Tancar
  • Entrevista
  • Identitats

Queralt Guinart, l’art útil i les bolleres de poble

Quan la Queralt Guinart (Moià, 1996) va entendre que li agradaven les noies, ara fa dotze anys, els referents lèsbics a l’abast d’una alumna de 1r d’ESO d’un institut de poble eren escassos. D’aleshores ençà, s’ha entestat a dibuixar les cares, els cossos i les històries —reals o imaginades— de totes aquelles noies que no eren visibles quan ella més necessitava veure-les a Moià, el seu poble.

A les seves il·lustracions apareixen noies de celles espesses, amb pírcings, septums i fletxes clavades al cor, que ploren i miren a càmera entre desafiants i vulnerables, sempre honestes; noies despullant-se per fer l’amor o enfrontant-se a la melancolia després de masturbar-se; cares amb ulls bornis esculpides en clarobscur, capturant un instant de dubte, o potser determinació, suspès enmig d’una orgia de paraules, gargots, poemes escrits amb urgència, ocells massa tristos per volar i sols solets que et venen a veure amb un somriure per animar-te a sortir del llit.

***

És dissabte, cap de setmana a Barcelona, dia feiner com el que més als bars i botigues de Moià. Situat al bell mig del Moianès —altiplà i comarca—, rodejat de turons, rieres moribundes i boscos que engoleixen camps, Moià és un d’aquells indrets que s’omplen quan la ciutat, a una hora en cotxe, es buida.

La Queralt s’ha criat a Moià i passa la major part del temps a Barcelona. El poble és un lloc meravellós on tornar, però primer cal haver-ne marxat. Ella ho va fer als 16 anys, quan va anar a Vic a estudiar el batxillerat artístic i, de pas, va sortir de l’armari. D’allà va mudar-se a la gran ciutat per formar-se a EINA, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona. Ara, amb 24 anys, sent que ha après a reconciliar-se amb Moià; en part, diu, perquè ha vist que la ciutat també pot ser una merda.

La Queralt ens espera a casa de la família, a tocar del centre del poble. Aprofitant que arribem tard ha tret a passejar la seva gossa, que entre setmana cuiden els seus pares, impressors d’ofici. Il·lustracions pròpies i alienes pengen de les parets. Ens convida a entrar a la cuina i ens ofereix cafè mentre esmorza una torrada. Explica que ha contractat una amiga perquè li faci de manager. “Vaig de bòlit”, diu. I me la crec: no perquè la noti amb presses i estressada, sinó al contrari; perquè durant l’estona que dura l’entrevista està present i atenta, com només ho pot estar qui ha descobert que el temps és escàs i, per tant, preuadíssim.

Dius que un artista ha d’identificar la seva “lluita honesta”. Quina és la teva?

La desestigmatització de les relacions lèsbiques i bisexuals, i tractar-les des d’un punt de vista normalitzador. No vull fer propaganda, sinó crear des de la meva pròpia visió. Estic fent l’art que m’hauria agradat veure quan tenia 14 anys.

Què és la propaganda en l’art?

[Rumia uns segons] Quan et dic art feminista, en què penses? Molta gent et diria: un cony amb molt de color lila, unes flors… Vale. Això va funcionar fa sis o set anys perquè havia de funcionar. Havíem de reivindicar la figura del cony. Ara, per mi, repetir la imatge d’un cony mil vegades és propaganda. Perquè ja no estàs creant. Ja no estàs posant de manifest el teu problema personal i l’estàs compartint i criticant. Estàs sent un mitjà reproductor. Jo no vull fer art viral, vull fer art útil.

Quin tipus d’art et sembla útil pel feminisme? On està la lluita, ara?

En la reinvenció de l’imaginari col·lectiu que es té del feminisme. Vam començar amb imatges molt bàsiques —parlo d’un context espacial i temporal molt concret, que és el que conec—. Però el feminisme s’ha anat complicant. Vam començar al Level 1, i hem anat fent Level Up, Level Up, Level Up… transfeminisme, lesbofeminisme, lesbianisme polític, mil contradiccions… El feminisme ha de ser anticapitalista? Tot això afecta la manera com el feminisme es mostra gràficament o audiovisual. Perquè si fa uns anys dibuixar un cony era revolucionari, fer-ho ara i dir que és una imatge feminista és un problema. Què passa amb totes les dones que no tenen cony? I els homes que tenen cony?

Però hi ha gent per qui un cony segueix sent revolucionari, no?

Això passarà sempre. No hem de caure en els classismes perquè hi ha gent que no s’ha informat més. És un pal llegir teoria feminista! És molt millor una novel·la de Ken Follet, o Stephen King, és l’hòstia! Volem sang i semen! Per mi, llegir teoria feminista eren deures, però vaig fer l’esforç i ara em flipa moltíssim, perquè estàs tota l’estona enfadant-te amb tothom [arruga els morros i fa com que rondina]. I entres tu mateixa en contradiccions, que això mola molt.

Repetir la imatge d’un cony mil vegades és propaganda. Jo no vull fer art viral, vull fer art útil

Sents que amb les teves il·lustracions fas de pont entre certs debats i gent que potser no ha llegit mai un llibre sobre feminismes?

Sí. Per exemple, a mi m’agrada parlar del treball sexual. No m’agradaria que sonés pedant perquè hi ha gent que pateix moltíssim, però hi ha dilemes súper interessants i és un tema que ha d’estar sobre la taula. A part, violenta. Violenta molt. No només el treball sexual; també el sexe en general. El sexe al segle XXI segueix violentant. I a mi em fascina. Aleshores, el que faig és penjar molts dibuixos a Instagram que fan apologia de l’amor romàntic des d’una perspectiva LGTBI —i aquest és un altre tema, que com a dones lesbianes només ens podem vendre correctament quan fem apologia de l’amor romàntic, en fi…—, doncs tu vas fent apologia de l’amor romàntic, inserint sempre les teves dues frases de crítica, i a la cinquena publicació et marques una il·lustració súper dura sobre sadomasoquisme i treball sexual. Pam. L’has col·locat. I totes les seguidores que has aconseguit amb les altres il·lustracions s’ho empassen. I fer aquestes publicacions més dures de tant en tant fa que la gent s’acosti. De mica en mica, però s’acosten.

Et preocupa que les teves obres envelleixin malament i dir “Què estava pensant quan vaig fer aquest dibuix”? Has esborrat publicacions?

Sí. Tot i que si esborro dibuixos és perquè estan malament de tècnica. Políticament, sí que n’hi ha que els veig i penso: “Uf, tia…”. Però són obres que no he publicat mai, d’abans de començar a formar-me en el feminisme. Jo era xunga tirant a masclista. Vaig tenir unes dèries amb la tauromàquia, dones en pilotes… El problema és la gent que no es disculpa. Qui ho ha fet molt bé és Paula Bonet, que tenia obres molt xungues que idealitzaven l’amor romàntic i tòxic. I la tia va fer un post a Twitter posant-les en ordre, dient que no haurien de sortir més a la llum i que s’haurien de deixar de vendre. I penso: “Olé tia”. Amb l’art t’has de renovar tota l’estona, a tots els nivells. Has d’adaptar les tècniques al que està venint: ja no s’imprimeix, ara és serigrafia; ja no és serigrafia, ara tot és digital; ara les coses s’han de moure, aprèn a animar. I tot això ha d’anar de la mà del moment històric, de les necessitats polítiques i socials del teu temps.

Vius amb la por que et cancel·lin per carca?

Sí, constantment. No només per carca, sinó sobretot que em critiquin per apropiar-me d’una lluita. D’això sí que tinc por. Em ratlla que se’m doni visibilitat a mi, que porto només deu anys en això, quan hi ha noies que en porten moltíssims més militant. A banda, el context feminista a Barcelona i a Catalunya és dur. Et cancel·len i és dur. I ho ha de ser. I si algun dia em cancel·len, olé elles. Ben fet. Quan voti Esquerra Republicana ja hi haurà una altra noia que ho farà tres mil vegades millor.

***

Quan la Queralt va marxar de Moià, ho va fer farta d’aquell no-sé-què del poble que no vol canviar mai, de sentir que no hi havia lloc per ella i les seves inquietuds. Farta de l’heterosexualitat obligatòria, dels plàtans a les classes d’educació sexual i els “Ai, Queralt, t’agrada aquest tio? M’ha dit que es vol liar amb tu!”.

Durant anys, tornar a Moià suposava convertir-se en “la lesbiana del poble”: portar una amiga a la festa major i sentir que hi havia nois —alguns del seu mateix CAU— que les veien com una atracció i els proposaven fer un trio. La història de la Queralt no és inèdita: sentir-te la lesbiana del poble no vol dir que siguis l’única, sinó que et sents sola sent-ho.

Ara, la Queralt ja no s’hi sent. Es posa contentíssima parlant de “l’emprenedoria lèsbica” que hi ha entre les noies més joves de Moià. “Les yung lesbians”, diu, entre divertida i alleugerida. Sens dubte, part de la culpa és seva: com més “lesbianes del poble” hi ha, menys sentit té que cap ho sigui.

Que em critiquin per apropiar-me d’una lluita. D’això sí que tinc por. Em ratlla que se’m doni visibilitat, quan n’hi ha que porten més temps militant

Ella ha trobat en Instagram un trampolí per la seva lluita per la visibilitat lèsbica. Un espai on, igual que a Moià, no li importa donar la cara; ja sigui compartint la seva obra gràfica a través del perfil @kerrature, o més recentment —des que una pandèmia va obligar-nos a passar la primavera confinats, per ser precisos— mitjançant el canal @Bunyol_TV, “una tele radicalment descentralista, improvisada i bollera”. El projecte ha anat creixent a base d’instalives, sumant col·laboradores i estrenant seccions de denúncia i de safareig, sempre fent política. La Queralt sent que cada cop hi ha més gent que la segueix, es fixa en el que fa i l’escolta quan parla, i ja ha descobert que el preu a pagar és una barreja de vertigen per la sobreexposició, síndrome de la impostora i solitud.

També ha après que una part de Catalunya —que no és un poble, però sovint ho sembla— s’ha adonat tot just aquest 2020 que fora de Barcelona també hi ha lesbianes.

Catalunya ha descobert les lesbianes de poble i tu t’has convertit en la seva representant. Com ho portes?

Malament. El problema és que jo hagi d’explicar que hi ha bolleres a Catalunya quan portem existint des de Lesbos. I de cop soc l’alcaldessa de les bolleres de Catalunya…. Primer de tot, això no és així. I segon, que tot plegat evidencia que molta gent realment es pensava que no existíem. Hi havia el Gaixample, el Pride, Barcelona 99% ocupada per homes, la cultura pop-gai, Tina Turner, Cher… Miquel Iceta! Els gais estan presents a TV3, com Toni Cruanyes. On són les lesbianes a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals? Seguim tenint el sostre de vidre que ens impedeix sortir de l’armari.

Per què creus que segueix existint aquest sostre de vidre?

Les lesbianes i bisexuals som dissidents envers el model familiar i conseqüentment ho som de l’econòmic. Som dues dones —i això si som dues, perquè amb el lio del poliamor podem ser quatre o cinc, el malson de l’home hetero-cis—, dues dones que cobrem menys que un home. Si formem una família consumirem menys que una parella d’homes. I als pobles també hi ha una gran diferència. Els homes tenien la llibertat de marxar, de passar “llargues estades a la muntanya respirant aire” o jo què sé; no, escolti, aquest senyor anava a la ciutat comtal a menjar tita. Això és així. L’opressió del lesbianisme i la bisexualitat és purament patriarcal. Amb les dones, en canvi, es deia “La de Cal d’Allò viu amb una amiga”; no viu amb una amiga, són parella des de fa temps. De cop resulta que volem deixar de viure amb amigues i fer-ho en parella.

L’eix poble-ciutat és important dins la comunitat lèsbica?

Jo crec que Bunyol TV ho va petar perquè ens vam posicionar com a descentralitzades. Cada dia connectàvem amb una lesbiana d’una comarca diferent, i la lesbiana de les Terres de l’Ebre parlava amb la de Lleida i veia que tenien els mateixos problemes. Et venien ganes de conèixer i compartir. A més, molta gent que vivia a Barna va anar a passar el confinament al seu poble. Jo m’estimo molt els meus pares, però conversar amb ells és extremadament avorrit. El mateix amb els amics del poble. El que mola és arribar a Barcelona, perquè absolutament tota la meva bombolla social són lesbianes o bisexuals, i això és una sort. Conversar amb la gent heteronormativa de Moià és un malson.

Tanmateix, les coses han canviat molt: en altres entrevistes has dit que ja no et sents la lesbiana del poble, que entre les noies més joves de Moià hi ha “molta emprenedoria lèsbica”, i que en part te’n sents responsable. Imagino que les coses no només han canviat a Moià. Què ha passat a escala global?

S’ha fet molta feina amb els continguts culturals, sobretot amb les sèries, que són un punt d’inflexió cultural súper heavy. Que puguis triar el contingut que vols veure significa que pots triar en quin context social et vols moure. Pots triar mirar Anatomia de Grey o Euphoria. Pots triar Skins o La Riera. Ha començat a haver-hi referents lèsbics molt potents; sempre ianquis, aquí no hi ha res perquè som així. Però això ha obert mires, i no parlo de nosaltres: l’important no és que ens apoderem com a bolleres, perquè ja ho estem; l’important és que la gent accepti que nosaltres tenim dret a apoderar-nos. I crec que amb això la indústria cultural ha fet molt bona feina.

L’important no és que ens apoderem com a bolleres, perquè ja ho estem; l’important és que la gent accepti que tenim dret a apoderar-nos

***

La primera foto que la Queralt va publicar a Instagram com a @kerrature és del 17 d’abril del 2012: un pla detall dels controls de volum d’una guitarra elèctrica, sense hashtags, només la paraula “rhythm”. A través de 1.232 publicacions, les fotos quotidianes deixen pas a les il·lustracions, oferint la retrospectiva més completa de la seva progressió com a artista, fins avui dia.

El seu primer tuit és molt més recent, del 26 de gener del 2020. També sense hashtags: “Em podeu donar ja el carnet de lesbian icon de barna siusplauuuuuu ja no se que mes he de ferrrrr”. Des de llavors, n’ha fet 1.267. Segueix 129 persones i té 2.712 seguidors.

La Queralt és de les úniques persones que conec que segurament genera més contingut a les xarxes socials del que consumeix. I això, en part, també és la seva feina.

“Diga’m si us plau que no anirem a fer birres, que quedarem perquè m’estiris dels teus cabells, que farem les paus, omplirem la buidor, que llegirem, que farem silenci, que ens posarem molta molta estona en mode avió”. Durant el confinament vas col·laborar a la cançó “Quedar i follar” del Sr.Chen junt amb Pavvla i Kquimi Saigi. Recites un poema, i acabes així. Poses mai el mòbil en mode avió?

Quan dibuixo sí, el deixo al pis de baix.

T’agradaria posar-lo en mode avió més sovint i més estona?

[Respon amb veu resignada] No puc. Hi ha feina. Molts cops pregunto a instagramers que conec per picar-los: “Què faries si de cop deixa d’existir Instagram? Cau. Pam. Desapareixes”. Em diuen que es mourien, que farien expos. I jo: “Una polla com una olla! Quedaries en l’oblit. No existiries. Igual que jo”. A mi ara mateix em peta Instagram i me la passo plorant. Perquè som uns psicòpates dependents d’això. I això és també un problema cultural i polític. No s’han incentivat prou les iniciatives físiques perquè els artistes es puguin expressar fora de les xarxes. Aquestes han esdevingut el teu lloc segur on publiques i se’t reconeix. Però cansa molt: la gent vol saber què ets, qui ets, amb qui et mous, i on vius, i com vius.

Quan tenia menys seguidors sabia perfectament amb qui parlava. Però com més gent et segueix més sola et sents. És trist

A les xarxes tens un indicador molt clar, els likes, per saber què funciona i què no. Quan la teva vida és el contingut, costa separar la realitat de la pantalla?

Hi ha un alter ego. I qui digui que no que vingui aquí i em llepi un peu. Sé què puc dir i què no. Jo no puc explicar que l’altre dia em vaig fotre un entrecot de mig quilo, perquè venen totes i em tallen el cap. Sé molt bé què he de dir per tenir m’agrades i que, si parlo de certes coses, perdré seguidors… És molt psicòpata. I jo ho faig poc, però hi ha penya que s’exposa moltíssim. No sé com ho viuen. Fa uns mesos vaig tenir un atac de pànic bastant graciós sobre mostrar-me i deixar de ser una figura anònima.

Tens 12.200 seguidors a Instagram i pujant. 

Quan tenia menys seguidors sabia perfectament amb qui parlava, qui eren les meves fans. Amb 3.000 o 4.000 followers m’obrien noies i sabia a qui em dirigia. Ara en tinc 12.000 i parlo perquè em dona la gana parlar. I cada cop en tens més, i més, i com més gent et segueix més sola et sents. És trist.

***

La taula de l’estudi de la Queralt, al pis de dalt, està il·luminada amb tres làmpades que pengen del sostre. Sobre la taula veig una obra a mitges. M’hi fixo i em sorprèn descobrir que es tracta d’una noia negra; no recordo cap altra il·lustració de la Queralt on la protagonista sigui afrodescendent. Ella m’ho confirma: és la primera. Tot i que la visibilització de les lesbianes és la seva lluita, sent que no fa prou per representar persones racialitzades. Parla de la Yolanda Sey, una de les tres veus de les Sey Sisters, amb qui sovint coincideix al Konvent de Berga, meca del circuit artístic alternatiu. La Queralt reconeix que gràcies a ella ha pres consciència de la falta de visibilitat de les models no-blanques. De nou, l’art com a eina per visibilitzar referents.

Preocupada com estàs per la visibilitat, et fa por dibuixar realitats que potser no coneixes i que sembli que ho fas per quedar bé? Caure en el tokenisme?

El dia de la visibilitat lèsbica vaig fer un dibuix i una de les noies es deia Amina, que és un nom àrab. Simplement perquè en tenia ganes. I em van obrir moltes noies musulmanes que em segueixen donant les gràcies perquè els resulta impossible trobar continguts LGTBI amb representació àrab o africana. Però és complicat perquè has d’oferir continguts que et surtin de manera natural. I això és un treball polític, és un treball molt mental, de construcció d’un ideari propi, nou. Em poso en boca a la Marta Mas, que ho va dir molt clar en una entrevista: “No podeu dir que jo sigui una fotògrafa revolucionària ni feminista perquè res del que faig és revolucionari o feminista. Per ser-ho hauria de tenir una àmplia representació, aconseguir desestigmatitzar sectors que pateixen, i tot això no ho faig”. I no ho fa perquè no és el seu entorn, perquè treballa des d’una posició de privilegi, d’artista blanqueta que ha tingut l’oportunitat de treballar, d’estudiar, amb un pis… I treballar des d’aquí i posicionar-te com a il·lustradora amb perspectiva de gènere és complicat, perquè com a dona, a més, tens la síndrome de la impostora, sentir que estàs mentint tota l’estona. Decidir quina és la teva lluita honesta és el més complicat de fer, ara mateix, com a artista.

  • Edició de text: Laia Seró i Catalina Gayà.
  • Edició gràfica: Arianna Giménez Beltrán.
Tancar