Tancar
  • Reportatge
  • Treball

Sushi i ‘burgers’ de primera necessitat

Fins a nou avís, des d’aquell dissabte 14 de març només existien dues menes de feines: les essencials i les no essencials. Així ho va disposar el Reial decret 463/2020 amb el qual es va declarar l’estat d’alarma a l’Estat espanyol per la crisi sanitària de la Covid-19. Pocs dies després, ja no hi havia hores punta. Els vagons de metro es van buidar de treballadors no essencials. Els carrers, de tan quiets, semblaven una foto. Els semàfors estaven per fer bonic.

I, de sobte: fiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuum!

Una bicicleta trencava l’estampa. Era tan dens el silenci que se sentia nítidament el frec dels pneumàtics amb l’asfalt. Aixecaves la vista i era una d’aquelles bicis amb closca. Groc. Verd. Blau. Algú havia demanat alguna cosa a domicili.

“Nosaltres no vam estar gens d’acord que s’inclogués als riders [repartidors de plataforma] com a treballadors essencials —diu Nuria Soto, portaveu del sindicat Riders x Derechos—, i menys sense delimitar quin tipus de productes es podien demanar per les app i quins no. Que et portin sushi a casa és primera necessitat?”.

Així mateix, Robert Castro, advocat laboralista i portaveu del sindicat FreeRiders denuncia que es van ignorar per complet les demandes dels sindicats. “Es va llençar al carrer els repartidors sense poder garantir la seva seguretat. Les empreses que van donar material de protecció ho van fer tard i malament. I el que és pitjor, amb una prevenció de riscos laborals insuficient i cutre”, es queixa.

La portaveu de Riders x Derechos afegeix que “enviar una newsletter amb informació que pots aconseguir tu mateix a Google no serveix per a res”. “I a la vista està que els protocols d’aquestes empreses no han funcionat. S’han produït aglomeracions en els restaurants i hem vist repartidors sense guants i sense mascareta”, s’esplaia Soto.

Glovo, principal empresa del sector, amb prop d’11.000 repartidors a tot l’Estat, no ha accedit a donar una entrevista a deriva. Via correu electrònic, s’ha remès a una valoració general sobre la seva activitat durant la pandèmia, en la qual es pot llegir:

“Desde el inicio de la pandemia, la compañía ha proporcionado kits de seguridad e higiene a los colaboradores para protegerse y evitar contagios, entregando más 130.000 guantes y 190.000 mascarillas”.

Aquestes són les històries de quatre riders que van treballar durant el confinament.

La càpsula de seguretat

No havia sentit mai un dolor com aquest. És constant… Com una agulla que se’m clava.

La setmana passada vaig estar a full de pastilles.

Comença al lumbago, a sota l’esquena. Se me’n va i després torna a aparèixer. Em puja per un costat i se’m queda al trapezi.

Vaig canviar la suspensió de darrere de la moto per descartar que fos això. Em vaig deixar 310 euros en uns amortidors YSS perquè els meus estaven gastats, però el dolor va continuar. 

Ara m’estic prenent unes pastilles més fortes i avui m’he llevat millor. Descansaré un parell de dies. Total, fa poc un client em va valorar malament una entrega i a l’app se m’han obert menys hores a repartir. 

És una merda perquè és la meva única font d’ingressos i a Glovo, si no treballes, no ingresses. Jo necessito produir perquè… detrás de esto es que pago mi piso y que mi familia come… i així li envio diners a la meva mare cada mes. Però fins que no arribi el cap de setmana, que no comptin amb mi. 

La primera quinzena va ser una paranoia. Ens enfrontàvem a una cosa invisible, no feien tests a ningú i la ciutat sencera volia que li portéssim comandes. Vaig tenir por, com tots, i em vaig veure com un focus de contagi. De seguida vaig comprar gel i una mascareta com vaig poder. Totes les mesures que vaig prendre me les vaig pagar jo, corrieron de mi parte

Vaig decidir treballar del tirón. De les deu del matí a les vuit del vespre. Quan sortia al matí m’emportava el meu sandwich de york amb formatge i me’l menjava al carrer. Així evitava anar dos cops a casa i exposar la meva nòvia. 

Però el que em feia sentir segur de veritat era el meu casc. És d’aquests que cobreixen el cap sencer. Negre. El portava posat tota l’estona, durant hores i hores. No me’l treia en cap moment i ara… me tiene medio afectado. Per a mi, era com estar dins d’una càpsula de seguretat. 

Cada cop que feia una entrega, m’apujava la visera. De vegades obrien la porta o, simplement, em deien:

Déjalo ahí.

Ens enfrontàvem a una cosa invisible, no feien tests a ningú i la ciutat sencera volia que li portéssim comandes

***

Jo m’he sentit essencial, però els clients ens utilitzaven completament. 

Un dia em va entrar una comanda que deia: 

“Ven a recoger una bolsa”.

Així que li vaig anar a recollir a la senyora. 

Quan reps un paquet, a l’app de Glovo no et surt el punt d’entrega. Només quan ho reculls t’hi apareix la destinació. 

Prems un botó i et surt el carrer i el número. Ho vaig posar a Google Maps i vaig anar cap allà. Quan vaig arribar, gairebé per inèrcia… et pots creure que estava davant d’un hospital?

Buff…

Et juro que el cos em va començar a tremolar… ¿Será que este sea el día en que me contagie?

Vaig imaginar que portava algun paquet per un pacient ingressat. Vaig tancar el casc i, intentant aguantar la respiració, vaig anar cap a les recepcionistes.

—Hola… M’han enviat a entregar això, però no pujaré, no vull anar a l’habitació del pacient.

Elles tampoc volien pujar. No estava permès passar a segons quines zones. Al final, em va tocar trucar a la senyora.

—Mira… de veritat, això que has fet… No m’has avisat que era per un hospital i estem en la situació que estem. Et truco per dir-te que no pujaré a l’habitació a entregar el paquet, el deixaré a recepció.

Vaig marxar tan de pressa com vaig poder. Em vaig desinfectar amb el gel i vaig continuar repartint.

Després d’aquesta comanda, em va tocar fer tres entregues més a hospitals. Enviaven roba, tablets, llibres… coses per distreure els pacients. Vaig repartir a l’Universitari de Moncloa, el de San Rafael i l’Hospital La Princesa. 

És veritat que, oficialment, Glovo va dir que durant el confinament no ens penalitzarien per cancel·lar comandes. Però no saps mai què fa l’empresa amb tu, ni quines conseqüències pot tenir, per exemple, rebutjar moltes comandes. 

I no era només això. El principal problema era que jo no sabia que hauria d’anar a hospitals quan recollia les coses. Els clients no m’ho deien. 

Ja saps, això d’“Ah, mira, és un repartidor, que s’espavili”.

Cada cop que entrava em posava a tremolar. Tancava el casc, intentava no respirar i deixava el paquet com podia. 

Només vaig pujar una vegada a la primera planta. Era un cas que feia molta pena. El pacient estava en una habitació, allà, tancat. Vaig pujar les escales i vaig trucar a la porta…

Aquí se lo dejo…

Malsons? No, no vaig tenir malsons. Arribava tan rebentat a casa que dormia del tirón

El meu cos al límit

Si el virus estava en algun lloc era en aquelles cues.

Anaves al KFC del carrer de Sants, a Barcelona, i veies a quinze o vint riders aixafats a la porta. Enganxats els uns als altres.

Darrere d’aquell tap humà, una taula amb gel desinfectant ens bloquejava l’entrada al restaurant. L’objectiu dels riders era fer-se lloc en aquell mur de persones davant de la taula. I esperar.

A l’altra banda del vidre, una noia del KFC feia trenta coses a la vegada. Preparava comandes, ordenava bosses, revisava tickets

Cada cert temps sortia de l’interior amb les mans plenes de bosses. I començava la locura

Obria la porta i els riders com:

—Uaaaaaaaaaaaaaaaaa! —se li tiraven a sobre.

Es feia un mur acústic tan fort que era impossible sentir res si no estaves a primera fila. Llavors, es posava a cridar un per un el codi de les comandes que treia:

¡Glovo Dos-Nueve-Cincooooo!

¡Glovo Cero-Cinco-Ochoooo!

¡Uber Hache-Jota-Cinco-Cuatro-Dos-Uuuuuu!

¡Glovo Cinco-Nueve-Seeeeeis!

¡Uber Cuatro-Ocho-Te-Seis-Uvedobleeeeee!

¡Uber Cu-Efe-Dos-Efe-Sieteeeeee!

¡Glovo Nueve-Cero-Treeeeeees!

¡Glovo Uno-Seis-Doooooos!

¡Uber Cuatro-Cinco-Uve-Erre-Cerooooo!

¡Glovo Seis-Cuatro-Sieteeeee!

Després d’una estona veies com anava perdent la veu. Tots anaven a saco per recollir la bossa i sortir corrents a entregar-la.

La distància de seguretat era totalment inexistent. Per a nosaltres, el temps són diners.

***

No estudia ningú per ser repartidor. No és el somni de ningú, però la vida dona moltes voltes. 

Jo em vaig mudar a Barcelona fa uns cinc anys per estudiar cinema. Em vaig graduar i ara treballo en una galeria d’art. I a vegades també em truquen per rodatges i videoclips.

Quan va començar el confinament, els meus jefes em van acomiadar fins que no tornés a obrir la galeria. Quan m’ho van dir, ja feia uns deu dies que buscava feina. 

No tinc súperpoders [Riu], pero soc de Milan. Els meus amics em deien que a Itàlia hi havia un lockdown total, que no es podia sortir de casa i que els únics que hi havia al carrer eren els riders.

Havia de fer alguna cosa per sobreviure. 

Així que em vaig posar a buscar. Però vaig buscar a saco. A SACO. Qualsevol feina. De qualsevol cosa. Vaig posar-me a buscar el que fos —EL-QUE-FOS— per poder pagar el lloguer durant el lockdown i vaig trobar això d’Uber Eats. Per a mi era com “Uau, salvada!”.

Atur? Què va!

Ja saps com és el món de l’art i el cinema. Moltes vegades et paguen en negre. He signat contractes, sí, però no han estat mai seguits. He treballat molt, però no arribo a l’any cotitzat.

La distància de seguretat era totalment inexistent. Per a nosaltres, el temps són diners

***

Això és el més dur que he fet mai.

Tinc vint-i-cinc anys, soc tècnica elèctrica i estic acostumada a carregar material pesat durant els rodatges de dotze hores. No vull fer-me la supermachota, però encara que no tingui músculs de gimnàs, estic més forta que una dona mitjana. I que molts homes. De fet, tinc el cabell curt i sempre em confonen amb un tio.

Però repartir amb la bici és una altra cosa. No havia portat mai tan al límit el meu cos. Sento com em diu: 

Para, por favor, para, para.

Sortia els set dies de la setmana. Si no, no m’arribava per al lloguer. Moltes vegades em tocava pedalar i pedalar cap amunt per 3,5 euros.

Primer et fan mal les cames, l’esquena. Després tens un esgotament que és total. 

Sushi, pokes, hamburgueses… Només capritxos, res essencial. 

Jo sabia que hauria de passar moltes hores amb la bici. Sabia que no tindria cap dret. Que aniria a treballar per a l’enemic. Que els riders cobren una merda. Que es maten. Tot això ja ho sabia. 

Ara, quan ho vius… quan ho VI-US, joder. Ho va superar tot, pero ho va superar molt, molt, molt. 

Durant el primer mes de confinament dur, Uber no em va donar cap material de seguretat. Res.

Això sí, quan et connectaves a l’app, sempre et sortia un avís:

“Precauciones por el corona… bla, bla, bla, bla, bla…”

Vint o trenta línies de text sobre mesures de prevenció. Les podies llegir, o no. Era igual.

Em vaig haver de comprar la meva mascareta de tela, perquè amb les de tires blaves i blanques t’ofegaves a les pujades. I guants.

Llavors, sorties a repartir i, de cop, et saltaven avisos:

“Ve con cuidado. Recuerda que estamos en estado de emergencia”.

No fotis, això ja ho sé. [Riu]

 

Canvi en el sistema de tarifes

El 16 d’abril, un centenar de riders es van concentrar a Madrid per denunciar que Glovo havia baixat la tarifa base en les comandes de curta distància, les més habituals. A Barcelona, de 2,80 euros a 1,30 euros. A Vitòria, de 2,5 euros a 1 euro. A Madrid, València i Sevilla, de 2,50 euros a 1,20 euros.

L’empresa ho va comunicar d’un dia per l’altre via correu electrònic:

“A partir de hoy, verás reflejada una modificación económica de los parámetros”.

En la mateixa circular, Glovo informava el rider:

“Hemos hecho un estudio de simulación para asegurar que el promedio de tus ingresos sigue siendo el mismo”.

“Alhora que Glovo baixava les tarifes a la meitat en plena pandèmia, Oscar Pierre, CEO de l’empresa, anunciava a Twitter que la seva companyia estava oferint coses tan guais com enviaments gratis a metges i medicaments de parafarmàcia, així com tota mena de promocions —apunta la portaveu de Riders x Drets, Nuria Soto—. Han aprofitat la pandèmia per fer una neteja d’imatge”.

Alhora que Glovo baixava les tarifes a la meitat en plena pandèmia, anunciava enviaments gratis a metges i promocions

Per a Robert Castro, de FreeRiders, aquesta modificació és una “perversió”. “Molts dels repartidors són migrants. Alguns, amb dificultats per parlar castellà. Si ja per si mateix els és molt complicat trobar feina, imagina’t en plena pandèmia. No els va quedar altre remei que seguir repartint amb les tarifes a la baixa”, argumenta el portaveu.

La valoració general remesa per Glovo no fa referència a la modificació de les tarifes. Però es llegeix:

“Durante la crisis las pymes que permanecieron abiertas en Glovo han visto crecer sus ventas diarias en la app hasta un 90% en comparación con datos previos a la crisis sanitaria”.

Cerveses, tabac i piles

Jo estava a casa preparant-me per sortir a treballar, com cada tarda, quan ho vaig saber.

Mira, acá llegó un correo de Glovo donde dice que mañana nos cambian el sistema de las tarifas —li vaig dir a la meva dona.

¿Cambiaron para bien o para mal? —em va contestar.

En aquell moment no ho sabia. El comunicat deia que no notaríem un efecte en els guanys. Tocava sortir al carrer, repartir i fer números.

No ho esperava ningú, absolutament ningú. I això ens va molestar. Molt. Va ser el tema de conversa durant setmanes, al carrer i en els nostres grups de Whatsapp. Molts riders volen ser assalariats, molts volen ser autònoms, però tots estàvem en contra del canvi de tarifes i de com s’havia fet.

No obstant això, per a mi, no va existir mai la possibilitat de deixar de treballar. Els primers dies de confinament, la meva dona ho intentava.

Bueno, no te estoy obligando a quedarte en casa, ¿eh…? Pero que sepas que, si quieres quedarte… puedes quedarte…

El que digui que no va sentir por menteix, però les factures arribaven puntuals.

Vaig sortir des del primer dia. Glovo va tardar com uns vint dies més a lliurar-nos algunes mascaretes. D’un sol ús. En poc temps, van tornar a escassejar. Érem nosaltres els que havíem d’aconseguir les mesures de protecció.

En el meu cas, un amic en va trobar i les va compartir amb mi.

***

Fa dos anys que vaig arribar de Veneçuela. Vaig venir sol, la meva família es va quedar allà. En arribar, se’m va fer bastant complicat trobar feina i l’opció de repartir va ser una gran solució. Vivia en una habitació en un pis compartit i tenia poques despeses. Després d’un temps, van venir la meva dona i el meu fill i la cosa va canviar.

***

Papá, ¿qué tal te va con las nuevas tarifas? —em va preguntar el meu fill un dia.

Li vaig respondre el mateix que els diria ara als responsables de Glovo. Però en el seu moment els vaig concedir el benefici del dubte.

Tres dies després del correu amb el canvi de tarifes, Glovo ens va enviar un altre correu amb una invitació. Ens convocaven a un Zoom per escoltar les nostres opinions.

La reunió va ser d’una hora. D’una banda, estaven el cap de logística, el de comunicacions i el de tecnologia. De l’altra, érem uns 400 repartidors. Jo no vaig tenir l’oportunitat d’intervenir. Intentaves demanar la paraula, però sempre estaves a la cua.

—Espereu uns dies i veureu els guanys diaris. Veureu els guanys per hores. Mireu bé els números —ens deien.

Això va ser el que vaig fer. Vaig esperar i vaig seguir currant.

Una de les comandes que més recordo va ser quan li vaig portar la compra a una senyora d’edat avançada.

—La meva filla em visitava cada dia, però ara ja no pot venir —em va dir.

Hi havia persones grans que no podien sortir de casa. O els feia por. Aquella mateixa senyora em va demanar si li podia llençar les escombraries.

—No es preocupi, ja la hi tiro jo.

Però així com t’explico això, també va haver-hi moltes altres comandes que et feien plantejar si allò era essencial. Cada nit, com abans del confinament, et demanaven cerveses. Una matinada vaig repartir un paquet de tabac i unes bateries AAA.

Pues mira, hijo, antes igual en tres horas hacía diez pedidos. Ahora igual hago dieciséis, pero por la misma cantidad de dinero. O sea, que trabajo más, pero por la misma cantidad de dinero o incluso un poco menos —li vaig respondre.

La disputa del model laboral

Repartidors i sindicats denuncien que la crisi de la Covid-19 ha tingut un impacte especial en els riders a conseqüència de la disputa per la relació laboral entre les app i els repartidors.

“Glovo i les altres plataformes no van fer una formació de riscos laborals, perquè això suposava entrar en contradicció amb el model d’autònoms que defensen”, afirma el portaveu de Free Riders. Per a Robert Castro, una formació correcta hauria implicat el reconeixement dels riders com a falsos autònoms, ja que “segons la normativa de prevenció de riscos laborals, és responsabilitat de l’empresa garantir la salut i la seguretat dels seus treballadors”.

En el correu genèric que Glovo ha enviat a deriva s’enumeren les mesures de protecció per als repartidors que va prendre la plataforma: “Lliuraments sense contacte”, “Pagament amb targeta”, “Lliurament de kits de seguretat i higiene” i “Canal de comunicació 24 hores via mail”. A més, afegeix:

“La compañía ha dado soporte económico a los repartidores diagnosticados por el Covid-19 durante el tiempo que duró la cuarentena”.

Malgrat ser preguntada directament per això, Glovo no concreta la quantitat d’aquest suport ni si també estava disponible per als riders amb símptomes de Covid-19 que no poguessin fer-se els tests corresponents.

“No necessitem la compassió de les empreses —contesta Nuria Soto, portaveu de Riders x Derechos—. Necessitem drets laborals i amb això ja ve la resta. No és el mateix que Glovo obri un fons per malaltia que els riders cotitzin, tinguin una baixa laboral i cobrin el que els toca. Necessitem que se’ns reconegui com a treballadors”.

 

A la llista negra

A mi el confinament em va pillar a casa de la meua mare.

Després de l’hòstia que per poc no em deixa gilipolles, em feia molt pal que els meus companys de pis m’haguessen d’ajudar a dutxar-me i netejar el cul, així que me’n vaig anar a viure amb ella. I, clar, menjar i tot això, sí, però pasta no me’n donava, saps? I així se m’acumulaven les factures.

Quan vaig tornar a tocar la bici encara se’m menejava una dent i tenia el braç una mica pa’allá.

—Joder, una altra vegada —vaig pensar.

Els col·legues em preguntaven per què eixia a repartir, per què me la jugava en plena pandèmia si guanyava tan poc.

—Tio, perquè jo amb els 250 euros de la pensió del meu pare visc deu o quinze dies al mes, no més.

Vaig començar a eixir cada dia. Em sentia absurd repartint hamburgueses. Una amiga va perdre dos familiars directes i no la vaig poder veure. Ni jo ni ningú. I em fotia profundament pensar que va estar sola durant l’enterrament, mentre eixa nit la gent demanava pizzes a domicili.

Hi va haver una vegada que vaig eixir un poc abans de les huit i algú em va cridar:

¡Esto también va por los repartidores!

I jo em vaig posar en plan joder, tio, m’estan posant al costat dels metges, les infermeres, les treballadores dels supermercats… i jo estic aquí repartint menjar a gent a qui li fa pal cuinar. Jo no em meresc que m’aplaudisquen, sinó unes condicions de treball dignes.

Després d’allò, eixia sempre quan acabaven els aplaudiments.

***

La meua bici és una bici negra del Decathlon de fa quinze anys o així. Cascadíssima i plena de pegatinas. De totes, la que més em mola és la de “Deliveroo explota”.

“Deliveroo explota”. “Deliveroo manipula”. “Deliveroo despide”. “Deliveroo esclaviza”.

Estes són les millors.

Després també tinc molts logos:

Riders x Derechos. Riders United. Yac. La Pájara. La Intersindical. La de No más precariedad”.

Jo no me n’amague.

A mi em coneixen com el repartidor de la mochila de las pegatinas, perquè a banda de la bici, la motxilla també l’en tinc plena. Jo ara curro per Uber Eats, però vaig amb la de Glovo, i a sota del logo he posat:

—MATA.

Saps? Perquè la gent veja el “Glovo” i, sota, llegesquen “mata”. GLOVO-MATA.

Alguna volta se m’acosta tímidament algun repartidor, però no em pregunten massa, i menys per les pegatinas. Em saluden, eh? Però de lluny. Saben que, si els veuen parlant amb mi, el seu curro perilla.

És el que té estar a la llista negra d’una multinacional.

La veritat és que si fa quatre anys algú m’hagués dit que hui seria portaveu d’un sindicat, que aniria a Madrid a parlar amb la ministra de treball o al Parlament Europeu, el primer que li haguera dit és que què s’havia fumat. El segon, li haguera demanat el número del seu camell. [Riu]

Vaig tenir sort. Em vaig creuar amb les persones indicades i em van obrir els ulls sobre la figura del fals autònom; perquè es respecten els nostres drets hem d’estar organitzats. I això és el que vam fer aquí a València quan el Govern ens va declarar essencials.

No hi havia mascaretes a pràcticament cap farmàcia d’este país i, durant el primer mes, les empreses no ens van donar res per protegir-nos. Ens enviaven al carrer sense material sanitari.

Per això a Riders x Derechos centrem la nostra lluita a protegir els repartidors. Ens vam reunir amb l’Ajuntament de València i amb la Generalitat per aconseguir EPIs i gels.

Vam avisar els companys per xarxes socials amb molta antelació i cada dijous, a les set de la tarda, ens posàvem a repartir per Plaza del Norte. Donàvem cinc mascaretes a cadascun. En total, van ser més de 3.000 productes.

Allà sí que em sentia útil, i no amb les hamburguesetes de 12 euros a l’esquena.

En estos repartiments, les converses entre repartidors eren sempre les mateixes:

No queda otra.

Somos la última mierda.

Hi va haver un repartidor que es va posar a plorar quan li vam donar la mascareta i el gel, així t’ho dic. Tingues en compte que molts companys són immigrants. Alguns amb permís de treball i altres, no. Però tots depenen d’això per viure i no podien posar-se malalts. Tampoc poden sindicar-se, perquè si alguna d’estes empreses ho sap, que t’has afiliat amb nosaltres, te’n vas al carrer.

***

Cent vint-i-tres comandes. L’altre dia ho vaig mirar. Això és el que vaig repartir durant el confinament. El que més? Aquelles hamburgueses. Ni supermercat ni merdes, hamburgueses. Però hamburgueses d’hamburgueseria, eh? Hamburguesetes fines. De les que et surten per quaranta pavos i jo només me n’emporto tres.

L’únic bo de tot això és que la penya sembla —SEM-BLA— que se sentia malament per demanar allò en plena pandèmia i, tio, m’han donat més propina en el temps de pandèmia que a la resta de la meua vida treballant en estes aplicacions.

Que com sé que la penya se sentia malament? Perquè quan es va acabar el confinament es van acabar les propines. 

El que més vaig repartir van ser aquelles hamburgueses. Ni supermercat ni merdes, hamburgueses

***

Tinc una cicatriu al llavi que és per tota la vida.

I huit punts, tio. Huit punts al llavi i cinc punts a la cella. I la dent esta que se’m meneja encara cinc mesos després. 

No et mentiré, anava amb la pressió que porten tots els repartidors. La pressió de cobrar per comanda. D’entregar-ne una i haver d’anar cagant llets per l’altra perquè necessites facturar.

És que et veus obligat a saltar-te els semàfors i les lleis de trànsit.

En un moment, em vaig posar contra direcció. Tots els cotxes em venien de cara. Per evitar-los, em vaig posar per la plataforma del tramvia, val? I quan em vaig ficar a la plataforma, vaig veure que darrere em perseguia un tramvia. 

Tio, vaig donar-li canya, canya, canya, i al final…

Vaig tenir sort que hi havia una infermera a prop i va estar amb mi tota l’estona. Em va tocar el coll de seguida per veure si tenia alguna fractura.

—Em fa molt mal la cara, la cara… —era l’únic que els deia.

Normal que em fes mal. El que és el llavi, allà on s’ajunta la part inferior amb la superior… jo ho tenia completament separat. No se m’ajuntaven la part de dalt amb la de baix en cap moment. Me l’havia partit. El llavi i la cella. I un esquinç a l’escafoide. 

M’havia menjat algun piló i tenia tota la cara destrossada.

Uber no em va pagar res per l’accident. Ells et paguen el que costa l’hospitalització, que a l’Estat espanyol és zero. Però és que no em van enviar ni un mail per saber com estava. I sabien que m’havia hostiat perquè la policia els va trucar mentre jo estava a terra.

En qualsevol altre treball, hauria cobrat l’assegurança del treballador.

En el moment que tens un accident t’adones que has de lluitar perquè s’acabe la figura del fals autònom.

Si estes multinacionals saben el meu nom, és perquè alguna cosa estaré fent bé. Amb això en tinc prou.

Tancar