Tancar
  • Opinió
  • Poder

Voler i no voler ser mare a la postmaternitat

28 de setembre, 28 d’octubre, 28 de novembre… 12 de desembre: consulta mèdica. Penjat a la paret de la cuina, el calendari marca amb punts vermells el començament de cada cicle menstrual i un lleuger cercle negre, destacat entre un mar de números, fixa la visita al ginecòleg de cada any. El cafè comença a bullir i, mentre omplo la tassa de l’esmorzar, visualitzo la sala d’espera d’aquella coneguda clínica de Barcelona especialitzada en salut femenina, on nombrosos cartells amb rostres de dona, alguns tersos, altres atrotinats pels anys, recorden literalment que “a partir dels 35 anys, el número i qualitat dels òvuls disminueix dràsticament”.

Ja a la clínica i sense passar del vestíbul, assumeixo la visita amb mandra i una certa reticència, perquè és impossible no sentir la pressió mèdica i social. Sé que una de les primeres preguntes que em farà la doctora després d’entrar al despatx (perquè això és el que percebo, que despatxa amb una clienta més) serà de nou si estic pensant a tenir fills. Però… ¿I si no tinc parella, crec no estar amb la persona adequada o no em sento preparada per tenir-lo sola? ¿I si encara no he trobat la resposta i de moment no sé si vull tenir nens o dubto constantment de si vull portar una vida de “mare”? ¿A quantes coses hauré de renunciar? ¿És la maternitat la fi del desenvolupament laboral i personal? ¿Per què em faig aquestes preguntes i no unes altres?

Converses de bar, fils de Twitter, posts a Instagram… Em tranquil·litza veure que aquestes preguntes també ressonen en altres dones, després d’anys en què ser mare semblava l’únic camí a seguir i una experiència de color de rosa. El concepte de maternitat s’ha desmitificat: hem decidit fer el pas, trencar el silenci, expressar i fugir de tots els tabús per mostrar la cara més complexa i fosca de la gènesi, sense por a qüestionar-nos, de manera pública i constant, el voler o el poder (o no) procrear, així com optar per noves fórmules, tant de gestació com de criança, si finalment decidim fer-ho.

Mentre espero que la infermera digui el meu nom, reviso estadístiques a través del mòbil. Segons els últims estudis, a l’Estat espanyol el 25% de les dones joves no seran mares, l’edat del primer fill o filla s’ha anat retardant fins a superar els 31 anys i la maternitat a partir dels 40 s’ha incrementat en un 62,3% a l’última dècada.

La manera de viure la maternitat ha canviat, i així ho demostren les diverses experiències que recull l’artista i activista Maria Llopis a Maternidades subversivas. Llevadores, lactivistes, ecosexuals, gynepunks o actrius porno que expliquen en primera persona parts i criances fora de la norma, i que m’han permès entendre fins a quin punt la maternitat ha estat oblidada i ha d’incloure’s en les lluites emancipadores, fugint de la imatge patriarcal, asexuada, medicalitzada i desapoderada que existia fins fa poc.

A l’Estat espanyol el 25% de les dones joves no seran mares, l’edat del primer fill es retarda fins als 31 anys i la maternitat a partir dels 40 puja un 62,3%

Com Llopis, avui són moltes les dones que s’atreveixen a escriure, a assumir dilemes i contradiccions i a lligar el viatge de la maternitat, el dubte, el desig i la realització al de la literatura sense pors ni reserves.

Els temes universals de la literatura han estat sempre l’amor i la mort, però la maternitat s’ha vist durant anys relegada a obres menors o, fins i tot, a poemes o assajos de grans escriptores invisibilitzats per la història, la crítica, els editors o els llibres de text. Poques són les que es van atrevir a abordar amb èxit aquest tema.

Simone de Beauvoir, a Ningú no neix dona, ja parla de com la maternitat a vegades s’ha utilitzat com una experiència de dominació i no d’emancipació o de creació de comunitat: “S’ha vist amb quins vels poètics es dissimulaven les monòtones càrregues que l’aclaparen: tasques domèstiques i maternitat; a canvi de la seva llibertat, li han fet el present dels fal·laços tresors de la seva ‘feminitat’”. O Adrienne Rich, que al llibre Nacemos de mujer també reflexiona sobre com les dones han estat mares i filles, però han escrit molt poc sobre aquest tema: “La gran majoria d’imatges visuals i literàries de la maternitat ens arriba filtrada per la consciència masculina individual i col·lectiva”. 

Des del fons del passadís ressona una veu. És el meu torn. Em poso dempeus, disposada a creuar aquest laberint de saletes d’espera i maternitat programada que em farà arribar fins a la doctora. Pel camí vaig pensant, mentre somric… i què opinaria de mi Beauvoir si em veiés en aquests moments?

Soy esa clase de monstruo,

una mezcla de furia con ternura,

de susurros con ganas de gritar,

¿y qué más?

de confusión y claridad,

de confusión completamente blanca”.

Madre soltera de Marina Yuszczuk

 

Dubte. Pors i pressions socials

Des de fa tres anys les meves galeries de foto i grups de Whatsapp s’omplen d’imatges tendres i caretes de nens somrient. Al meu telèfon tinc més retrats de bebès que selfies! Em va costar acostumar-me als canvis en les dinàmiques de grup introduïdes per amigues i amics primerencs. Del desajustament i rebuig inicial, segurament propiciats per les meves pròpies tempestes sentimentals i la diferència en l’etapa vital, vaig anar entenent i apreciant l’alegria compartida i ressituant comparatives i desitjos propis.

Crec que la maternitat és un concepte que apareix a la vida de tota dona de manera inevitable. Àvies, progenitores, tietes, germanes, cosines, amigues… totes són mirall i vincle latent que ens recorda per a què estem programades: engendrar una nova vida. Focus d’interrogants i també d’esperances de descendència a la família, ja de ben jove em preguntava si volia ser mare. Si optaria per reproduir el model clàssic o trencaria amb l’establert i, per tant, hauria de lluitar contra tòpics i patrons, sent conscient que justificar aquesta elecció formaria part de la meva interacció social per molt de temps.

Com a dona blanca, occidental, cis i de classe mitjana, la trentena marca de manera significativa la frontera biològica en la qual plantejar-me realment la maternitat, sigui en parella o en solitari. A La dona singular i la ciutat l’assagista novaiorquesa Vivian Gornick descriu a la perfecció aquest sentiment: “El temps de la infància sembla no acabar-se mai, s’expandeix, al contrari que el temps d’una dona madura, que sempre és escàs, sempre pressiona, sempre és indicador fugaç de benestar emocional”. No obstant això, el meu privilegi no evita que el pes de l’entorn i del temps sigui una cosa difícil de gestionar i per a la qual estem emocionalment poc preparades: o segueixes el camí marcat o et sents i et faran sentir una fracassada.

Àvies, progenitores, tietes, germanes, cosines, amigues… totes són mirall i vincle latent que ens recorda per a què estem ‘programades’: engendrar una nova vida

Pot ser que a una dona no li agradin els nens (els propis, mai concebuts, o els dels altres), o fins i tot pot tenir claríssim que, malgrat agradar-li, no vol construir una vida entorn de la seva prole. Fins i tot pot no saber-ho o no voler-ho durant anys i canviar d’opinió al llarg de la vida. La veritat és que, quan arribem a una certa edat, algunes hem d’aprendre a posar cara de pòquer davant preguntes en públic sobre per què no hem estat mares encara o insinuacions que apunten al fet que sense fills no serem mai una dona completa. Aquests i d’altres convencionalismes els narra amb humor la periodista María Fernández Miranda al seu llibre No Madres, en un intent evident per derrocar el tabú de les dones que no som mares sense por de ser jutjades.

Mentre la doctora repassa el resultat de la citologia asseguda a la butaca, no puc evitar pensar que la disjuntiva sobre convertir-se o no en progenitora sovint està relacionada amb el fet de tenir parella, de trobar al company ideal amb el qual formar una família. M’adono, llavors, com de poc contemplem altres tipologies d’unió fora de la cultura monògama, o fins i tot de l’orientació sexual, sempre imposant-nos el codi binari de gènere, però també advertint el gran pes que té ser educades en l’amor romàntic, un tipus d’amor ideal, d’intensitat suprema i exaltació transcendent, que duem injectat al sistema nerviós.

Soc conscient, d’altra banda, que plantejar-me la maternitat en solitari representa assumir càrregues econòmiques i emocionals, a més d’una infinitat de proves i intervencions mèdiques per quedar-me embarassada, com també succeeix en el cas de les parelles lesbianes, trans o intersexuals que decideixen tenir descendència.

Encaixada de mans i m’acomiado de la doctora fins a nou avís. És en aquest moment quan m’adono fins a quin punt moltes dones anhelem formar part de la norma i la tradició, per no desviar-nos del pensament amorós hegemònic i així no sentir-nos apartades.

Mujeres que sufren el desamparo de las clínicas frías,

en contraste con sus cálidos cuerpos.

Mujeres que deben aprender a reconciliarse con su esencia femenina:

Espero y me duelo.

Mujeres solas en un mundo poblado por hombres

y mujeres con feroces ansias de bebés y cuerpos sanos”.

Tres mujeres de Sylvia Plath

 

Desig. Impossibilitat i indústria de la gestació

És febrer i arrossego el meu hivern, impregnat als ossos, de nou fins a la gèlida consulta ginecològica. Acabo de complir els 35 i decideixo tornar-hi per conèixer la meva reserva ovàrica i comprovar el meu nivell de fertilitat, aquella que un dia va prendre forma quan no entrava als meus plans i que, ara que l’edat i el cercle em constrenyen, vull verificar.

L’entrada a la consulta és d’allò més xocant.

La doctora em pregunta per què vinc sola i no en parella (masculina, per descomptat). Després de la primera topada i de comprovar que la reserva és bona, l’especialista em proposa fer donació d’òvuls (contribuir al negoci, és clar). Després de revelar la meva edat, acabada de complir, automàticament el seu discurs mèdic passa de convidar-me a regalar òvuls a congelar-los per un temps limitat i un mòdic preu de 3.000 euros, un preu que comporta diverses exposicions a períodes de hipermedicació.

Després de revelar la meva edat, 35 acabats de complir, el discurs mèdic passa de convidar-me a regalar òvuls a congelar-los per un temps limitat i un preu de 3.000 euros

L’Estat espanyol és el país d’Europa amb la taxa de fecunditat més baixa, cosa que preocupa molt les institucions, perquè una natalitat equilibrada assegura una aportació regular al sistema de pensions. Per això, és un país capdavanter en la indústria de la reproducció assistida, anomenada també “medicina satisfactòria”, fins i tot és precursor de les clíniques low cost on només es publiciten les estadístiques que inclouen casos d’èxit i no els intents fallits.

Són nombroses les amigues i conegudes que ara decideixen ser mares. Algunes d’elles han recorregut a tractaments d’inseminació artificial, fecunditat in vitro, estimulació ovàrica o heparina després de temps intentant quedar-se embarassades o de patir avortaments reiterats. “Som una generació en temps de descompte. Hem estat més fills que pares, Peter Pans adults amb moltes vides possibles que, absorbits per l’hedonisme, revelem constants problemes amb el compromís i els llaços comunitaris. Un bon dia et trobes en una edat en la que penses ‘Ara o mai’”. Així ho va descriure fa un parell d’anys l’escriptora Silvia Nanclares en un festival literari organitzat per l’editor de la Revista de Lletres, Albert Lladó, i on també van participar altres autores com Marina Garcés o Paula Bonet.

És en aquest “Ara o mai” on la tempesta perfecta es desencadena: la urgència, la il·lusió, l’obsessió, la por i la incertesa. Un còctel ple d’estrès i frustració que ens demostra com de poc preparades estem per a la maternitat no realitzada. Ningú no ens ensenya a digerir aquest desig no complert, però el sistema ens indueix a viure’l com un fracàs. Per no fracassar, aquest mateix sistema ens empenyerà cap a la mercantilització de la maternitat. Una venda freda que, com en el cas de les funeràries quan perdem a un ésser estimat, es produeix en un moment en què el client se sent especialment vulnerable.

La solitud, els vetos i la culpa recauen sempre sobre el ‘cos de la dona’ i els problemes de fertilitat ‘masculins’ són socialment silenciats

Però la maternitat no és igual per a tots. La solitud, els vetos i la culpa recauen sempre sobre el cos de la dona i els problemes de fertilitat masculins són socialment silenciats. Existeix un evident biaix patriarcal en la medicina reproductiva. “L’estigma de la infertilitat i de la idea que ja no serveixes com a dona és un símptoma clar que hi ha un problema social amb el qual la indústria reproductiva fa l’agost. S’ha de veure com un símptoma social, molts i moltes han de sortir de l’armari”, reclama Nanclares.

Un altre fil invisible uneix a totes aquelles dones que han patit avortaments espontanis. Una de cada cinc dones pateix interrupcions de l’embaràs de manera abrupta i, fins que la il·lustradora Paula Bonet no va fer públic i viral un d’aquests episodis, moltes dones desconeixien la normalitat amb la qual es produeixen.

“Amb la primera pèrdua havia viatjat molt, havia pintat amb aiguarràs, havia begut. El context pensa que t’està cuidant si el silencia, si t’invisibilitza. Al segon embaràs, presa de la culpa i del protocol mèdic, vaig fer tot el contrari i així i tot vaig tornar-lo a perdre. En publicar la meva segona experiència d’avortament espontani molta gent em va escriure per explicar-me la seva i donar-me les gràcies per fer-ho públic”, explica Bonet qui després de dos avortaments, la mort dels seus dos avis i el naixement de dos nebots va escriure i va il·lustrar Roedores, un assaig cru sobre la relació emocional i anatòmica de ser mare.

Mientras tu vientre

esconde, nutre y protege

el enésimo fruto de tu anhelo,

de un amor más verdadero y humano…

 

Otros hacen programas

para dirigir tu futuro

y deciden según sus esquemas

cómo y cuándo tendrás que ser Madre”.

Mujer y madre de Elisa Kidané

 

Realització. Prejudicis i llibertat de criança

Encara sorpresa per la conversa amb la doctora, surto de la clínica pensant que els meus dubtes no s’acabaran amb la decisió o la possibilitat de ser mare.

Quina mare vull ser? Quina mare puc ser? Quina mare acabaré sent?

La maternitat sempre m’ha semblat un procés en el qual una acaba obrint-se en canal físicament i emocional. Com comprovo en els cossos d’amigues, als canvis corporals se sumen les recomanacions i directrius, l’acumulació d’andròmines per a la vida materna, milions de lectures i una motxilla plena de dogmes.

El març de 2014, la creativa publicitària Laura Baena va decidir reunir forces per combatre aquest sentiment contraposat, barreja de fracàs i culpabilitat, i va fundar el Club de las Malasmadres, un espai que compta amb més de 500.000 dones amb fills, molta son, poc temps i al·lèrgia a la carrincloneria, tal com es defineixen elles mateixes. En cercles com aquest les mares perfectes, imperfectes, males mares, híper mares, mares helicòpter, mares tigre… es donen suport les unes a les altres, es formen, comparteixen consells i experiències i, sobretot, canalitzen les seves pors i incerteses.

I, no obstant això, la maternitat està lligada, també i inevitablement, a la renúncia, al concepte de llarg termini, d’irreversibilitat, un salt al buit que sol generar una certa claustrofòbia, però hi ha qui em convida (ens convida) a donar-li la volta.

La filòsofa i assagista Marina Garcés adverteix que “aquesta sensació és producte de la crisi moral del nostre temps i la maternitat és l’oportunitat per canviar el ‘jo’ pel ‘nosaltres’ en una societat occidental clientelista que ens constitueix com a individualistes”. Garcés recorda que mirar-se el melic també és una marca de la maternitat, una marca del buit, una petjada biològica del caràcter més dependent i que hem de buscar com refer els nostres vincles. “Cal canviar la dependència pel suplement, deixar a un costat el càlcul de què guanyem o perdem i passar a viure ‘amb’, aprenent junts a viure i aprenent a viure junts. ‘No tinc temps’ és l’expressió de la derrota. Tenim vida, fem-nos temps”, explica.

Som complexes, imperfectes, diverses i contradictòries i, no per això, estranyes. El dubte sobre quina relació volem establir amb la maternitat pot i ha d’acompanyar-nos al llarg de la vida

La tribu: família, fills, filles, parelles, amics, amigues, mares, companyes i desconegudes completen aquest “nosaltres” que acompanya en el camí de la criança. Una ajuda inestimable per desarmar jerarquies i assumir que les maternitats són lliures i múltiples, totes imperfectes però vàlides, pròpies de cada dona i de com vol i pot viure la maternitat.

***

Tres estadis: el dubte, el desig i la materialització de la maternitat. M’adono que, com a la República de Gilead de Margaret Atwood al Conte de la Criada, el sistema capitalista converteix les dones en màquines reproductives. Peces d’un engranatge on s’imposen estàndards de fertilitat, maternitat i amors ficticis i, quan no complim amb ells de manera natural, se’ns empeny a fer-ho de manera artificial.

La realitat és que cap de nosaltres encaixem del tot en aquest model, en aquesta distopia. Som complexes, imperfectes, diverses i contradictòries i, no per això, estranyes. El dubte sobre quina mena de relació volem establir amb la maternitat pot i ha d’acompanyar-nos, per què no, al llarg de la vida. Em resulta difícil dir fins a quin punt triaré o no ser mare donades les condicions socials que m’envolten, però si trio que passi, sé que em lligaré inexorablement a una altra vida desconeguda, un vincle que travessa el cos, travessa l’ànima i ens travessa a tots.

Continuo caminant. No revelaré a quina conclusió he arribat respecte al desig de tenir fills (una cosa que em reservo per a la intimitat). Però sí que ressona amb força dins meu que benvinguts siguin la revolució i els dubtes d’aquesta, l’era de la postmaternitat.

Tancar