mega888 Periodisme-angoixa — Deriva
Tancar
  • Identitats
  • Opinió

Periodisme-angoixa

Aquest text ‘no’ és una nota suïcida.

En part.

Buscant la referència d’“Aquest text sí que és una nota suïcida” em va sortir a Google el Telèfon de l’Esperança. Per a la tranquil·litat de totes, és la primera vegada.

“Aquest text sí que és una nota suïcida” és la cridanera frase amb què començava el pròleg de Los fantasmas de mi vida: Escritos sobre depresión, hauntología y futuros perdidos (2018). El pròleg és de Pablo Schanton, periodista, crític i investigador de música popular, especialitzat en rock i música electrònica.

Esclar, no he llegit el llibre –el tinc a la llista–, soc periodista freelance. Però vaig buscar la referència a Internet (soc periodista freelance).

Los fantasmas de mi vida: Escritos sobre depresión, hauntología y futuros perdidos és un dels llibres pòstums que Caja Negra Editora va publicar a Mark Fisher. El text, en part, funcionava –tristament– com a nota suïcida.

Dies enrere van commemorar-se quatre anys de la mort de Fisher. Escriptor i filòsof, el britànic va ser un dels membres més sagaços –també ho vaig llegir a Google– de l’acceleracionisme. Un paio que parlava de coses molt fotudes a la brava, d’històries injustes que molts vivim. No les pitjors. Però sí dolentes. Cada dia les de més gent.

La gran mentida que ens ha venut el neoliberalisme és que, si li traiem a la gent la seguretat, de cop i volta, tot serà creatiu, una font de creativitat

***

Feia feina de producció.

Enviava correus electrònics per recol·lectar nous articles a 60-80 euros: el meu bitllet als somnis que fins i tot els meus pares –sense estudis i de la perifèria de Barcelona tots dos– van tenir, un sou? Mentrestant, rebia una classe del màster de professorat. Un altre bitllet.

En realitat, bussejava per WhatsApp amb la sessió de fons. Tipus podcast.

Un col·lega em va compartir un vídeo d’Instagram.

Competia amb una infumable classe via Zoom; el vaig obrir, òbviament. Aquest era el vídeo (no cal marxar de la pàgina, transcric a sota el que interessa):

“La gran mentida que ens ha venut el neoliberalisme és que, si li traiem a la gent la seguretat, si li traiem la seguretat social, de cop i volta, tot serà creatiu, una font de creativitat. Si li traiem a la gent la seguretat el que passarà és el que em passava a mi quan era autònom: tota la seva energia creativa anirà a parar a ‘Com puc guanyar diners?’”.

Les paraules eren de Mark Fisher, també conegut com “K-punk” pel seu passat com a blogger. I em van remoure, em van regirar els budells, fins al punt que he hagut de fer servir la paraula “suïcidi” al subtítol d’un text per captar l’atenció. Captatio benevolentiae tardana.

Fisher no parla directament del periodisme en el seu speech. Però fa el fet. La seva proclama és tan vàlida avui dia que sona a “Ompli-aquí-amb-la-seva-merda-de-feina-creativa-jove-precari”.

El comentari del britànic es pot aplicar perfectament al periodisme alternatiu a l’Estat espanyol. A la majoria de projectes que van néixer amb il·lusió i sense recursos després de la destrucció de més d’11.000 llocs de feina durant la crisi –global i amb especial afectació al sector editorial– de 2008.

Les seves paraules també es poden aplicar a la majoria d’oportunitats professionals satèl·lit dels mitjans de comunicació de masses. Els pocs que encara suren. Cada vegada més lluny de la riba.

***

Soc de la generació que es va menjar el gripau que diu que “Des de la nostra talaia d’estudis de grau i postgrau, fins i tot de doctorat, podem ser el que vulguem”: pensar des del jo què volíem fer, com si aquesta fos la conquesta més gran. No vam pensar mai des del nostre privilegi què seria més útil fer. Només ser. Fins ara.

***

“No hauríem d’estar preocupats tot el dia per guanyar diners. Aquesta és la depressiva realitat que ens ha estat imposada artificialment”, concloïa Fisher. I encara sort

Però sí que ho estem, de preocupats.

Soc de la generació que va pensar des del ‘jo’ què volíem fer, com si aquesta fos la conquesta més gran. No vam pensar des del nostre privilegi què seria més útil ‘fer’. Només ‘ser’. Fins ara

Fisher va popularitzar l’ús del concepte “hauntologia” del polèmic filòsof Jacques Derrida per descriure la sensació dominant segons la qual la cultura contemporània està encisada pels “futurs perduts” de la modernitat. Ho vaig copiar així mateix de la Viquipèdia. “El desig d’un futur que mai no va tenir lloc”, cita a Los fantasmas de mi vida: Escritos sobre depresión, hauntología y futuros perdidos.

Això ja és meu: el periodisme ha viscut, des de la citada crisi de 2008, d’una nostàlgia destructiva, combinada amb un entusiasme esfereïdor. Moltíssims periodistes hem viscut a la presó del que ens agrada. Sarna con gusto… Exercint de perfectes disfuncionals en gairebé totes les altres àrees de la nostra vida. La passió ho ocupava tot.

Això no passa només –desgràciadament– en l’àmbit de la comunicació, com denunciava Remedios Zafra, autora de El Entusiasmo (Anagrama, 2017), a deriva. Pels somnis, pel jo, per la ploma, pel compromís, per la llibertat… El sector editorial, acadèmic, publicitari, la indústria-Internet, s’ha anat cruspint els drets laborals. Amb les conseqüents seqüeles emocionals i mentals.

Una altra especialista que ha passat per aquesta revista, l’assagista Íngrid Guardiola, ho resumia així: “Aquesta societat ja gairebé no és líquida, és etèria. Hem de començar a posar límits sobre el que té preu i el que no en té. Hi ha d’haver emocions i sabers de reserva i fomentar el secret ben entès entre nosaltres: allò que volem compartir entre alguns i que no formarà part del mercat. Tot allò que deixem fora de mercat, la vida, és on ens ho juguem tot”.

Tot això va acabar amb Mark Fisher. A 48 anys es va suïcidar, enfonsat en una depressió.

***

Lamentablement, dedicar-se al periodisme és com jugar a la fira. “La realitat és que la majoria de la gent que intenta viure de les Arts fracassa. Gairebé tothom que intenta tocar la guitarra acaba deixant-ho i no ho converteix en el seu mode de vida. I gasten diners, i ho deixen. Aquesta és la realitat de les Arts. Tothom que ha acabat fent alguna cosa important en les Arts, en general, és perquè era excepcional. I, al seu torn, aquesta gent són una excepció, una minoria d’una minoria”, descriu el ciberactivista Cory Doctorow.

Potser no és només qüestió de sort. Però comprar moltíssima loteria no et garanteix revalidar la inversió.

A hores d’ara alguns hem decidit que hem de deixar de viure de l’entusiasme. En el nostre sector, ho ha fet aquesta modesta revista. Ho han fet, també des de la valentia, altres com La Fronde Mag.

“Per què seguim fent això?”. Les integrants del magazín no van obtenir una resposta clara davant l’esgotament.

Ens va passar una cosa semblant. Em va passar una cosa semblant.

Lamentablement, dedicar-se al periodisme és com jugar a la fira. I a hores d’ara alguns hem decidit que hem de deixar de viure de l’entusiasme

Però deixar de fer les coses de qualsevol manera són brots verds.

Deixar de fer les coses de qualsevol manera, sense cuidar-nos, sense tenir-nos en compte, sense tenir en compte a qui deixem de cuidar, també és una batalla legítima.

Una cura d’ego, fins i tot. Als periodistes se’ns diu constantment que ens costa pensar en estructures econòmiques, en qualsevol cosa que tingui a veure amb els diners. Per això se suposa que, llevat d’excepcions comptades, els nostres projectes editorials fracassen. Quins mals fills del Renaixement que som!

No n’hi havia prou amb aprendre un ofici en ruïnes; havíem d’emprendre i aprendre’n set o vuit més, d’oficis. A la nostra vintena o trentena.

Total, per seguir creient-nos impostors (i sobretot impostores).

***

Com a generació, millennials bastards (que això s’ho faci seu qui vulgui, tingui l’edat que tingui), hem demostrat ser capaços de sacrificar-nos –fins a la malaltia– per ser qui volíem ser. Això demostra com a mínim que sabem sacrificar-nos. Però, periodisme malgrat tot, no. Periodisme-angoixa, no. Periodisme, doncs, a quin preu?

Com en fem? Qui en farà? Qui podrà sacrificar-se per fer-ne? Podem fer-ne des d’altres models? Li ho deixem als que vinguin amb energies renovades i ja? Si en les redaccions no podem dialogar, no podem ni trepitjar-les, podem fer-ho als col·lectius? I quan els col·lectius se submergeixen en l’autoexplotació?

Com ens ho fem?

Periodisme malgrat tot, no. Periodisme-angoixa, no. A quin preu? Si en les redaccions no podem dialogar, no podem ni trepitjar-les, podem fer-ho als col·lectius?

Aquest text no és una nota suïcida. És el final d’una aposta i la denúncia d’un frau. De pocs o de molts. No el pitjor. Però un frau: no hi ha recompensa que sostingui el patiment que provoca narrar aquest sistema. Encara n’hi ha menys per viure’l, esclar; ho hem descrit tan bé com hem sabut: atomització, vulnerabilització –citava José Mansilla– i tantes altres paraulotes encara pitjors que ens bombardegen dia a dia. Totes formen part d’aquesta web.

Aquest text és un diàleg obert. I una proclama: hem de seguir dubtant, sigui on sigui, encara que no sigui en aquestes pàgines.

  • Edició del text: Cristina Allué
  • Edició gràfica: Elena Bulet
Tancar