Tancar
  • Entrevista
  • Identitats

Rita Rakosnik, menys ‘polvos’ de merda i més cartes d’amor

A la sala d’estar d’una casa llarguíssima de l’Eixample, on gairebé cada habitació té una biblioteca, Rita Rakosnik (Barcelona, 1993) despatxa des d’on més li agrada: la passió. La jove, que va estudiar Història de l’Art, comença a treure el cap dins el món de la crítica cultural barcelonina: ha comissariat exposicions (Com no ser vista a Can Basté) i ha escrit articles en mitjans com Núvol o El Nacional.

Totes les seves produccions són fruit d’un equilibri entre hores de lectura de clàssics –la majoria, feministes– i hores de visionat de stories. Un maridatge entre teoria i cultura pop que exhibeix quan parla. De Brigitte Vasallo a Rihanna. Té un nervi racional que mostra també en els gestos: es mou i es mou sobre una butaca d’orelles com si estigués sobre un flotador en una piscina. Tot, això sí, amb gust.

Rakosnik creua i descreua temes tant o més que les cames: trap, luxe i poliamor. I també, alguna cosa que li ha valgut no poques crítiques a les xarxes: un replantejament de l’amor romàntic des del feminisme, però lluny de la moralització i la demonització.

La cura i precisió amb què atén les preguntes també les aplica al seu plusquamperfet feed d’Instagram. 830 seguidors. Una performance per a pocs, part de la seva obra artística, disposada a repensar la concepció del glamur i de les pròpies xarxes. A les seves amigues els agrada definir-la com a ghost influencer, alguna cosa així com avançada del més avançat; a l’ombra, però amb encert. La seva trajectòria comença a ser cada vegada menys ghost. Passos ferms per combatre el bocachanclisme.

Puges poc contingut a les xarxes… No sembla molt dels nostres dies.

[Llarg silenci. S’endú les mans al cap, una vegada i una altra, formant a l’aire una diadema fugaç] El flagel·lar-se, el perfeccionisme excessiu, coses amb les quals convisc en el dia a dia, m’han frenat a l’hora de fer coses. Però no em preocupa: el que més rebutjo és la mediocritat i les coses anodines. Cal saber estar callat i no produir, no dir. Ara això s’està convertint en un leitmotiv, el no fer. Sobretot en el món de les humanitats i de la literatura. És ja una totebag de La Central. Qui s’ho pot permetre? No tothom pot, és veritat. Jo m’ho he pogut permetre fins a un cert punt. Però, sigui com sigui, sé que no vull contribuir a fer merda, aquesta obligació a posicionar-se… Hi ha qui ha convertit el paradigma de creador de contingut en professió, però la resta ho fem igual. Crec que caldria anteposar al creador de contingut el generador de pensament.

Continuem fingint que existeix un món sense Internet. Com generar un món de pensament fora de la velocitat d’Internet?

Aquesta dicotomia és una fal·làcia, sí. Estem travessats per les xarxes. A l’exposició que vaig fer a Can Basté, es diu: “De la carn al píxel”. Els límits són més borrosos que mai. Hi ha gent pensant-hi: postures més acceleracionistes, d’“A veure com exploten les xarxes”, i postures –les que més m’interessen– materialistes. Sempre hem estat mediats per la tecnologia. El món que deixa el mòbil també es capitalitza. [Posa veu de pija] “Un món sense mòbil, retir de reiki…” i una puta merda. Quèee? Em sento més pròxima als feminismes materialistes, per exemple, del manifest xenofeminista, del qual no comparteixo tots els punts, però que parla d’una altra manera sobre l’alienació: no podem escapar-ne, però sí transitar-la i veure què fer amb ella.

Sempre hem estat mediats per la tecnologia. El món que deixa el mòbil també es capitalitza

Què en treus dels referents que vas explorar a la teva exposició?

L’exposició va ser un encàrrec de Can Basté. D’entrada, no hauria plantejat una exposició amb aquestes premisses, una exposició amb referents dones; tinc tan integrat que el meu entorn són dones, que llegeixo a dones, que com a premissa no ho faria mai. Però en ser un encàrrec, vaig provar. Li vaig donar la volta i el que vaig fer va ser plantejar una expo com una carta oberta, un arxiu expandit, en el qual faig molta trampa. Soc una estafadora. Amb Com no ser vista, el títol, la expo sembla tractar la invisibilizació/visibilització, però no: és una cita d’un vídeo-assaig de Hito Steyerl, How not to be seen. Cinc lliçons per ser invisible. Em vaig muntar un tinglado a partir de la correspondència amorosa, perquè jo el que vull és que m’enviïn cartes d’amor boniques. Jo els vaig enviar cartes a les actants, jugant amb la idea dels correus electrònics spam dels 2000. M’interessava també la preocupació per l’estètica. Jo vull fer coses boniques. I, és clar, de Vivian Mayer a Kim Kardashian o Paris Hilton, aquesta juxtaposició entre alta i baixa cultura en la qual encara hi ha gent que hi creu.

Com vius tu les xarxes?

No he reflexionat tant sobre les pròpies xarxes, perquè les tinc molt naturalitzades. I no em considero experta ni activista digital, en aquest sentit. Però la xarxa que més faig servir és Instagram. Ara també Twitter; abans del confinament em feia un embolic amb els RT, ho haig de reconèixer. Dues col·legues, Juana Dolores i Sandy Moldàvia, van fer una exposició a través d’Instagram, @hybris.viral, on van posar el meu compte d’Instagram com a exemple de compte preocupat per l’estètica, però no sotmès a la tirania del feed i dels likes. Potser sí. Em va fer molta il·lusió. Al meu compte d’Instagram hi tinc un TOC perquè el feed quedi perfecte, com una composició. Hi ha una performativitat total.

Les ‘selfies’ han demostrat que poden ser una arma d’apoderament, un lloc per a la vulnerabilitat radical

Entrant en l’ús del teu compte: és l’anti-joc d’Instagram, perquè t’esforces per l’estètica quan només tens 830 seguidors. Sempre pensem que aquest esforç ha d’estar dirigit a les masses, no?

Instagram és una feina, la monetitzis o no. Això té a veure amb l’ambició, que no és el mateix que la pretensió; a mi m’encanta la primera i odio la segona. Citant a Yung Beef: “Aunque no conseguí nada, mami, tuve mucha ambición”. No em considero revolucionària, però em considero ambiciosa, és clar que sí, pensant en gran. “Sintiéndome Rihanna aunque sea de la Humana”. Té molt a veure amb la meva concepció de què són l’estil i el gust. M’encanten les selfies. Han demostrat que poden ser una arma d’apoderament, un lloc per a la vulnerabilitat radical, encara que jo no pugui fer molt d’activisme amb el meu cos per ser jove i mona. Fent servir Instagram d’aquesta manera tan premeditada, tant en fotos com en paratextos, evidencio el contrari a la instantanietat. Contraposar-ho em sembla interessant contra Instagram, que aplica una norma súper rígida, i censura, i exerceix violència. A més, rebutjo la idea de semblar espontània i casual. No ho he estat en la vida.

Tots fem una performance a les xarxes, en siguem més o menys conscients?

Sí, i jo la faig de forma molt evident.

Recorda a allò que has escrit sobre La Zowi: s’infantilitza la seva manera d’actuar i, per això, no encaixa en els cànons feministes. Des d’uns certs feminismes es podria atacar també la teva forma d’objectualitzar-te…

I ho han fet, ho han fet…

Sí?

Jutjar l’art moralment no aporta res. I jutjar-ho pel criteri d’una suposada llavor emancipatòria… En el cas de La Zowi, no és la seva intenció resultar política i a més, sense ser-ho, ho aconsegueix per com se socialitza la seva música. “¡Yo qué me voy a hacer filósofa! Estoy cansada, quiero que me preguntéis por la yerba que fumo y por mis productores”. Em sento identificada amb ella, i amb Rihanna o Lana del Rey, però sense les polèmiques racistes d’aquesta última. Són ties que se sexualitzen de manera poderosa i utilitzen els atributs de la seva feminitat de forma molt interessant. La vulnerabilitat, el poder d’atracció, la seducció, el capital eròtic… ho utilitzen per desenvolupar imaginaris o peces artístiques molt interessants. Hi ha un feminisme que no penalitza i que no culpabilitza una dona per vestir-se provocativament. El que es coneixia abans com a “armes de dona”, per al benefici propi, em sembla fantàstic. No soc La Zowi, però em sento pròxima al que ella expressa. I després està tota la crítica fàcil del feminisme que es fa dir “radical”. Em bull la sang que aquest grupuscle s’hagi apropiat d’un epítet tan guai com “radical” per marginar algunes dones. Que unes certes feministes amb visió puritana, i això m’ha passat, m’assenyalin dient que soc una nena amb el cap buit i –cita literal– que “li faig un mal servei al feminisme”… Em diuen esclava del patriarcat. Quan algú em diu això, els deixo anar la xapa de la vida i es tornen boges.

Quina és aquesta xapa?

Sense que jo sigui una liberal i sense menystenir els perills de la lliure elecció, pel fet que jo mateixa m’objectualitzi no soc menys feminista. Per vanitat i per narcisisme ho faig. I sé el que això comporta. Sé el que comporta vestir així pel carrer [es mira de dalt a baix, repassant el vestit llarg que llueix avui], però ho faig igualment. I no soc naïf. És el mateix tipus de feminisme que criminalitza les treballadores sexuals. Mateixos arguments. En quin moment aprofitar-te del sistema que t’explota i donar-li la volta és negatiu? La seducció i la bellesa són part de la vida. Em peta el cap. M’he hagut d’enfrontar a aquests feminismes moralitzadors i puritans, a una escala petitíssima, perquè no soc ningú, però m’ha passat.

Em bull la sang que un grupuscle feminista s’hagi apropiat de l’epítet ‘radical’ per marginar algunes dones

Tens un treball precari, vius a casa dels pares, no tens una vida de luxe, però reivindiques el glamur. Ets per això una aliada del capital?

Jo no em considero ningú per parlar de precarietat, tinc clar el meu privilegi. Parlar de precarietat en el món de les arts s’ha convertit en una moda… i, en molts casos, veig aquesta tendència en veus que no són tan precàries. Jo sé que, pel meu àmbit, com a treballadora de la cultura, podria entrar en aquest marc, però jo tinc un lloc on caure morta. Em bull la sang també veure qui romantitza la pobresa. És una merda. Una altra cosa és que a mi m’encanta reivindicar el luxe i el glamur, sense poder viure com Paris Hilton. Per això m’agrada el trap i la utilització de la moda i els logos que fan. Aquesta ostentació. Sempre m’he preocupat per vestir bé i per tenir estil, que és diferent a seguir tendències. Veus a cada persona… “M’he comprat un top de setí a Ali Express”. Doncs no, no ets avantguardista de la moda. [Riu]

L’estil només serveix per a la construcció del jo? Hi ha alguna corretja de transmissió cap a allò col·lectiu?

Per descomptat que té a veure amb el jo, i amb l’expressió de la personalitat, però òbviament tu et vesteixes i estàs en contacte amb persones; hi ha una mediació del modelet. Tret que et quedis a casa tot el dia amb el batí. Però tu et vesteixes i socialitzes. Això sonarà antic, però és un respecte i una consideració cap als altres, encara que entenc a qui no li vingui de gust. Però per a mi té a veure amb allò artístic, encara que sigui funcional. Ens arreglem per a les unes i les altres, ho diem molt amb les amigues. Em sembla que és convertir-ho en una ocasió especial.

Reforçar una simbologia?

D’alguna manera, suposo. Hi ha molta cosa sociològica darrere d’això.

Ser estilós s’ha desclassat? Perquè poder, pots vestir de marca falsa.

Hi ha una cosa democratitzadora en ser estilós. Els pobres vestint com els rics, i els rics com els pobres. A Catalunya, la burgesia catalana té aquesta cosa de ser discreta i de demonitzar allò ostentós perquè és xaró. Ara, és veritat que el capital que mana és l’econòmic, perquè abans l’econòmic i el cultural estaven més lligats. Continuen estant lligats, però ara hi ha més hegemonia de l’econòmic. I aquí sorgeix el nou-ric i Donald Trump… i com té decorada casa seva. És la imatge que es fa la gent de classe baixa de com viu un ric. Com a filla i descendent de la burgesia catalana, no m’interessa res això de rebutjar l’ostentació. Reivindicar el luxe és una cosa democràtica. “Ui, jo, discret. Tot caríssim, però que no es vegi”. Yung Beef, si el té, traurà a passejar el Ferrari. El luxe i el glamur, encara que sigui d’imitació, són coses que li donen alegria a la vida. De la mateixa manera que et pot interessar l’art o la pintura.

M’encanta reivindicar el luxe i el glamur, sense poder viure com Paris Hilton. Per això m’agrada el trap

L’austeritat està promoguda per l’esquerra?

Sí. Tinc un tuit sobre això: “Un dels pitjors errors de l’esquerra ha estat demonitzar el luxe”. Una imitació de mercadillo de Gucci, però també el luxe com a actitud. Per això m’interessa el trap, perquè ho ha entès.

El luxe és individualitat?

No té perquè. Perquè després Yung Beef, en concret, és el primer que diu que “Al rico le robo pero a mis amigos les comparto todo”. Potser cal trencar l’associació entre el luxe i l’individualisme i allò no comunitari.

El luxe es pot deslligar del consum?

El glamur, o com li vulguis dir, té a veure amb una cosa que tinc molt present, que és l’elegància, que sembla patrimoni de les classes riques de sempre, i és mentida. Jo veig elegància a molts llocs. No és patrimoni de classe.

L’elegància és la bellesa quotidiana?

Sí. Em repeteixo: ni luxe ni elegància haurien de ser patrimoni de cap classe.

Hi ha una cosa democratitzadora en ser estilós. L’elegància no és patrimoni de les classes riques

Una altra de les teves grans motivacions és la passió. Aquest feminisme més moralista t’ataca per una perpetuació de l’amor romàntic. ¿El que proposeu amb la poeta Juana Dolores (PaperLlull) és una tercera via de l’amor fora d’aquesta perpetuació, però també lluny dels discursos imperants de la no monogàmia?

Totes aquestes reflexions venen ja de fa temps, del que s’ha anomenat poliamor o discursos de la no monogàmia, sí. I viscuts en les meves pròpies carns. Perquè jo veig molta gent parlar d’aquests temes i no haver-ho practicat mai. Sé el que és, a les verdes i a les madures; encara que només amb l’experiència no pots parlar del tema, perquè l’experiència no equival a coneixement. Dit això, tota aquesta eclosió de nous models relacionals, que tenen molt de sentit, perquè el que es coneix com a amor romàntic peta i no ens serveix –evident–, ho qüestionen, però també fan tabula rasa, encara que hi ha coses aquí, en l’amor romàntic, que són súper vàlides i que ens donen la vida.

Per exemple?

Els vincles estables i prolongats en el temps, o el cuidar-se, o la lleialtat, com a concepte, i no lligat a una relació exclusiva. Hi ha molts valors que de sobte semblen tradicionals, associats a l’amor romàntic, que m’interessen. De quin romanticisme parlem, a més? Perquè, com a moviment literari i cultural, cadascun té una visió d’ell. M’interessa Brigitte Vasallo quan ho defineix com a “amor Disney”. Hi ha discursos sobre el poliamor, a l’actualitat, molt mediocres i que donen carta blanca a caure en un consum de cossos i sembrar el món de cadàvers emocionals. Això de la millor opció, com es veu a Tinder, de la qual he estat usuària. Aquest “Sempre hi haurà un update”. La tinderització dels afectes… Qüestionem la monogàmia com a únic model exclusiu de vida, però no demonitzem tota la resta: ampliem. Ampliem aquest ventall de possibilitats sense de sobte destruir-ho tot, perquè a una persona, per conveniència o per logística, li pot anar millor tenir una relació monògama o oberta jeràrquica. A nivell teòric em sembla interessant, però el poliamor, de veritat… Em peta el cap. Igual perquè soc una intensa i una passional de la vida. Em sembla començar la casa per la teulada.

Donar-li el marc del poliamor a un tio hetero és gairebé oferir-li una granada, sembrar el món de cadàvers emocionals

En quin sentit?

Sobretot des del marc de les relacions heteros, que és el que conec. Perquè donar-li el marc del poliamor a un tio hetero és gairebé oferir-li una granada, sincerament. Perquè això li pot donar màniga ampla per ser un miserable emocional i a sobre legitimar-se mitjançant un discurs que l’avala per no cuidar i tractar a la gent com a objectes. No m’interessa gens això de Mark Fisher i l’hedonia depressiva, una espècie de recerca del plaer constant i del cos disponible, però alhora estar podrit per dins. Hi ha una frase de la Juani [Juana Dolores] que diu: “El feminisme anticapitalista serà romàntic o no serà”. Ser romàntic és molt ampli i estaria bé que ho deslliguem d’allò tòxic.

Ser feminista no ha de significar matar allò simbòlic que hi ha en les relacions, i que les fa especials, no?

És clar.

Permeten les xarxes socials i les plataformes de contactes donar simbologies a aquest nou amor romàntic? Permet un dol el ghosting [desaparèixer a Tinder]?

Roland Barthes ja parlava de ghosting a Fragments d’un discurs amorós, això és molt vell. Jo el que penso és que cal escriure una ars amatoria del segle XXI, uns nous fragments per a un nou discurs amorós; si els meus mals d’amors no m’ho impedeixen, l’intentaré fer jo. [Riu] Però és una cosa a construir col·lectivament. Cal tenir un debat real sobre aquests temes. Perquè quan Vasallo parla sobre el poliamor… Jo em veig molt poliamorosa, però amb les meves amigues. Les relacions més intenses i fructíferes són les que he tingut amb les meves amigues. Em sembla polític i interessant desjerarquitzar els afectes de la parella. Amb això no vull dir que critiqui a qui s’aïlla perquè té una parella i vol una família. Però fer l’esforç en l’amistat… L’amistat és romàntica i platònica. Per què això no és poliamor i follar-me cinc tios, sí?

Perquè el sexe està al centre?

Sí. I això és tricky. Hi ha demonitzacions de l’amor romàntic que no van de cara, perquè realment el que interessa és el consum de cossos sense que això impliqui una responsabilitat emocional. Tinc un altre tuit que diu: “El meu animal mitològic preferit és la responsabilitat emocional dels tios heteros”. Encara que compte amb l’absurd de la gestió de les emocions…

Absurd?

Jo no vull gestionar les meves emocions. Vull sentir-les. Jo he arribat a sentir cada cosa… “Quan la teva parella hagi quedat amb un altre, fes-te un diagrama de formatgets dels teus sentiments. Formatget de frustració, formatget de…”. Tu creus que si estic gelosa que t’hi cagues puc fer això? El poliamor no elimina la gelosia. Una cosa que va dir Marina Garcés que em sembla clau: “Ens estan colant amor liberalitzat per amor lliure”. Molts discursos de la no monogàmia diuen que connecten discursos de l’amor lliure amb els anarquistes del segle XIX, quan aquestes persones parlaven d’una societat igualitària i comunal, molt diferent a l’actual. Menys polvos de merda i més cartes d’amor, si us plau.

Tancar