Tancar

Retrats paral·lels, històries de vida del Raval

El Raval és una trama d’històries personals que s’entrecreuen i es troben pels seus carrers. Si paréssim a escoltar-les descobriríem arguments ben diversos i potser inesperats. Aquestes històries ens apropen a la identitat dels veïns, i la suma –i la interacció entre elles– perfila la identitat del barri. L’exposició Retrats Paral·lels, que ha ocupat l’espai polivalent del Casal de Barri Folch i Torres des del 15 de novembre fins al 10 de desembre, i que ha produït i ideat SomAtents amb el suport de Foment de Ciutat – Raval Cultural, recull les històries de vida de veïns anònims del barri, que passen pel carrer del Príncep de Viana, seu del col·lectiu periodístic SomAtents, i que s’asseuen en un petit escenari fet amb unes cadires i unes teles, a la pròpia vorera. Allí expliquen la seva vida: qui són, quan van arribar al Raval i per què, com veuen el barri… De primer els costa superar les reticències, però després de tres sessions els veïns no només s’aturen sinó que ens presenten coneguts que també tenen històries per explicar.

Retrats Paral·lels va sorgir com una idea senzilla i petita que es va acabar fent gran. Com una aposta emocional i ideològica per una forma d’entendre el periodisme en un barri com el Raval, enmig de la seva ciutadania. El periodisme no és només escriure textos, també és una forma d’interacció social, d’acció directa que busca la visibilització de les històries i l’emancipació de la ciutadania. I que ho fa amb una mirada i un mètode, el periodístic, que sovint ha begut i beu de l’herència de l’etnografia com a forma de preguntar-nos pels significats ocults en els relats quotidians d’una comunitat.

Fa un any quan vam inaugurar la seu de Somatents al Raval, vam tenir la idea de treure al carrer dues cadires, una gravadora i una càmera, i parlar amb els veïns del barri. Ens interessaven les seves històries i la fascinant vida que s’articulava en els carrers que ens envoltaven. És així com va néixer el projecte. Després, amb el pas dels mesos, vam començar a ampliar els cercles i conèixer cada cop a més gent que podia encaixar-hi. Va ser quan vam començar també a buscar perfils concrets, per tenir la millor representació de col·lectius, gènere i races possible. El projecte ha servit per apropar el col·lectiu de periodistes al barri però sobretot per visibilitzar les diferents vides del Raval i i per treure el periodisme al carrer i apropar-lo a les persones. Fer-los entendre que el periodisme no només és allò que veuen a la tele o escolten a la ràdio; el periodisme també es pot exercir en el seu mateix carrer on porten vivint tota la vida. El periodisme també són històries de vida i això és el que volíem transmetre: fer del periodisme quelcom quotidià i una eina que els veïns poden fer servir. Sense el veïnat, el projecte no hauria estat possible.

 

Fer visible l’invisible

A més dels dotze retrats fotogràfics i literaris d’aquesta exposició, els periodistes i fotògrafs del col·lectiu volíem fer visible alguna cosa més que els rostres del veïnat i les seves històries: per això també hem volgut al·ludir, a través de sis lones de gran format que pengen en diversos balcons del barri, a les preocupacions per un entorn urbà de vegades degradat, per la turistificació del barri, pel problema de l’habitatge o de l’atur i per la mobilitat de la gent gran, temes que han estat extrets de les entrevistes celebrades amb els protagonistes de l’exposició.

Em dic Christopher Paul i sóc de Wolverhamptom. Fa dos anys que visc al Raval, ara en tinc 27

El Raval és el meu lloc preferit de Barcelona. Vagis on vagis veus gent feinejant o passejant, nens jugant pel carrer. És molt multicultural: els meus veïns són africans, pakistanesos, indis, catalans… És molt diferent de la resta de la ciutat. Hi ha una bona barreja de cultures i d’estils de vida. Havia estat el barri amb més mala fama, però ja fa uns anys que viu un procés de transformació que, d’altra banda, lamentablement, sembla que està fent fora molta gent autòctona. No poden viure on van néixer perquè el barri de sobte s’ha posat de moda. També passa a d’altres ciutats europees com Londres. Jo vull viure i ser feliç. Ara planifico tornar a l’Índia.

Em dic Pari, tinc 34 anys i sóc veïna del Raval des de fa 6 anys

Quan vaig arribar a Barcelona va ser una època molt dura en què no tenia papers. Aleshores vivia al Born, però amb la pujada del preu dels lloguers i el creixement del turisme, tota la família (la meva parella, els nostres fills de 5 i 8 anys i jo) vam venir a viure al Raval. El que m’agrada del Raval és que la gent està al carrer i coneixes els teus veïns. Som una comunitat, no només els immigrants, sinó tothom. Hi ha gent que diu que el Raval li fa por, però per a mi és un barri molt agradable: m’hi sento com a casa! Em recorda molt a l’Índia, on vaig viure fins els 6 anys, quan va esclatar per enèssima vegada el conflicte del Caixmir.

Aquí els meus fills juguen al carrer, i l’escola pública m’agrada molt (no entenc perquè la gent se’n queixa!). Si alguna vegada hi ha un conflicte al barri, els dic que es tracta de saber percebre el què passa al seu voltant, i de respectar l’altre i confiar-hi. El pitjor és tenir por. Aquí vivim tranquils. Barcelona té alguna cosa que enganxa. És un bon lloc per ser-hi mare.

Em dic Pablo Montero, sóc de Sevilla. Fa cinc anys que visc al Raval, i en tinc 29

Sóc publicitari, vaig venir a estudiar un màster i em va encantar el barri i la multiculturalitat de tot Barcelona. No només ho és el Raval, de multicultural, m’encanta passejar pel Born o pel Gòtic. Després del màster vaig anar a viure a fora, al Brasil, un temps, on vaig descobrir com és de dur ser un immigrant sense papers. I quan vaig tornar vaig decidir que viuria al Raval, sobretot pel mar… i per tot el que ofereix el barri, és clar! El mar és la condició per la que no visc a Madrid. M’agrada molt anar a la platja amb el gos!

Al Raval trobes botigues amb fruites tan estranyes que no saps ni com es diuen. Aquí totes les cantonades tenen ulls, per bé i per mal, i això em recorda Sevilla. També que veus els nens jugant pel carrer, que hi ha carrerons per a vianants, amb les mares assegudes als pedrissos xerrant… És una realitat urbana més humana. I encara es poden prendre cervesetes barates, com a Sevilla! Per a mi el Raval és el menjar xinès que et porten a casa el dia que no tens ganes de cuinar…

Em dic Fallou i sóc de Senegal. Vaig arribar amb la meva mare fa 11 anys a Barcelona, fa un i mig que visc al Raval i ara en tinc 22

El Raval és un barri molt animat, però no tranquil: la gent sempre està anant amunt i avall! M’agrada molt. Tinc molts amics del Senegal que viuen aquí. No sempre he viscut, aquí, al Raval. Vaig estar molts anys treballant al bar d’una nau ocupada, fins que l’Ajuntament la va desallotjar. Em va semblar bé, jo ho hagués fet abans i tot! Sempre hi havia baralles, i hi havia gent que no en sortia mai: amb pocs diners allí dins tenies de tot, menjar, beguda i droga… T’hi podies acostumar. Ara mateix no estic del tot content perquè no tinc treball, i no recomanaria als senegalesos que vinguessin cap aquí, ara. A mi m’agradaria tornar-hi, tenir una botiga per vendre coses, fer realitat els meus projectes.

Em dic Rosa Beques, tinc 74 anys i sóc veïna del Raval de tota la vida

Vaig néixer al carrer Carretes. Els gitanos del carrer de la Cera ens coneixem tots i sempre ens hem ajudat, però no som un gueto. Sempre hem fet vida al carrer. Ara el barri ha canviat molt: no hi ha els mateixos comerços, i ja no es toca música ni es balla al carrer. Jo ho enyoro, de veritat. El barri potser està una mica deixat, però també és cert que està més net que abans. El que sí que hi ha és turistes. Quan em vaig casar, als 17 anys, vam anar a viure al Born, però jo enyorava el barri. Al final vam acabar tornant al Raval, i ara que sóc vídua, segueixo fent vida al carrer, fent tertúlia amb germanes, amigues i cunyades. Ens discutim i ens estimem. I després, cap a casa! Sabeu que el meu pare era fill il·legítim d’Alfons XIII?

Sóc El Petitet, músic i gitano del carrer de la Cera. He viscut tota la vida al Raval. Tinc 53 anys

Sovint torno al carrer dels Salvador, encara que ja no hi visqui. Hi vaig una estona a mirar la roba estesa, les porteries. La meva escala està igual que quan jo vaig néixer, i encara hi ha arran de carrer una petita finestra on jo m’encabia de petit per jugar. Recordo com cridàvem els serenos perquè ens vinguessin a obrir la porta a la nit. Ens donaven una candela primeta per pujar perquè no hi havia llum a l’escala. Davant meu vivia en Peret i, de vegades, ens parlàvem de balcó a balcó. “Què fas, nen, com va?”, em deia.

Recordo els billars del carrer de la Cera, la barberia on anàvem tots, el bar dels gitanos… Quan jo era petit no teníem tele a les cases, i jo baixava amb una guitarra a tocar amb els amics. En aquells anys hi havia soroll al carrer, gent xerrant, música… Ara, per bé i per mal, el barri ha canviat molt i, tot i que molts ja no hi vivim, encara ens hi trobem perquè seguim venint gairebé cada dia.

Em dic Pere Cuadrado, tinc 72 anys i sóc veí del Raval des de en fa 40

El Raval és un barri multicultural, però està estigmatitzat. És com un poble: els veïns hi conviuen, no hi ha enfrontaments. La meva vida ha estat el barri i Barcelona, però no la Barcelona del Mobile World Congres o la del Fòrum. Al Raval no s’hi veuen els beneficis del turisme, només la misèria.

Barcelona, per als qui han manat a l’Ajuntament, comença més amunt de la Diagonal. Aquí al Raval hi ha moltes cases que tenen la llum a 120 i els dipòsits antics d’aigua. Diuen que el Raval és el barri Xino, però el sistema se’l va carregar. Allò era un barri alegre, ple de vida. Ara no, ara queda un residu de deu noies que ofereixen el seu sexe. El barri Xino està al carrer de Tuset, a les Corts, al camp del Barça.

El Raval és un barri pobre i jo també sóc pobre. Hi ha uns lloguers desorbitats, i els habitatges estan massificats, n’hi ha molts de buits i l’especulació està a l’ordre del dia. Ja he intentat aturar més de 300 desnonaments i no em callaré. ¿Tu creus que a la meva edat he de callar?