passo bé, puc aparcar sense que em cobrin, i després vaig a emborratxar-me amb tothom. Cal ser audaç i no posar-se en el que sembla que sigui l’únic carril possible, el de les grans multinacionals. Jo no puc ser el cap de Facebook, Sony o Spotify, però sí que puc tenir una xarxa de locals culturals i associacions on puc anar.

És suficient?

Això genera una caixa de resistència per continuar l’activitat amb relativa dignitat. No m’agrada tenir molts diners sinó poder tirar endavant amb la meva tasca, i això ho puc fer en aquest circuit de manera austera. A més a més, hi ha molta riquesa no econòmica: persones que coneixes, noves lleialtats. Petits poders. Per què serveixen els diners? Per accedir a certs poders. N’hi alguns als quals no pots accedir-hi.

A Futuros Valores recuperes moltes virtuts que, disculpa, sonen ‘d’abans’.

Tenim el cervell per a xòped, en general pel telèfon, i això fa impossible la concentració. I la concentració es la condició impensable per a qualsevol tipus de màgia. Tots els encanteris i artefactes màgics es basen en augmentar la concentració en un punt concret. Quan tot el teu poder està centrat en una cosa. La ruptura permanent de la concentració va en la direcció d’immobilitzar. Però no defenso certes coses perquè siguin del passat, sinó perquè el mercat en les últimes dècades ho ha arrasat tot. El mercat ha violat la nostra vida privada i el nostre amor. La nostra generositat, mira Airbnb! S’estan perdent moltes coses.

Quines coses?

Hi ha un problema econòmic, de classe, social. Però també espiritual, moral, que ens està portant a una època de deliri col·lectiu. Passa en política i també a l’art. Sempre estic en aquest conflicte, per no perdre certa sinceritat, certa veritat, que em permet mantenir-me en quelcom que potser és està passat de moda, però que em permet accedir a altres llocs, o perdre-ho. Jo en directe aquest conflicte el tinc resolt. Les cançons expliquen unes coses, el llenguatge oral n’inclou unes altres, humor, el que sigui, i tot s’entén. És una cosa que no aconsegueixo a Internet, ni en les entrevistes. Allà no es pot aconseguir. No està fet per a això.

Tens entrevistes de mil titulars. No és l’espai per a la complexitat?

O per a la senzillesa. La senzillesa del que dic. En una entrevista parla l’entrevistador més que l’entrevistat. Arriba un moment que, o m’ho prenc amb cinisme i faig el capullo, o dic el que penso i si l’altre vol buscar el clickbait, doncs tant me fa. Jo no busco el conflicte, a mi m’interessa la síntesi, la comunió, no vull maniqueisme de bons i dolents. D’això va concertar, fer un concert, d’unir. Si el meu entrevistador vol quedar-se només amb el cop, que pot servir per mobilitzar, és la seva responsabilitat.

Construïm perfils de músics. T’ha tocat el maleït? L’esquerranós?

Als músics de pop, que és el que faig jo, se’ns valora per la nostra relació amb la mitologia, no per la nostra tècnica musical. En una època tan pagana i politeista com la nostra, a uns els interessa Afrodita i a altres Ares. Un ha de ser conscient que quedarà encaixat en un arquetip o altre, i has de tenir-ho present encara que a mi no m’agradi, perquè no sóc politeista. El meu discurs mitològic és catòlic, amb tot el que aquest absorbeix del paganisme i la influència de Plató, d’intentar crear una unitat trinitària amb l’amor al centre; no un amor de Hollywood, sinó un amor d’actitud.

Com Sant Tomàs d’Aquino.

Com a motor, sí. Com el motor universal de supervivència. Això ho té en compte Leonard Cohen i en parla a The Future. Allà m’hi sento identificat, tingui èxit o no la proposta. Quan un s’adona de la dimensió mitològica que té, se’n fa càrrec. Aquesta època pagana promou massa l’arquetip. Al trap, putes i macarres. Aquest és el joc. Hi ha altres jocs, sí, com el de l’artista atormentat. Simplificacions de la condició humana que no m’acaben d’interessar. Les tinc en compte, però intento esquivar-les.

El concert és l’epicentre, però cal fer moltes voltes per arribar-hi.

Jo vaig donar moltes voltes. Vaig tenir un camí ascendent. I després de baixada. Perquè vaig treure el cap una mica i no em va agradar gens. Sempre me’n recordo d’un llibre, Moscú-Petushkí de Venedikt Yerofeyev, que parla una mica del trist camí d’ascens. En el seu cas a Rússia, a la jerarquia del partit. I ell deia: ‘Per a vosaltres l’ascens’. ‘Jo em quedo avall i des d’avall em cago a cada esglaó de la vostra escala social’. I això és una mica el que crec jo, aquesta és la responsabilitat que un té com a trobador o joglar, que és diferent de la del cazurro o el bufó, altres éssers que pululen per la cort.

Com ho fas?

Ara estic a Discos Humeantes, faig coses autogestionades, a ells els cedeixo coses de festivals o coses de marques, com amb Estrella Galicia. Aquí parlen ells. Amb les associacions hi parlo jo. Mantenir l’activitat sense deixar-se els principis. Però cal tenir un equilibri per no caure en el problema de l’aigua destil·lada.

De l’aigua destil·lada?

Un no pot destil·lar-se tant com per ser aigua destil·lada, perquè si no ningú se’t podrà beure. I crema.

És aquest un conflicte clàssic de l’esquerra?

L’esquerra no ha resolt el problema de matar Déu. L’esquerra intenta materialitzar el cel a la terra, però nega el catolicisme, i això genera un problema. Hi ha certes coses que obeeixen al món de la política però hi ha altres que tenen a veure amb allò moral o personal. En aquest sentit, es pot ser un anacoreta i influir a la política. En una societat desacralitzada hauria de ser una part dels artistes els que recorden als del fang polític que són humans i que es deuen a unes finalitats. No és el mateix dir quelcom a la ciutadania quan sap que no guanyaràs diners fent-ho i no t’ho follaràs. Aquest problema també ha estat present a l’underground, una escena que exigeix un vot de pobresa, però el mercat ha robat el discurs.

Amb què et cases tu?

Amb la veritat. Em dec a allò que és vertader.

Una idea molt sacra.

I molt científica i racionalista. La veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer. La digui Santiago Abascal o Irene Montero. La veritat és la veritat. I ara en molts discursos hi ha moltes mentides. Perquè la idea més bondadosa, si la desenvolupa una mala persona, es perverteix. No nego que les idees hagin de ser bones. L’estratègia dels llops amb pell d’anyell és molt vil i perversa. I aquí estem ficats, en treure els morts de les tombes i posar-los a la palestra per aconseguir diners. El que volen és una columneta al diari o una butaca al parlament. Cal vigilància moral. I amb un mateix. I cal establir-la amb els demés sense fer-ho des de la supèrbia.

Com baixes això a l’hora d’aplicar-te drets laborals a la música?

Això és un ofici. A mi ningú m’ha ofert contractes multimillonaris, però és un ofici antic, més o menys dur, com qualsevol altre. Ara mateix jo, per a poder mantenir el meu discurs en un moment hostil per a discursos que se surtin del sota-caballo-rey, del mercat, quan l’esquerra i la dreta comparteixen aquest discurs, el meu petit sacrifici és donar classes entre setmana per tenir més distància. Demanant a festivals més caixé, tenint en ment sempre els pobles i tractant bé la gent que està allà i que tot no obeeix a un patró econòmic… Sé de bona tinta que es pot fer una carrera musical humil a base de no obsessionar-se amb els carrils de promoció. La riquesa no són els numerets del mirallet del telèfon mòbil. Un viu amb un sostre, amb gent al voltant que s’estima, amb menjar. La resta es pot negociar. I relativitzar.

Quins referents tens?

No són molt famosos ara. Però quan vaig anar una temporada a Alemanya i vaig conèixer els seus circuits de cantautors… O la temporada que vaig estar amb Fee Reega, vaig veure que un, si treballa dur, pot. Amb Animal con Parachoques (2012) vaig fer 100 concerts. Pocs diners cadascun, però vaig poder deixar de treballar i em vaig relacionar amb una forma d’estar al món molt particular: el moviment continu. I no té res a veure amb desplaçar-se. Als pobles es pot arribar a més llocs psicològics. S’assembla al que sempre fou la vida del joglar. L’escena de Liceo Mutante, els de Ojalá Esté Mi bici… Gent que intenta fer coses que estan en una altra dimensió. Però és difícil. L’atac brutal del mercat a tot… El període de temps durant el qual m’he convertit en adult ha estat bestial. La mateixa conversa entre Yung Beef i C. Tangana al Primavera, on C. Tangana tenia raó. Li deia: ‘Tu no estàs fora, tu estàs a sota’. En aquest sentit té un pensament religiós, d’adoració al mercat, és un home del seu temps i per això li va bé. Sí que és veritat que només existeix l’amunt i avall, si el mercat és l’autèntic Déu. Jo no crec que sigui així. Tot està per fer.

Per exemple?

Vull fer una confraria de trobadors. Que no sigui un segell, eh. Posar-hi gent de tot, que faci rap i de tot. No vull que sigui estètic, sinó de forma d’operar. Que no busquem benefici econòmic, sinó recolzament mutu.

El mecherín, porfa”. El músic se n’ha d’anar, se li tira el temps a sobre. De tornada a casa en cotxe vol passar per Montserrat. “Màgic, no? Em recorda a Covadonga”.

NOTA: Aquesta entrevista va ser realitzada amb anterioritat a la publicació de l’Estat d’Alarma causa de la crisi sanitària del Covid-19

Tancar