Tancar
  • Entrevista
  • Identitats

Putochinomaricón, hipervincle de múltiples identitats

Quan li pregunten si es presenta com a cantant, artista o performer, Chenta Tsai (Taiwan, 1991) respon que és sobretot una decepció per als seus pares. Durant la sessió de fotos, mira a la càmera amb una cara extremadament seriosa. En canvi, quan puja a l’escenari com a DJ, tot són salts, somriures i coreografies, sonin els Backstreet Boys, Daddy Yankee o Navegando en Internet, un hit rescatat d’Eurojunior. Són les dues cares de Putochinomaricón, el seu alter ego artístic.

Tsai va arribar a Madrid amb la seva família abans de complir el primer any de vida. 27 després, és graduat en arquitectura i violí, però se’l coneix més per la carrera que ha construït apropiant-se dels insults que rep des de la infància. “Puto chino”. “Maricón”. I, de vegades, els dos alhora. El 2017 es va donar a conèixer amb temes com Gente de mierda i aquest 2019 va presentar el seu segon EP, Miseria humana, i també un llibre, Arroz Tres Delicias: Sexo, raza y género (Plan B).

Chenta Tsai defuig el llenguatge acadèmic a la recerca de les formes més senzilles, tot i que les combina amb expressions pròpies dels activismes feministes i queer o l’ús del gènere neutre. A més, Putochinomaricón és una cascada de referències a la cultura popular i, després d’uns 40 minuts de conversa, quan donem l’entrevista per finalitzada, es disculpa per aquest fet: “Soc un hipervincle constant, em costa molt centrar-me en un tema i no acabo d’endreçar el pensament, perquè una cosa em porta a mil altres…”.

Creus que aquesta forma de pensar té alguna cosa de generacional?

Potser sí. Molts amics meus pensen així. També penso en la forma com expliquem les coses. Comptes de memes com La Pícara Justina o Dieta Blanda estan creant continguts immediats que són súper rellevants avui dia. Crec que crear un meme ara és com escriure una columna abans. Té un poder d’efectivitat per transmetre una idea que infravalorem moltíssim. Sento que ara no és que siguem més ràpids, però sí que fem servir altres codis. Estic fascinat amb TikTok, perquè un meme de 15 segons t’ho pot dir tot.

Però alhora també tens una columna a El País, que seria aquest espai més clàssic.

Crec que aquí soc una mica Cavall de Troia. El que vull és que la gent que no està familiaritzada amb els nostres codis pugui endinsar-s’hi i aliar-se realment. Simplement busco mostrar una altra forma de veure Madrid, que no sigui des d’una perspectiva hegemònica. Hi ha molta gent que ni de conya es posarà a Instagram a seguir comptes de memes, però perquè potser no entenen aquest codi. Per això és important no oblidar-se dels mitjans tradicionals.

Has dit en alguna ocasió que intentes ser el referent que no vas poder tenir a la teva infància. Quins referents vas tenir?

Els meus referents eren molt mainstream, perquè Internet no estava tan desenvolupat per al mainstream com ara, que pots connectar amb altres persones com tu. Els meus referents eren una mica el que anomenem figures cishomonormatives [persones homosexuals que assumeixen els models cisheteronormatius]. Jesús Vázquez, Elle DeGeneres… Gent que ha fet molt pel col·lectiu, però des de la cishomonormativitat, i sense ser subjectes racialitzats. A nivell musical, els meus primers referents van ser Txaikovski i els O-Zone. Vaig descobrir Txaikovski dins de l’acadèmia, al conservatori superior on vaig estudiar violí, i em va xocar, perquè mai vaig imaginar que a l’acadèmia anéssim a estudiar subjectes dissidents com a referents. I crec que va ser l’únic, perquè el currículum eren bàsicament homes cis, heterosexuals i blancs. El jazz, per exemple, no estava al el currículum obligatori, el vaig estudiar com una optativa. Per això Txaikovski va ser un referent per a mi. Vaig connectar molt amb les seves cançons. Sense conèixer tant la seva història, el fet de saber que era un subjecte homosexual va canviar la meva perspectiva.

Com sorgeix Putochinomaricón?

Sorgeix de la ràbia i la ira que venia acumulant des de feia molt de temps. I també de la descoberta que aquestes sensacions eren quelcom col·lectiu. Vaig començar a posar nom a aquestes experiències i anomenar-les racisme o heteropatriarcat molt tard en la meva vida.

Què et va fer començar a veure-ho com una qüestió col·lectiva?

Quan vaig conèixer el col·lectiu AYLLU, un col·lectiu de migrants racializades, que té residència a Matadero. Un dia a l’Orgullo Crítico estàvem organitzant el bloc racialitzat i em van convidar, i aquí vaig començar a connectar amb elles i a parlar sobre l’antiracisme interseccionat amb la dissidència sexual i de gènere. Va ser dels primers espais on em vaig sentir complet, i crec que la meva identitat va sorgir una mica d’aquí, de descobrir que hi ha altres persones que han passat per alguna cosa semblant i no és un cas aïllat ni molt menys.

Treballes des d’una reivindicació del lletgisme. Per què?

El lletgisme i l’humor sempre els hem utilitzat dins la comunitat i la cultura dissident sexual i de gènere, sobretot com a eines per a contestar un sistema que sempre ens ha exclòs i oprimit. Reivindico el lletgisme i l’humor en el meu treball perquè de vegades estic cansat de plorar i està bé portar una mica de bones vibres, poder riure d’alguna cosa que realment et fa mal. Moltes persones potser no ho poden utilitzar perquè els resulta dolorós, però a mi em funciona. De moment. Un exemple molt clar de tot això és la comunitat i la cultura ballroom. La va originar Crystal LaBeija, la mare de la House of LaBeija, que després de veure la desigualtat en els jurats dels concursos de bellesa, que qualificaven a les reines racialitzades de forma racista i les excloïen, va voler crear un espai on les dones racialitzades i dissidents sexuals i de gènere poguessin tenir cabuda en aquesta narrativa.

I aquesta cultura ballroom la vius avui a Madrid?

Hi era a la Kiki House of Súmac, que es va dissoldre perquè cadascuna tenia els seus interessos, però som molt bones amigues. La meva identitat ha estat construïda de manera molt fragmentada, però igual que amb el col·lectiu AYLLU, a la comunitat ballroom vaig poder sentir el meu jo complet. No haver de dir més “en aquesta situació sóc homosexual” i “aquí soc racialitzat”, sinó que s’entenia el meu cos en plenitud. No sé on estaria jo si no fos per elles, perquè a poc a poc veus l’important que és la col·lectivitat. Per això em veig cada vegada menys músic, menys artista i menys tot, perquè al cap i a la fi tot passa per cadenes.

En el relat que fem, queda allò individual i s’invisibilitza aquest factor més col·lectiu?

Sí, i és horrible. És el capitalisme, i aquesta indústria de la música que sempre vol vendre la idea que només pot existir una cosa de cada: Bad Gyal, la reina del dancehall, no sé qui, la reina del flamenc… Hem de començar a qüestionar aquesta verticalitat en la indústria de l’art.

Tornant a la qüestió dels referents, comentaves el paper fonamental que va tenir Internet per a tu.

Els col·lectius asiàtics com Oryza o Catarsia, els col·lectius LGTBQI+… Jo vaig connectar amb ells gràcies a Internet, i li dec tota aquesta xarxa de relacions d’amistat. És clar que també té els seus contres: la qüestió dels números, els followers, vulguis o no es crea una mena de jerarquia estranya si un activista té més followers. Hem de pensar-nos molt bé en aquest espai, perquè sento que ens hem fotut aquí saltant a la piscina però hi ha molt a reflexionar. Si Instagram o TikTok són llocs on reivindicar, o bé hi ha límits. Però m’encanten els hackeos que tenen a veure amb utilitzar la tecnologia d’una manera molt pròpia. L’artista xilè Felipe Rivas parla de contratecnologies, quan fem servir per exemple un xat normal, com Habbo Hotel, per connectar amb altres dissidents sexuals. La tecnologia sempre ha format part de mi, des dels tretze anys, quan era a Habbo Hotel perquè no tenia amigues, o quan tenia el xat de Terra i podia parlar amb gent desconeguda, o en Te Vi de Chueca.com… Em permetia veure que existia aquesta gent, perquè jo vaig tenir la desgràcia de no estar en un entorn molt obert, i per això sempre sentia que no encaixava del tot.

Cantes “tú no eres activista, sólo sabes compartir…“. Vist això, on és la frontera?

[Riu] La vaig escriure fa dos o tres anys, i de fet m’agrada contradir-ho, perquè quan em contradic descobreixo que estic aprenent i estic creixent. No vull dir que l’activisme de carrer sigui l’única forma de fer activisme, perquè això és capacitista. Hi ha gent que no pot anar a una manifestació pel motiu que sigui, i no per això els direm que no són activistes. Més aviat el que criticava a la cançó era el postureo. En el primer EP tractava molt aquest tema, i em reia de mi mateix, perquè jo també ho faig.

Una qüestió que has reivindicat en moltes ocasions és el racisme dins de la comunitat LGTBI, i especialment la fetitxització en les aplicacions de cites per a homes.

És important diferenciar la mercantilització especialment dels cossos gais, que ens empaqueta en un estil de vida ultracapitalista, del fetitxe sobre els cossos racialitzats tant dins com fora de la comunitat dissident sexual i de gènere, que és un fet històric. En el cas de la població asiàtica de l’est podem remuntar-nos a quan als Estats Units es va plantejar la idea del Yellow Peril, o peligro amarillo, que era una estratègia per projectar una imatge amenaçadora sobre els xinesos, que volien xinificar els Estats Units, quan van ser ells els que ens van portar allà d’entrada per construir els ferrocarrils i altres. Van començar a representar-nos com a subjectes poc masculins, molt poc desitjables, i a caracteritzar-nos de forma racista, amb la cua de cavall i les dents de conill. Tant la perspectiva fetitxista com de rebuig venen d’aquí.

Però el prejudici cap a les persones asiàtiques de l’est opera de manera diferent al que puguin patir persones negres o llatines.

Els Estats Units van intentar reparar aquesta cagada del Yellow Peril creant el mite de la minoria modèlica. És la idea que els asiàtics de l’est, tot i el racisme institucional i lleis com la llei d’expulsió de xinesos, hem pogut sortir d’això i tenim treballs importants, com de programadors, i ocupem un percentatge significant de les universitats. Aquest mite es va usar com una estratègia per criminalitzar la comunitat llatina i negra. És una forma de dividir la comunitat racialitzada. Curiosament això s’ha traduït a Espanya, tot i que la minoria modèlica no existeix aquí. Molta de la població xinesa que ve aquí no és de classe mitjana alta, però encara hi ha aquesta imatge que prosperem, encara que pràcticament no hi hagi asiàtics de l’est a les universitats d’Espanya. El racisme és molt diferent però està molt lligat. Quan es va derogar l’esclavitud dels negres necessitaven una alternativa, i aquí hi ha la història dels culíes, que eren els treballadors xinesos. Enviaven vaixells a la Xina a buscar mà d’obra barata, i aquí els feien contractes on els deien coses que no eren veritat i tenien unes condicions nefastes. Diuen que d’aquí ve l’expressió ‘t’han enganyat com a un xinès’. És esgarrifós com de fragmentada que està la història, però també com de lligada està. La cultura es permea, ens contagiem i del no-res vam començar a construir aquesta narrativa racista, tant social com institucional, del que significa ser xinès, negre, llatí, dissident sexual… És com un trencaclosques mal fet per un senyor cisheterosexual blanc que s’avorria a casa.

Vens de l’absència de referents en el mainstream, però ara tu tens accés a aquests espais: mitjans de comunicació, discogràfica, editorial… Per què creus que has pogut accedir-hi?

Doncs no tinc ni idea, però em sento molt agraït. I ara el que estic aprenent també és a desocupar els espais. No sé si soc influencer o no, però ara hi ha una idea construïda que un influencer val per a tot, i això és una mentida molt gran. No podem abastar-ho tot, perquè no som professionals en tot i al final creem truños. Ara tinc una secció a Carne Cruda que dura dotze minuts però em passo tres dies per preparar el guió perquè no vull caure en aquesta truñez. No sé perquè m’han buscat, però suposo que té a veure amb que parlo amb molta sinceritat i faig servir un llenguatge proper perquè realment no sé parlar de forma acadèmica. I a més, utilitzar un llenguatge que no sigui comprensible és capacitista. Si no fem servir un llenguatge accessible, hi ha moltes persones que no poden entrar, no poden entendre-ho. Intento fer servir un llenguatge proper per explicar qüestions que a mi encara em resulten difícils.

Creus que els mitjans esperen que representis alguna cosa?

Crec que no, almenys jo ho deixo molt clar. És que al capdavall jo he tingut molts privilegis; no he vingut en un camió, els meus pares no han arribat en pastera, tinc papers, he pogut estudiar… Per això no puc representar moltes persones, només puc representar-me a mi. Tampoc crec que la solució sigui només que surti del mig per cedir-li l’espai a una altra persona, el que necessitem és més gent dins, perquè si no el que crearem seran icones, portaveus, i això és el que no hauríem de construir.

Confonem la idea de tenir referents amb la representació?

Totalment! És molt perillós pensar que una persona pot parlar per totes. Per això cada vegada em sento més en el meu lloc parlant des d’allò col·lectiu, i m’està passant molt últimament amb el projecte de Putochinomaricón. M’està costant cada vegada més parlar per mi, i per això tinc una relació cada vegada més propera amb SOS Racisme o la plataforma del 12N. Intento sempre ser-hi i oferir tot el que pugui.

Tancar