Tancar
  • Reportatge
  • Treball

Treballo (molt) perquè m’agrada

“Però si treballes del què vols”. “Això no és feina!”. “Ja arribarà l’estabilitat”. Amb l’excusa que són vocacionals, les feines “creatives” s’han convertit en sinònim d’autoexplotació. Pràctiques característiques del sector de l’art, com la temporalitat i la precarietat, es traslladen a oficis de la comunicació i la cultura. I les conseqüències per a la salut mental són directes. Les mateixes tecnologies que contribueixen al problema són part de la solució; l’esperança pot ser 2.0.

Només hi ha un tipus de nervis pitjors que els que es tenen sobre un escenari. I són els que es tenen abans i després de pujar-hi quan, en consultar el mòbil, les notificacions dupliquen en nombre el públic de la sala. La majoria d’escenes transcorren avui dia en stories. No cal ser artista per experimentar l’estrés de la projecció.

L’Anabel Llorente, educadora social de professió, ha viscut aquests nervis en diverses ocasions. Els de l’escenari, de manera puntual, i els del mòbil, de forma regular, d’ençà la publicació el setembre del 2018 d’un vídeo al seu compte d’Instagram on reflexionava sobre situacions quotidianes des de la perspectiva feminista. Va anomenar aquests esbossos True story.

Aquesta jove d’El Clot, de Barcelona, sempre havia fantasejat amb la idea de dedicar-se a feines creatives. Després d’aquells vídeos va arribar el match; en menys de dos mesos, el nombre de followers es va multiplicar i el seu mòbil va omplir-se de notificacions. Centenars de missatges de persones que havien passat per les mateixes situacions que ella explicava i, camuflades, alguna oferta de col·laboració. “Les notificacions eren incomptables: cada dos minuts, vint, que era el màxim que em deixava veure”. 

L’allau va ser tal que Llorente va petar.

L’autora de True story, @catana3el a les xarxes socials, va topar amb un dilema: no podia deixar la seva feina a mitja jornada com a educadora per la inestabilitat de les propostes que li arribaven, totes elles oferiments puntuals i, en general, mal remunerats. Alhora, però, cada vegada que el telèfon vibrava amb un nou missatge l’envaïa l’esperança. “He de contestar, potser és alguna cosa interessant”, es deia a ella mateixa.

El Nadal d’aquell mateix any va participar en un recital de comèdia a Madrid. Va ser el principi del final. No passava per un bon moment, però era “L’oportunitat”. Va explicar la seva experiència vital dalt de l’escenari; ningú va riure. Ho explicava amb tanta cruesa que no va provocar ni un somriure. Llorente ja estava veient un especialista per tractar els símptomes d’ansietat i depressió. La sobreexposició els va fer augmentar.

Pocs dies després, va desaparèixer de les xarxes socials.

***

La història de l’Anabel no és una excepció.

No tothom guanya followers cada vegada que respira. Però el que sí que és generacional és el desig de treballar del que ens agrada, ens omple i, en última instància, ens alimenta. I el mercat laboral està encantat. Tant és així que diverses veus s’han rebel·lat contra els treballs hegemònics del capitalisme immaterial, anomenat així perquè les competències i habilitats individuals del treballador esdevenen el centre de l’activitat productiva. Persona i feina es fusionen.

Una de les expertes que més rellevància ha guanyat els darrers anys és la doctora Remedios Zafra. Autora d’El Entusiasmo, Premi Anagrama d’Assaig 2017. L’especialista alerta dels perills dels treballs basats en el jo, treballs que construeixen la identitat i que no només serveixen per pagar les factures.

“Cada cop es pot portar més al món cultural, creatiu o acadèmic. L’antic model de producció artístic està passant a ser l’econòmic dominant. El mode artístic convertia una vocació en el centre de la pràctica, no tenia perquè ser remunerada, convertia el jo en el centre del treball. La vanitat com a forma de pagament”, diu Zafra, que atén la trucada de DERIVA entre tutories universitàries.

Les pràctiques fins ara consentides al món artístic (assumir el pagament amb la visibilitat, la temporalitat i la conseqüent precarietat), han passat a ser el centre de moltes feines publicitàries, acadèmiques, periodístiques, comunicatives i culturals.

A Espanya hi ha, segons el Fòrum Europeu de Professionals Independents (EFIP), 700.000 treballadors independents. Un 40% més que fa deu anys. El mateix any de la publicació del llibre de Zafra, 2017, es va dir al festival WeShare de Barcelona que el 2020 la meitat de treballadors dels Estats Units serien autònoms. Tot i que encara no s’han assolit aquestes xifres, la popularització de la uberització econòmica –treballs puntuals i de plataforma– és inqüestionable; l’associació Freelancing in America creu que s’arribarà definitivament al 50% de treball autònom el 2027.

Remedios Zafra fa anys que defensa que el gran error és seguir veient la proliferació d’aquestes pràctiques com a “només d’artistes”. “Això caracteritza gairebé tots els treballadors que utilitzen la tecnologia, i cada vegada n’hi haurà més. La tecnologia ha estat el punt d’inflexió, i sempre sota els epígrafs de bon to a l’hora de flexibilitzar la feina”. Diu Zafra que les empreses saben que aquestes feines parteixen d’una vocació i per això es beneficies de la “temporalitat i precarietat de les persones que estan sempre disponibles per ser aspirants”. “Conec persones de l’acadèmia de 40 i 50 anys que segueixen a la roda d’aspirants tot i ser grans professionals”.

La professora, directora i assagista Ingrid Guardiola s’expressa en la mateixa línia. “Aquests problemes afecten tots els sectors. I només s’expliquen els casos d’èxit. S’està fent una operació de màrqueting perquè el futur sigui més flexible, més precari, més inestable. Així acabarem sent més conformistes”.

La xarxa laboral per a autònoms Malt, la principal de l’estat amb 170.000 freelancers registrats, secunda les paraules de les expertes: el 75% dels enquestats va decidir per ells mateixos fer-se freelance. Perquè buscaven una major estabilitat entre la vida laboral i personal, satisfer el seu esperit emprenedor i aprofitar una oportunitat. La mitjana d’edat de la plataforma és de 35 anys.

***

Avui dia és impossible tenir una taula de treball buida. Es poden treure les plantes, els post-it, llums, claus, llibres i tabac. Però només el mòbil ja ocupa més espai –mental– que tots aquests objectes junts.

Queralt Lahoz disposa un ordinador (tancat), dues llibretes i el telèfon sobre la taula. Tot a punt per començar a escriure.

“Piiip”, la distreu el telèfon.

El posa en silenci.

Les llums s’il·luminen. “No és blanca, serà un correu”.

Torna a la llibreta.

Mira el telèfon: un correu sense rellevància. Ni una línia escrita en mitja hora.

Queralt Lahoz, cantautora de Santa Coloma de Gramenet de 28 anys, treballa en el seu primer Ep en solitari, 1917 (Say it Loud Records). La jove viu de la música des de fa tres anys gràcies a un projecte de duet, De la Carmela. No pot dir que no a res: missatges, trucades, correus electrònics i Instagram (@queralt_lahoz) són la via per arribar a la feina.

“Siguis il·lustrador o cantant, dins o fora de l’art, t’esclavitzes. Tens una autoexigència tan, tan forta. I te la menges tu sol. Ens han individualitzat. Arribes a un punt de ‘he d’estar a aquella hora’, ‘complir amb aquella data…’. Tot per tal de complir amb les expectatives i el treball autoimposat. Cada cop més feina i menys remuneració. És una roda on estem tots: estar fantàsticament i perfecte, arribar a la meta sense que sembli que sues”, diu.

“El sistema intenta normalitzar i dona per fet que els treballs són una seqüència de petites activitats i col·laboracions, eufemismes variats, que van ocupant el nostre temps fins al punt de robar-nos el més valuós: el temps buit, necessari per a la presa de consciència, per reprendre la nostra activitat creativa i per [desenvolupar] la nostra solidaritat entre iguals”, explica Zafra. “En aquestes feines es barregen vida i feina de manera molt clara, la forma que tenen d’implicar-te és des d’un conductisme estrany, reforçat positivament pel teu ànim d’identitat, entrant en un terreny que en principi recau sobre l’individu. La tasca de pensar-se i cultivar-se ha de recaure sobre un mateix. Si ho fa l’empresa, tot tu estàs en venta”, diu Guardiola.

Queralt Lahoz dedica una hora i cinquanta minuts del seu dia a Instagram. La majoria del temps contesta missatges de la seva comunitat de 7.000 followers. Mentre beu d’una tassa de cafè amb llet que ja ha reomplert una vegada, comenta: “Som nosaltres els que seguim el ritme. Té un punt addictiu, perquè t’adones que la gent està pendent de tu i vols fer-te visible; aquest ‘ei’, ‘ei’, ei’ ens enganxa i ens fa esclaus. Els algoritmes: no surt destacat, no es veu, cal tornar a publicar”.

***

“Gilles Deleuze [filòsof francès] comentava, sobre la creativitat, que no es tractava tant d’escollir una o altra tècnica, sinó d’escollir entre la domesticació o la mateixa creativitat. Què volem fer? Volem fer el que fa tothom o volem aturar-nos i trencar aquesta lògica? Potser hem d’esforçar-nos per acceptar menys i aprendre a enfrontar-se al rebuig i profunditzar més en aquesta lògica addictiva d’acumular mèrits. Aquesta domesticació té molt a veure amb l’ansietat, escollir domesticació et sotmet. Et col·loca a la via de fer el que tothom fa. Els meus estudiants em pregunten: ‘Podem fer altres coses?’. Hem de fer altres coses. Ens afarta que això no ens serveixi, ens faci mal, ens faci enmalaltir. Les malalties de l’ànima han estat fins fa poc quelcom que amagàvem. Tots necessitem ansiolítics i relaxar el ritme, creem que som pocs, però és impressionant com allà on mirem és el més normal”, diu Zafra.

***

Després de mesos de silenci a Youtube, Anabel Llorente va publicar un vídeo: “POR QUÉ DESAPARECÍ”.

Llorente explicava les conseqüències que la feina somiada tenia sobre la seva salut mental i emocional. D’una feina precària i estressant. Les conseqüències de la mala relació entre ego i treball, i la freqüent autoexplotació. 

“M’he adonat moltes vegades que el meu ego se sostenia sobre un món horrible. Les xarxes es dediquen a insuflar-nos ego, i l’addicció va més enllà de les xifres dels influencers. He estat capaç de sortir d’això, però m’ha costat molta feina emocional. Em vaig treure les aplicacions perquè patia ansietat. Hi havia dues aplicacions que em feien por. Em donava ansietat tenir dues aplicacions amb tantes notificacions!”.

Un bon dia, va eliminar les aplicacions.

Però després de refugiar-se en el ioga, els amics i la família, va sentir que havia de compartir el seu relat en les mateixes xarxes que l’havien ofegat. “Mira, no sé si un dia em fotré un tret al cap, però almenys sabreu perquè”, es va dir. “Volia apropar tot això a qui ho ha patit, i a qui no. Tinc una depressió, prenc medicació, però tinc dies que soc la més graciosa de casa meva. La depressió no et marca la identitat”, explica Llorente entre riures, setmanes després de la publicació de “POR QUÉ DESAPARECÍ”.

Ingrid Guardiola veu en el reconeixement de les eines no només una forma d’apoderament en relació amb les xarxes socials, sinó també amb els treballs del jo, del capitalisme immaterial. “Cal conèixer les eines amb les que treballem, és molt fàcil conèixer els mecanismes d’un llibre [riu]. Ens hem d’esforçar a saber com funcionen els algoritmes, què es prioritza, com està jerarquitzada la informació a la interfície. Això em permet qüestionar com les pàgines posen en valor unes informacions respecte d’altres. Entendre la naturalesa econòmica d’aquestes eines. Les interfícies no generen veritats i experiències autònomes, així que tenen que estar en permanent diàleg amb el nostre entorn immediat, així que no hem de limitar les protestes a l’esfera online, hem d’estar al món físic perquè si no no serveix de res.

L’experta en pantalles defensa la separació entre la vida personal i laboral. “Hi ha una propaganda de màrqueting que ha mostrat com a espais de realització personal el que són espais de producció. Al voltant de tota aquesta cultura digital de l’autorealització i l’emprenedoria mal entesa hi ha moltes feines que es basen en que cadascú és el seu cap i cadascú ha de crear-se la seva pròpia feina. Aquest ‘hem de crear treballs que encara no existeixen’. Tota aquesta economia informal de la emprenedoria acaba creant problemes estructurals molt antics: formes de treball precàries, on demand, una cosa que va començar als vuitanta, amb equips molt atomitzats. Es perd la idea de grup i de cos de treballadors. No hi ha experiència de la col·lectivitat, pel que no tindrem força per reclamar el drets. Autònoms sols sense una xarxa social per reclamar. Hem de començar a posar noms i descriure les situacions com toca”.

Una possible sortida a la situació, més enllà de la presa de consciència, recau en els aprenentatges del feminisme. “Hi ha una analogia entre aquestes formes d’explotació contemporànies amb el que ha fet el patriarcat, que s’ha caracteritzat per fer a les dones responsables de la seva pròpia subordinació. Les ha fet tenir sempre un to afectiu per quan arribi ‘l’oportunitat’. Aquesta analogia em fa tenir una visió positiva: hem vist formes de resistència per enfrontar-se amb aquesta perversió estructural”, apunta Zarra. “El feminisme actual se sustenta en un víncul polític clàssic renovat a les xarxes; una fraternitat que uneix els que hem viscut situacions de subordinació”.

Tancar