Tancar

Petitet, una rumba i mil balcons

La història del Petitet és la història d’un home que plora sol sota un balcó del carrer dels Salvador del barri de la Cera, al Raval, i somia un impossible –formar una gran orquestra de rumba simfònica– com a tribut a una època que sembla que ja no tornarà: la dels gitanos, entre ells el pare del Petitet, que triomfaven amb la rumba catalana per tot el món de la mà del gran Peret. També és la història de com un petit col·lectiu de periodistes, acabats d’arribar i d’obrir la seva seu on el Raval arriba a Sant Antoni, és a dir, al barri de la Cera, el van conèixer i van acabar participant com a productors associats en un documental, Petitet, que va guanyar el 2019 el premi Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català.

La història del Petitet és la d’un home que ha descobert que hi ha penes que es claven tan profundes, i que provoquen ferides tan boniques, que volem que ens acompanyin tota la vida. Aquest home, Joan Ximenez, el Petitet, gitano respectat del carrer de la Cera, al Raval, un dels músics percussionistes més apreciats de la rumba catalana, no plorava mai, i encara ara repeteix, com la versió rumbera d’un mantra personal, que “a la vida és millor riure que plorar”. Però això va ser fins que la seva mare va morir i ell va començar a patir una malaltia degenerativa que li prenia les forces. Ara necessita plorar cada dia, si pot ser aquí, al carrer dels Salvador, on va viure amb els seus pares en una època que ara sembla desapareguda per sempre, però que ell encara veu quan s’atura, davant mateix d’aquest balcó des del que parlava a crits amb en Peret per damunt de la roba estesa, per damunt dels quilòmetres de roba estesa que hi havia sempre al carrer, emblema d’aquella vida plena de colors, de cançons i d’olors.

El col·lectiu de revista deriva va conèixer el Petitet perquè en el transcurs d’un altre projecte d’intervenció periodística en el medi, Retrats paral·lels, en el que es muntava en plena vorera un set d’entrevistes on redactors i fotògrafs elaboraven retrats dels veïns del barri, un gitano anomenat David ens en va parlar. De primer, hi vam voler fer un curtmetratge, però la pròpia història ens va captivar: en Petitet havia promès a la seva mare, en el seu mateix llit de mort, que fundaria una orquestra simfònica de rumba que tornaria a girar pels escenaris dels millors teatres. A més, en Petitet havia desenvolupat una terrible malaltia degenerativa minoritària, la miastemia gravis, que li impedia pràcticament respirar i que li amenaçava la vida. La lluita per recuperar la memòria oblidada d’un barri en decadència i la lluita per la propia vida van omplir els més de vint minuts de metratge de La roba estesa (2016), migmetratge en part subvencionat per Raval Cultural que vam estrenar al festival de curts La mida no importa del MACBA, on la va veure el director Carles Bosch, que va quedar immediatament seduït per la història.

Diversos membres del col·lectiu van implicar-se en l’equip de treball de Carles Bosch, a destacar la que va ser directora de fotografia del film, Sofía Amadori, i el que en va ser guionista, David Vidal. La pel·lícula la va produir finalment Lastor Media i va superar el mig milió d’euros de pressupost, després d’un exitós verkami i l’entrada de subvencions municipals, autonòmiques i estatals. Va ser estrenada a les sales de cinema de tot Espanya el maig de 2018. Va guanyar el premi del públic del Festival Internacional de Documental Docs Barcelona i el premi Gaudí de l’Acadèmia Catalana a millor documental del 2018.

La història del Petitet és la del nen que va protagonitzar el primer anunci de la Nocilla. Un executiu d’una casa publicitària el va veure tocar la guitarra al bar que hi havia a la cantonada del carrer de la Cera amb la ronda, on ara hi ha –evidentment– un durum i el va fitxar. Va estar alguns anys apareixent a la publicitat de la marca fins que es va fer gran. Fill de Ramon Ximenez, el Huesos o el gitano colorao, el primer palmero de Peret, amb qui eren més que amics, als 15 anys va fer el seu primer grup, els Tobago, i als 16 ja va firmar el seu primer contracte amb una casa discogràfica per ser músic d’estudi. Des d’aleshores, i fins que molt més endavant se li va declarar la malaltia, la miastemia gravis, va ser un dels més grans. Va gravar pel Gato Pérez, pels Chipen, per Carlos Benavente, per Lolita, pels Amaya… Gires, Jocs Olímpics, més de 70 o 80 discos, videoclips. Tothom el cridava per tocar amb ells. Al 1991 va fundar el grup Rumbeat, que feia versions rumberes d’èxits de Michael Jackson, Bob Marley…

El col·lectiu de periodistes i documentalistes de la revista deriva segueixen històries com la del Petitet, on conflueix la lluita personal i la col·lectiva de tot un barri, per poder-les fer visibles i compartir-les amb la resta de la societat.